filosofyHume Flashcards
Projecte
En efecte, a l’igual que molts altres grans
pensadors del “segle de les llums”, aquest filòsof parteix de l’exigència de fer servir la
raó de manera autònoma i crítica, lliure de dogmatismes, prejudicis, imposicions i
supersticions heretades, principi que en poques paraules sintetitza el que va ser l’esperit
de la Il·lustració.
Teoria del coneixement
L’empirisme britànic, a pesar de criticar el dogmatisme cartesià, segueix el seu model. Anàlisis dels continguts mentals del subjecte. Els continguts de la ment (sensorials, reflexius, passionals…) anomenats percepcions.
Impressions:allò que apareix a la ment quan els sentits ens porten una imatge d’un objecte extern (“impressió de sensació”) o quan sentim una emoció o passió (“impressió de reflexió”).
Idees:allò que apareix a la ment quan evoquem un objecte o una passió que no estan presents. Són com còpies difuses de les impressions.
Impressions més vives i fortes que idees, diferència en grau d’intensitat.
1a tesi. Les idees (percepcions febles) derivades de les impressions (percepcions fortes). No podem pensar en res que no haguem vist fora de nosaltres o sentit a la ment. PRINCIPI DE LA CÒPIA / DE CORRESPONDÈNCIA.
No hi ha idees innates.Tabula rasa d’Aristòtil. Tot prové de l’experiència. Aristotil: “no hi ha res a l’enteniment que abans no hagi estat en els sentits”. La ment pot combinar, barrejar, modificar les idees sempre partint de les impressions rebudes.
Impressions “tan clares i evidents”, no admeten discussió. Idees fosques, cal buscar la seva impressio de la qual deriva, per aclarar-la. Idea vertadera si procedeix d’una impressió. Segueix el principi de copia, que Hume aplica com criteri de certesa.
Percepcions simples i complexes. Les lleis d’associació
Impressions i idees es classifiquen en simples i complexes. Simple és una qualitat aïllada (olor, color) i una complexa és la combinació d’un conjunt (rosa). Idea simple deriva d’una impressió simple (idea del color verd), fàcil de comprovar el seu origen empíric.
Idees complexes, difícil de provar.
1 Còpia d’una impressió complexa (idea de rosa)
2. Combinacions d’idees simples. Té lloc:
De manera buscada, coses fictícies, no vàlides o inventades.
Espontàniament. Atracció que en el món mental exergeix efectes tan extraordinaris com en el natural. Procés mecànic imposat on les connexions d’idees es produeixen automaticament, no per la nostra voluntat. No són necessàriament connexions necessàries. Leis d’associació.
2.1 Semblança
2.2 Contigüitat (continuació en l’espai o el temps)
2.3 Causalitat
Idees complexes difícils de comprovar. Hume vol comprovar les grans nocions de la filosofia, la idea de la substància, que sosté la metafísica cartesiana. I el principi de causalitat, que sosté la ciència empírica.
Modes de coneixement:
Nocions i judicis. Nocions (conceptes, serp), judicis (enunciats, la serp és un rèptil.) El coneixement treballa amb nocions però es construeix mitjançant judicis. Dos tipus de judici.
Relacions d’idees. Treballen amb continguts ideals, no referència al món. Parteixen d’una definició i dedueixen conseqüencies. Ciències formals com les mates, lògica. No depenen del món. Caràcter necessari, no poden ser d’una altra manera, negació contradictoria. Validesa és a priori, independent de l’experiència, no cal comprovació empírica. No amplien el nostre coneixement, desplega allò implícit en la definició.
Questions de fet (d’existència) treballen sobre els esdeveniments del món. Caràcter contingent, pot ser d’una altra manera. “L’aigua està al foc, l’aigua no està al foc”. Validesa a posteriori, l’experiència ens dirà si són veritat. Amplien el nostre coneixement. Ciències empíriques.
La crítica al principi de causalitat
Una de les lleis d’associació, la causalitat. La ment fa aquesta connexió involuntària on associa causalment fenòmens, però no garanteix que sigui necessària.
Raonaments que es refereixen a qüestions de fet parteixen de la relació causa i efecte, base de la ciència empírica.
Per facilitar l’exposició de la seva crítica, utilitzarem el seu mateix exemple: posem que hi ha una bola de billar col·locada sobre la taula i una altra bola que es mou ràpidament cap a ella, xoquen i la que estava en repòs es posa en moviment. En condicions normals diríem que el moviment de la segona bola ha provocat el moviment de la primera, o bé que el moviment de la segona bola és causa i el de la primera efecte. Tanmateix, si apliquem els principis empiristes, l’únic que l’experiència ens permet afirmar a partir de l’escena que acabem de veure és:
a) que les dues boles han entrat en contacte abans que es comuniqués el moviment i que no hi ha interval entre xoc i moviment. D’això se’n diu contigüitat espai-temps.
b) que el moviment de la segona bola, que es considera causa, és anterior al moviment de la primera, que es considera efecte. És el que s’anomena prioritat de la causa.
Si repetim l’experiment, observem:
c) que tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte semblant a l’efecte. Aquesta regularitat s’anomena conjunció constant entre la causa i l’efecte. Com acabem de veure, però, només amb una acumulació d’experiències podem arribar aquí [uns hipotètics Adam o Eva, sense tenir experiència de res, en veure la segona bola rodant no anticiparien el moviment de la primera; en veure la causa, no inferirien l’efecte].
L’experiència no ens mostré més que la contigütat, la prioritat de la causa i la conjunció constant. L’experiència no ens pot portar a afrimrar que ha ha una connexió necessària. Aquesta implica que ha de passar sempre així, al passat, al present i al futur, amb 100% de seguretat. Al món empíric això no passa, tractem de qüestions de fet. Impressions de la causa, de l’efecte, etc, però no de la connexió necessària.
No té validesa cognoscitiva: No es coneixement, és una inferència inductiva(passar de premisses particulars a una conclsió universal) sense fonament cognoscitiu vàlid. Es basa en la premissa que el futur serà igual que el passat. PRINCIPI D’UNIFORMITAT DE LA NATURA. A partir d’aquest, es formen les relacions causals. A partir de la repetició, es crea un hàbit de pensar que sempre serà així, assumim que hi ha una connexió necessària. Però l’experiència no ens permet conèixer el futur.(recordem que quan es tracta de qüestions empíriques el fenomen contrari és lògicament concebible).
Principi de causalitat és una creença motivada pel costum.entenent per creença un sentiment d’adhesió, una preferència espontània de la ment per una possibilitat abans que per una altra, sense cap justificació racional.
Donada una causa concreta, la nostra ment ens fa preferir l’efecte acostumat, encara que d’altres siguin també possibles. Per això diu Hume que el gran guia de la vida humana és el costum i no la raó.
Ciència empírica, que involucra als judicis les relacions causals, només aspira a ser probable, no segur. La ciència ja no forma part de l’episteme grec, o es un saber universal i necessari. Les lleis científiques són provisionals.
La crítica a la metafísica
Substància extensa. Una poma, és un conjunt de percepcions, una impressió complexa. Només percebem les seves qualitats, però no la substància, l’entitat que serveix de suport a les qualitats, allò permanent a través dels canvis.
Les impressions són puntuals i discontínues, però la substància preten ser continua i estable en el temps. És la ment la que agrupa una serie de qualitats en una unitat, però no podem confirmar mitjançant l’experiència si aquesta unitat de veritat existeix.
El mateix s’aplica amb la substància pensant. Descartes enten el jo com una cosa transparent a si mateixa, l’essència és el pensament.
Hume argumenta que no tenim cap impressió d’aquest nucli d’identitat com a tal. Les impressions que rebem se succeeixen les unes a les altres, i no es donen simultàniament: si hi hagués una impressió d’identitat personal, s’hauria de mantenir invariable al llarg de tota la nostra vida. Però no tenim cap impressió constant i invariable del jo (ni de res): ara sentim dolor, ara plaer, ara desig, ara tristesa, ara ira, ara pensem en una cosa, ara en una altra… Les diferents impressions s’alternen; mai no existeixen totes alhora. I cap d’elles és impressió d’una identitat.
El jo mai és present: és una suposició, quelcom que donem per fet però que no arribem a conèixer. El que anomenem “jo” no és més que les diferents percepcions particulars.
Com no prové de cap impressió, la idea de susbstància extensa io pensant no te validesa cognoscitiva.
