Audiovisualstrime Flashcards
Unitats mínimes cinema i plans.
Analògic: Gra i fotograma
Digital: Pixel i frame
Mateixos plans de la fotografia + el pla general i gran pla general.
Angles cinematogràfics
Semblants als de fotografia i còmics. Tenim l’angle normal que es correspondria a la nostra mirada dels ulls.
L’angle picat, és quan s’ofereix la visió superior al centre d’interès en uns 45 graus crea inferioritat respecte el centre d’interès.
Completament superior, en perpendicular, s’anomena angle zenital.
Completament per sota, es diu angle nadir.
Angle contrapicat, que és un angle inferior a la figura que s’està filmant en uns 45 graus.
Pla rus o alemany (en diagonal), pla subjectiu (des de la mirada dels personatges).
Pla i contraplà, fer-ho després al muntatge o com els germans Coen, posant les cameres en mig dels personatjes.
Moviments càmera
Als inicis no es movia perquè volia simular el teatre, però amb Griffith va canviar.
Sense desplaçament: Les panoràmiques. Aquestes es fan amb la càmera enganxada al trípode, acostumen a tenir una funció descriptiva, comencen en un punt, i acaben en un altre, poden ser horitzontals, verticals, en diagonal, i també poden ser circulars.
Zoom. Per apropar fem servir el zoom in, i per allunyar-nos, utilitzem el zoom out.
Càmera amb desplaçament. S’ha de moure amb suport. Agafar la càmera amb les mans i caminar, normalment s’utilitza per donar una visió més versemblant, gràcies al tremolor de les mans.
El mètode més normal i més conegut per fer un traveling, el moviment de la càmera, una càmera muntade en vies. També es fa servir el dolly, un suport amb rodes i adalt tens al càmera que porta la càmera.
Steadycam, es quan el càmera porta al damunt mateix una mena d’arnes/ estructura on col·loca la càmera de manera que s’eviten els tremolors.
Els travelings no tenen la funció tant descriptiva que tenien les panoràmiques i estan més relacionats amb l’acció de la pel·lícula i s’acostumen a classificar per la funció d’avançament, de retrocés i també d’acompanyament.
Plans d’una pel·lícula.
La unitat mínima d’una pel·lícula és el fotograma o frame que equivaldria al fonema lingüístic perquè no té significat narratiu.
Una pel·lícula s’acostuma a dividir en una mena de capítols narratius que expliquen una part de la pel·lícula de forma tancada. Aquests “capítols” es poden rodar de dues maneres:
Pla a pla. El director graba diversos plans del capítol i després en el muntatge els ajunta. Ex: escena de la dutxa de la película psicosis de Alfred Hitchcock dels anys 60 .
Pla seqüència. Molts directors ho prefereixen perquè implica que els actors estan més a dintre de la pel·lícula, pero implica molta més dificultat a l’hora de filmar, perquè tot ha d’estar completament planificat abans d’hora, i si alguna csa falla s’ha de repetir la filmació des del començament.
Un exemple del pla secuencia, es la película sed de mal, Orson welles, just al començament de la pel·lícula. (Bomba en un coche, parelles, etc)
Pla film, que és fer tota una película con si fos un pla seqüència. Aquest tercer mètode és especialment complicat i es fa servir poquíssimes vegades.
Una de les pel·lícules emblemàtiques es el arca rusa, de l’any 2002 (pla film de veritat), i una altra, es la película 1917 (fals pla film).
transicions
Les transicions cinematogràfiques són les diferents maneres d’ajuntar una seqüència amb una altra.
Tall
Escombrada (barrido). Consisteix a passar a tota velocitat el que es veu amb la càmera per oferir un canvi espaial (de l’escola a casa) o també temporal (de 15 anys a 20).
Iris. Consisteix a tancar la imatge anterior, com si fos el diafragma de la càmera, i després obrir-lo.
Fos fosa. És quan la imatge es va enfosquint fins que queda negra del tot, i després es torna a aclarir de mica en mica.
Encadenat. És quan l’escena anterior va perdent intensitat i la posterior es va fent més nítida.
Cortinetes. Poden ser horitzontals o verticals. És quan una escena s’acaba i surten unes barres horitzontals o verticals negres que van omplint la pantalla poc a poc. Es fa servir molt poc.
Hi ha tres transicions més, més modernes:
Congelació. Es congela la primera escena .
Transició acústica. La veu o soroll primer, es va fent cada cop més fluixa, i la nova sorgeix cada cop més fort.
Semblança de forces. Una cosa que sembla algo.
Més exemples de transicions:
Invisible cut. Aquesta transició és totalment invisible per al espectador. Consisteix en unir dos plans sense que es pugui apreciar el tall per aconseguir escenes en pla seqüència, com a la pel·lícula 1917.
Cross cut. Aquesta és una técnica de tall que s’utilitza per no perdre el dinamisme entre dues escenes. S’utilitza molt a pel·lícules per a mostrar dues coses que estan succeint al mateix temps, però en llocs diferents.
Veu en off
En el llenguatge narratiu hi ha narrador. En el llenguatge cinematogràfic, aquesta figura narrativa, pràcticament no hi és mai perquè els diàlegs i les accions van explicant la història. Però sí que és cert que de vegades, per concretar accions, justificar-les, o situar en el temps i l’espai, se superposa una veu a les imatges que va fent aquests apunts. (Tres anys més tard..)
Aquesta veu es coneix com a veu en off. Pot ser un personatge de la pel·lícula, o una veu en tercera persona.
La nit americana
La nit americana és un recurs cinematogràfic que es va fer servir molt en les pel·lícules clàssiques de hollywood per abaratir costos.
Rodar una pel·lícula de nit és molt més car que fer-ho de dia i es van inventar el què es coneix amb el nom de la nit american. que és, rodar de día, però posar algún filtre a la càmera que fa que sembli de nit. Si la película era en blanc i negre, es posava un filtre vermell. Si era en color, es posava un blau. S’havia de vigilar de no filmar directament al cel. I també evitar filmar ombres. L’efecte de nit que es produïa era de nit de lluna plena i un exemple d’aixó es la película Vértigo de Hitchcock de 1958
Salt d’eix
El salt d’eix és una errada que es pot cometre filmant.
Sempre que es filma una escena on hi ha dues persones interactuant, hem de imaginar-nos una línia/eix que esl travessa i podem grabar 180 graus per davant o per darrere. El que no podem fer, és saltar-nos l’eix, perquè a l’espectador perdrà el sentit de dreta i esquerra. Perdrà la il·lusió del cinema.
Hi ha directors que en algun moment fan el salt d’eix voluntàriament per crear sensació d’angoixa.
Falta de ràcord
Pel·lícula és una il·lusió, elaborat fals, s’ha de crear sensació de versemblança, de credibilitat.
Per aconseguir que aquesta il·lusió sigui real tota película ha de seguir una continuïtat en diferents aspectes, com ara:
Els elements de la decoració. (Pretty woman breakfast scene, un croissant pasa a ser un dorayaki No volgut). (Maria Antonieta, película del s.XVIII, però es veuen unes converse Si volgut).
Errades de continuïtat. Dins d’aquestes entrades hi han anacronismes, que es quan en una pel·lícula o serie, surten objectes vestuaris propis d’una altra època.
Dintre de la continuïtat, no només hem de tenir en compte els objectes, sino que hi ha altres elements que també han de ser coherents. Com ara el maquillatge dels actors i actrius, mateixa escena, igual de maquillats; la il·luminació, sempre la mateixa; els moviments.
fora de camp
El fora de camp és una tècnica cinematogràfica que serveix per carregar l’escena de certa angoixa o certa intriga. Pasa alguna cosa fora de l’enquadrament que s’està filmant, i d’alguna manera l’espectador veu en la mirada d’algun dels actors o les actrius que estan actuant que passa alguna cosa que ell no pot veure, alguna cosa normalment inquietant. (Situació on una noia es apuñalada però no es veu, però se enfoca la cara d’algú que sí que ho estan veient).
Muntatge o edició
Quan es filma una película, s’acostumen a fer diverses presses de cada escena fins que queda bé.
Hi ha directors que s’esforcen a fer-ne moltes, per després elabora el resultat final. Donen molta importància al muntatge, que sovint pot durar molt més que la filmació d’una pel·lícula. (Pel·lícula grabada en 15 dies, muntatge 1 any).
Tradicionalment, quan es fa el muntatge s’ha optat per col·locar les diferents escenes de manera que vagin passant de manera cronològica, començar a enriquir els muntatges cinematogràfics amb els flashbacks i amb els. Un dels exemples cinematogràfics més importants de flashback, és la pel·lícula “Ciutadà Kane” dirigida per Orson Welles, l’any 1941, on explica la vida d’un gran magnat americà.
El muntatge sempre té la funció de donar ritme a la pel·lícula i de fer que aquesta pel·lícula tingui més expressivitat.
A part del muntatge lineal i del flashback o flashforward, aviat van sorgir els muntatges alterns o en paral·lel. Al final d’aquests muntatges coincideixen les diferents històries. El primer muntatge d’aquest tipus és “Life of an American Fireman” al 1903. Una altre escena famosa pel seu muntatge, es la escena del baptisme la trilogia del padrí.
Aquests tipus de muntatge que hem vist, son muntatges narratius, que tenen com funcio basica explicar una història.
N’hi ha uns altres tipus de muntatges que es coneixen més amb el nom d’intel·lectuals o expressius. Intenten que l’espectador rebi una determinada sensació emotiva que va més enllà de la història. Aquests tipus de muntatge van sortir a la Unió Soviètica, un que destaca és el muntatge constructiu, amb la pel·lícula “La mare” de l’any 1926, amb el director Pudovkin. On s’explica la història d’una mare que el seu fill és comunista, i el seu home está a favor dels tzars. Hi ha un moment que la mare, per a que el fill no es posi en problemes, el delata il’ empresonen, el fill aconsegueix escapar, però hi ha una revolució i al final mor. La mare esdevé comunista i la meten amb la bandera comunista junt amb el seu fill.
En aquesta pel·lícula és molt important la col·lectivitat, més que les persones individuals, i el muntatge és anar filmant cares independents, fent primers plans, per a que sigui l’espectador el que monti el que està passant.
Classificació de les pel·lícules (tipus generals)
Gèneres cinematogràfics. En aquest primera classificació es fa servir el tema de les pel·lícules (de que van). És una classificació que va néixer a Hollywood, al voltant dels anys 30 del S.XX. És una classificació amb una voluntat comercial.
Moviments cinematogràfics. Si els gèneres serien una classificació a partir de la temàtica de la pel·lícula i amb un propòsit clarament comercial, els moviments cinematogràfics tenen clarament una voluntat més artística, més intellectual, menys econòmica, i amés a més, mentre que el gèneres va ser una classificació nascuda a Amèrica, els moviments van néixer a Europa.
Gèneres cinematogràfics
Westerns. Es caracteritzen per un tipus de personatges, vaquers, indis, pistolers, bandits, sheriff, etc. Els westerns pasen al desert americans, i sempre hi ha uns objectes que es repeteixen, pistoles, barrets dels cow boys, ampolles de licor.
Gènere històric. Les pel·lícules ambientades en l’època romana es diuen peplum. Dintre de les pel·lícules històriques, tenim les bèl·liques. Pel·lícules que fan la biografia d’algun personatge, anomenades biopics.
Ciència ficció . Tradicionalment, eren pel·lícules de sèrie B. Però, va haver-hi un moment que les pel·lícules de ciència ficció van passar a ser pel·lícules molt més valorades perquè van començar a barrejar ciència amb filosofia, és a dir, la ciència ficció com una manera d’entendre a nosaltre. La pel·lícula que va canviar-ho tot va ser, “2001 Una odissea a l’espai”, de l’any 1968. Aquesta pel·lícula agafa les teories del filòsof Nietzsche sobre l’evolució de l’home, on acabarem sent uns super homes. Un pel·lícula molt bona és Matrix. Una altra és Blade Runner.
Terror, que conjuntament amb els musicals, són dels primers gèneres cinematogràfics. Origen clarament literari en novel·les com frankenstein i dracula, i té aquests dos mites com dos grans referents al S.XX.
Al començament el terror es buscava per la presència de monstres, però cada vegada més, aquest gènere es desvia cap al terror psicològic.
Melodrama. Origen literari a les novel·les romàntiques i que centra tota la pel·lícula en l’explosió de sentiments, sovint, de la temàtica amorosa. Pel·lícules importants són: “Casablanca” l’any 1942 (Segona guerra mundial, l’amor és molt complicat) Molt important per la cançó. Una altra pel·lícula és “Love story” (parella de joves guapos i ella agafa càncer i mor).
Un altre gènere són els musicals. Aquests, representen l’inici del cinema. En aquestes pel·lícules els pelicules els personatges canten. Les més importants son “Cabaret” l’any 1972 i una altre “Cantant sota la pluja” l’any 1952.
El cinema d’animació té un nom que fa que aquest cinema prengui una gran importància i aquest nom és Walt Disney. Aquest va revolucionar el cinema d’animació treballant molt els colors de les pel·lícules, l’argument de les pel·lícules,, els moviments dels personatges, i també, donant molta importància a la música, i a més a més, és el primer director de cine que fa un llar metratge (pel·lícula llarga d’animacií, fins al moment eren curtes) i la primera va ser “Blancaneus i els set nans”. Blancaneus esta feta dibuix a dibuix, una feinada indescriptibles.
Quan el cinema d’animació fa un altre salt és quan apareix l’animació per ordinador, ja no cal tenir un dibuixant fent cada dibuix. La primera pel·lícula rodada tota en ordinador va ser “Toy Story”.
Moviments cinematogràfics
Tenim alguns moviments molt significatius:
Surrealisme. El surrealisme és un corrent artístic que dóna importància al que ens passa a l’interior del cervell. (Una manera de saber que somien, André Breton, agafes un paper i escrius sense importar el que estàs escrivint, fins arribar el moment que no saps el que escrius). Hi ha moltes imatges sexuals, confuses, que no tenen un fil argumental, i el director més important, va ser un espanyol que es va dir Luis Buñuel, i la pel·lícula més important que va fer va ser “El perro andaluz” l’any 1929., i la va fer amb Dalí. Va costar 25000 pessetes, hi n’hi ha una escena on una navalla trenca un ull per la meitat (era un ull de vaca). Garcia Lorca es pensaba que el títol que van posar era per riures d’ell.
