NIETZSCHE Flashcards
diagnosi del present
Hem inventat la felicitat: la nostra vida s’ha tornat facil.
Ara no lluitem per res, plorem i exigim sense voler esforçar-nos, som el darrer humà en termes qualitatius.
Hi ha dues maneres de viure.
La vida degradada, emmalaltida, el darrer humà. Cal destruir aquesta vida a martellades.
Vida sana, forta, que no fuig del patiment, no evita riscos, busca creixer, autosuperar-se. Vida excel·lent. Aquesta es trobava a la grècia arcaica amb humans com Aquil·les.
naixement de la tragèdia
dues tendències, dues forces: Dionís, veritat i Apol·lo, bellesa.
Aquestes dues tendències conviuen al món e una lluita contínua similar a la d’Heràclit.
Apol·lo: Imatge, figura, forma, mesura, individualitat, claretat. Arts representatives com la pintura o escultura.
Dionís: Èxtasi, desmesura, instincts irracionals, emocions salvatges, dissolució de la forma i de laa individualitat, l’oblit. Arts no representatives com la música.
De la cohesió dels dos neix la tragèdia.
La part apol·lnia és la representativa, les accions, els personatges amb nom propi. La dionisíaca és el cor de la tragèdia, no actua, és l’encarnació del patiment, dolor tràgic. La part musical.
La part apol·linia, individaul, és una representació, una traudcció o objectivació del matiment.
La veritat es manifesta en l’instint dionisiac, l’horror de l’existència. Viure és patir, els grecs ho reconeixen i ho assumeixen. La part de suporta l’horror és am pla part apol·lonica, que neix d’allò dionisiac; el somni, la imatge, la mesura, es genera a partir de l’èxtasi, embriguesa i desmesura. De l’experiència del turment neix la visió redemptora. El que tenen d’especial els grecs, el que té d’especial la tragèdia, és la capacitat de suportar el dolor sense buscar cap refugi; i d’aquesta capacitat, d’aquesta experiència dolorosa de la terrible veritat sorgeix la bellesa (per quedar-nos contemplant el paisatge en calma en la nostra barca oscil·lant, primer hem hagut de passar per la tempesta).
Una representació apol·línia deixa de ser art quan perd la part dionisía i psa a ser una representació objectiva, una ciència o moral, que preten erigirse com l’única versió vàlida, en contra de la multiciplitat de la vida.
La mort de la tragèdia apareix amb Sòcrates, quan l’esperit dionisíac perd força. Desapareixen els somnis, les il·lusions, no per donar pas a la veritat, sinó a un somni i il·lusió única. Acaba la multiplicitat de màscares per donar pas a uan màscara d’una sola expressió. La mentida de l’objectivitat.
- La crítica a la tradició.
3.1 La crítica al concepte de veritat (Sobre veritat i mentida en sentit extramoral).
La “veritat” és una mentida. És una convenció social en que s’estableix el que acceptem com “veritat” i tenim el deure de respectar-ho.
La veritat ha de reflectir la vida (canviant, plural), pero la tradició (única i eterna) no ho fa.
Per haver establert aquesta “veritat” es va fer servir dos segnes. El signficant (part material) i significat (part no material, concepte associat, metàfora.)
Les paraules són extretes de la realitat, primer aconseguint sensacions d’aquesta, després s’associa una imatge i finalment un so. Es a dir, les coses no ens donen el seu nom, ho posem nosaltres de manera arbitraria, subjectiva, metaforica.
Per comunicarnos, fem servir un significat fixe, un concepte comú. Hi ha un proces d’abstracció on esborrem diferències, falsejant la realitat i la vida múltiple. Per aixó podem arribar a pensar que el concepte existeix separadament (essència.)
La veritat és simplement el conjunt de metàfores que hem oblidat que són metafores, pensem que són objectives.
Tenim l’obligacció de seguirla , el deure de mentir segons una convenció consolidada.
ho fer per la nostra pròpia tranquilitat.
“Perspectivisme vital”: Perspectiva de Nietzsche.
Art és més apte que la ciencia per representar la vida ja que tolera la multiplicitat de perspectives.
3.2 Crítica del concepte de bé
estudia la genealogia de allò bó i dolent. Al buscar un origen, delcara qe no és un concepte absolut.
En la primera disertació critica als utilitaristes “psicòles anglesos” ja que són els primers que intenten explicar l’origen de bó.
Anteriorment, allò bó era la noblesa antiga, ser fort, ric, aristòcrata, poderós, valent…
Allò dolent: feble, pobre, plebeu, vulgar …
Avui en dia, els termes s’han invertit: dòcil, obedient.
Això va pasar per la revolta (espiritual) dels esclaus, on van invertir aquests valors.
Moral nomble (àguila).
Parteix de l’autoafirmació: “Jo soc bo i tu, que no ets com jo, ets dolent”
Sinceritat, ingenuïtat, oblit
Moral sana, fidel a impulsos
Vida sobre la raó
Moral esclava (anyell, ramat (gregaris))
Parteix d’una negació, “tu ets pervvers, i jo, que no soc com tu, soc bo”
Incapaç d’oblidar, acumula verí, reacció, venjança, ressentiment.
Moral malatissa
Vida sotmesa a la raó
Presenta la seva feblesa com una elecció, un mèrit. Inventen l’ànima, el subjecte.
Però Nietzsche desemmascara la mentida que s’amaga darrere d’aquest gest dient que és absurd demanar a la força que no es manifesti com a força. El que és fort és fort. Un fort no pot escollir ser feble (no es pot separar la llampada del llamp, l’acció de l’agent).
Capgirament de valors heretat pel cristianisme, que ho propaga infectant la cultura occidental.
Va estar a prop de restablir els valors de la moral noble, durant Roma vs Judea, el Renaixement i a la rev Francesa (Napoleó “superhumà”)
La crítica a la metafísica de Hume i Kant no va ser conseqüent ja que en comptes d’eliminar el valor absolut es substitueix per la ciencia
Cultura occidental ens ha fet mediocres, ens ha anivellat. Darrera expressió dels valors esclaus. ideal democràtic (igualtat de solidaritat) i l’etica utilitarista (sentiment de simpatia): ens domestiquen, ens debiliten.
Segona disertació
Origen del sentiment de culpa: el deute. Una manera de cobrar un deute és fer patir. Quan es crea una institució per administrar la justícia, el creditor no pot cobrar el deute amb patiment. Llavors, tots, que estem endeutats amb la societat, dirigim aquest patiment cap a nosaltres mateixos, la culpa.
Tercera dissertacio: sobre l’ideal ascètic.
Ascetisme és l’intent d’eradicar tot desig i passió. En totes les civilizacions hi ha hagut manifestacions d’aquest ideal, encarnat en la figura dels sacerdots. Aquest ideal va lligat a la creença d’un altre món millor, al que hem de fer-nos dignes. Vivint la nostra bida com si no l’estiguéssim vivint.
Ideal ascètic contradicctori amb si mateix, nega la vida, pero en l’intent l’acaba afirmant. Per eliminar tot desig, cal desitjar el no-res. L’acetisme “neix de l’instint de protecció i de conservació d’una vida que degenera”. La vida feble, empetitida, troba la manera d’afirmar-se en l’ideal ascètic.
Acetisme no deixa de ser una manera d’afirmar la vida, pero el problema es que aquest estil de vida es vol imposar-se com a ideal únic, universal, absolut. Un ideal que dona poder als sacerdots, un instrument per controlar el ramat.
Hi ha un perill en l’imposició d’un únic ideal absolut. Que és precisament el que fa el cristianisme. Tot absolut implica submissió a quelcom que és per sobre de nosaltres, ens empetiteix. Nietzsche vol que la virtud signifiqui l’excel·lència, la força propia que ens impulsa a l’autosuperació, a autoafirmar-nos. Aquella virtut única ens redueix i nega la vida.
3.3 Platonisme i nihilisme
el bé i la veritat tenen un origen de caràcter afirmatiu i vitalista (autoafirmació del noble i la metàfora com experiència particular i irrepetible). Però han perdut l’origen i s’han establert com formalismes rígids que anulen la vida. Han perdut el seu lligam amb el fons dionisíac i deixen de ser una representació apol·línia.
Crítica de Nietzsche es dirigeix al moment on s’imposa un model com únic i vàlid per a tots, eliminant possibles diferències, sometentnos.
El moviment de projectar valors immutables i modèlics en un món més enllà és anomenat platonisme. Aquest és la malaltia de la metfísica occidental. Encara que no tots segueixen el platonisme, si que segueixen un esquema: El pla de sota, que mostren els sentits (plural, múltiple, canviant, aparent i pertant menyspreable) el de dalt mostrat per el pensament (suprasensible, immutable, únic, vertader).
busquen una guia per explicar la realitat i orientar-se en ella, oblidant que el mon suprasensible només és una interpretació. Tot és convenció humana, oblidar-ho és un error.
El pla superior, mon suprasensible no ha sigut eliminat, simplement substituit, de la metfísica a la raó, a la ciència.
La crítica a la metafísica exigia enfrontar-se a una realitat poc tranquilitzadora. En la metafísica, Déu va ser un concepte metafísic per excelència, el fonamentar, qui dona sentit al món. Déu ha mort, l’hem mort nosaltres, però no ens hem assabentat. Al eliminar la metafísica, al matar Déu, ens vam adonar del buit deixat i es va intentar formar noves construccions filosòfiques.
La mort de Déu és l’expressió del nihilisme, la desvaloració dels valors suprems. Tot allò que donava sentit al món al llarg de l’història entra en crisi. Però aquests valors suprems ja estaven destinats a caure. Van ser otorgats amb ser absoluts i incondicionats, cosa que no es troba al nostre món. La metafísica va construir uns valors ficticis que no podien ser enlloc, no existien, la metafísica és un impuls cap al no-res. Els valors ideals no es poden materialitzar perqué són ideals. Sent no-res no podien fer res més que desapareixer.
El nihilisme no és nou de la nostra època, és part de l’essència de la propia metafísica. Ara hem d’acceptar-ho, res té sentit. Qui ho ignora és el darrer humà. Assumir la manca de sentit és superar la metafísica i nihilisme.
4.1 Transvaloració dels valors i voluntat de poder
La transvaloració de valors no és un canvi de valors, un canvi de la manera de valorar. Un nou principi que deriva el valor dels valors. Aquest ppi es la voluntat de poder.
La voluntat de poder és la vida, l’esdevenir.
1 La voluntat no és una facultat humana, la voluntat de poder és la vida, tot allò que exiteix és voluntat de poder.
2 El poder no és una possibilitat, no és poder fer una cosa o no, sinó de la voluntat de dominar.
3 Però no és es pot entendre la voluntat de domini com un desig que pot ser satisfet i detingut, ni com la insatisfacció, una tendència infinita a una meta inassolible). És una cadena de metes assolibles que ens porta a l’autosuperació pas a pas. Les petites metes són només variacions d’aquesta força polimorfa que és la vida, “excuses” per poder exercir el domini; per tant, no hi haurà cap meta definitiva. Tot equilibri, tota fixació s’ha de dissoldre, s’ha de trencar, s’ha de superar per posar la roda un altre cop en marxa. L’essència del poder és la demanda de més poder. Aturar-se en aquesta cerca constant de més poder és ja decadència.
4 La voluntat de poder no és una llei del més fort, sinó és el poder dels creadors. ës la voluntat creadora de valors. Però cal recordar que els nous valors no són absoluts, mai hi haura una veritat absoluta, no hi haura cap ideal de virtut al qual en shaguem d’assemblar. L’única cosa que ha de prevaldre dels valors creats per la VP és l’autosuperació
4.2 El superhuma
Dos tipus de nihilisme.
1. Pasiu: No hi ha valors absoluts, no hi ha res que valgui la pena lluita. Hi hauria d’have alguna veritat, però no fa res, només és lamenta.
- Nihilisme actiu: No lamenta allò perdut, veu en la crisis del valor l’oportunitat de crear els seus propis, accepta el repte de viure sense valors predeterminats.
Aquest és el superhumà, aquell que assumeix el nihilisme amb les seves conseqüències, el que destrueix els valors decadents a martellades per comnçar-ne de nou. Va més enllà del bé i del mal, no segueix els patrons que abans servien per jutjar. L’únic bó serà allò que ens faci més forts, el domini. És la voluntad de poder encarnada.
Per arribar cal transformarse.
Des del camell, pacient, agenollat sota dels valors superiors, carregant culpa, moral esclava.
El lleó, conquereix la llibertat, construeix els seus valors.Encara és incapaç d’afirmar-se a si mateixa, amb la mirada sempre posada en uns valors que no ha creat i contra els quals lluita.
El nen, és lliure, creador, no mira enrere.
4.3 L’etern retorn
És un posicionament davant la vida on indica que cal actuar de manera que puguis voler que la teva decisió es pugui repetir eternament
El platonisme va plantejar una estructura indivisible del món sensible i el suprasensible. Al haver eliminat el món suprasensible, el sensible tampoc pot existir, ja que no podem referirnos a allò sensible sense referir-lo a quelcom suprasensible, es a dir, com podem pensar l’esdeenir sense contraposar-lo amb un ser? La “ficció” de l’etern retorn és l’intent nietzscheà de pensar l’esdevenir, el món sensible, sense necessitat de projectar un ser més enllà.
La actitud de la tradició era de menysprear la vida, de venjanç (aquest mon no val res, el món valuós és l’altre). L’etern retorn afirma la vida tal com és, cada instant té sentit per si mateix.
l’etern retor és una metàfora temporal de la voluntat de poder. El temps és la linea del temps (on hi ha impotència de la voluntat, no es pot canviar allò que ja ha passat), però l’etern retorn suposa que el que hem decidit en un instant ho hem decidit eternament, amor fati: estimar el propi “destí”, el destí sent el curs definit per la nostra vida al seu pas. vida, amb els seus moments més brillants, però també amb els més foscos. Dins d’aquesta concepció no hi caben, doncs, la culpa o el remordiment. En paraules de Nietzsche, l’etern retorn exigeix que transformem tot ‘fou’ en un ‘així ho he volgut jo’, “cridant, insaciablement, ‘da capo’” (Més enllà del bé i del mal, 56).
