I kant Flashcards
intro
Projecte de Kant: que tot humà, en la mesura que està dotat de raó, sigui capaç de pensar i viure segons la seva propia llei.
Crítica: Recerca d’un criteri per jutjar a partir de la raó sobre 3 grans interrogants.
que puc saber? – ús teòric de la raó.
que he de fer? Crítica raó pràctica i fonamentació de la metaf- dels costums
que m’està permès esperar? (Junt amb l’anterior formen la pràcitca de la raó.)
El seu mètode per arribar al sprincipis que regeixen el saber, l’actuar i l’esperar l’anomena trascendental. “Tot coneixement que no s’ocupa tant d’objectes com de la nostra manera de conèixer objectes.” Ell pensarà des de la perspectiva del subjecte, i tot el que es diu i es conegui es fara des de les nostres facultats i limits.
Kant no parteix del dubte. Parteix del Faktum del coneixement (validesa teòrica, com és possible el coneixement?) i de la moralitat (validesa pràctica, com és possible la moralitat).
Crítica a les ètiques materials
Previ a respondre “que he de fer?”, analitza altres teories ètiques dels predecessors.Totes són ètiques materials (amb contingut, amb normes o preceptes). Són ètiques empíriques, a posteriori, no universalment vàlides. A més a més, no són absolutes, són condicionades. Són heterònomes, la raó no es dona la llei moral a si mateixa, es donada de fora, per inclinacions, religió o societat.
Etiques materials inacceptables, indignes d’un ésser racional. Ètica Kantiana ha de ser absent de contingut, no empírica (a priori) i autònoma, una ètica formal. No establirà normes per a aconseguir un fi (felicitat). Única exigència és que les accions puguin ser acceptades per qualsevol ésser racional, o, arriba sent el mateix, que siguin universalitzables. Si el Faktum de la moralitat és legitim, és per l’exigència de l’universalitat. No parteix d’un concepte humà, sino d’un concepte d’èsser racional, ja que si fos humana seria contingent a les circumstàncies humanes. Vol deixar de banda el contingut empíric per centrar-se en principis a priori.
Metafísica dels costums: Filosofia purla dels costums / filosofia pràctica pura. pretén realitzar una anàlisis d’allò moral, etica, sense empirisme.Part pura de l’etica mentre que l’empírica és l’antropologia practica (aplicació a l’èsser humà). Trobar el principi suprem de la moralitat, el fonament de l’etica pura.
Determinacions possibles per a una voluntat finita
Voluntat: Facultat exclusiva d’éssers racionals que ens permet obrar per lleios o principis. Per derivar accions a partir de principis és necessita la raó, per tant la voluntat és la raó pràctica. La raó no només té ús teòric per conèixer i entendre, sinó un práctic per dirigir les nostres decisions, una raó legisladora. Però aquesta capacitat no significa que la voluntat sempre segueix la raó. Quan la voluntat sempre segueix la raó, és una voluntat santa o divina. Aquesta voluntat sempré fa allò que es representa com a bo. Els humans tenen voluntat finita o patològicament afectada, a causa de la facultat de desitjar.
Voluntat humana no conforme a la raó, sino a condicions subjectives, a inclinacions. L’única exitència de l’ètica kantiana (unia exigència de la moralitat) es que actuem de maenra que les nostres accions siguin universalitzables (vàlides per a tot ésser racional).
Cal deixar de banda les inclinacions i seguir els principis objectius, a priori, procedents de la raó. Actuar seguint aquests principis es actuar per deure.
Dos accions: conforme al deure i contrària al deure. Tres tipus d’accions conforme al deure (o ho semblen).
a) Per inclinació immediata: Relacionades amb la conservació de la vida.
b) Per inclinació egoista: Externament les accions coincideixen amb allò correcte però no tenen valor moral ja qque té un interés.
c) Per deure: Compleix el deure només perquè ho han de fer.
Concepte d’imperatiu i tipus
Voluntat finita pot actuar per tant fonaments subjectius i objectius. Les lleis objectives actuen amb caràcter constrictiu sobre la voluntat finita, es a dir que es dona constricció quan les màximes d’una voluntat (finita) no són conformes amb els principis objectius. Per tant, les lleis objectives es presenten com mandats davant de les voluntats finites. El mandat es formula com imperatiu. Els imperatius hipotètics representen la necessitat pràctica d’una acció com a mitjà per a una altre (etiques materials), son contingents i condicionades. L’imperatiu categòric representa l’acció com a objectivament necessària per a si mateixa, incondicionada, segueix l’exigència de l’universalitat, que es pot formular com “Obra només segons aquella màxima que puguis voler que es conveteixi, alhora, en llei universal” Màxima és el principi pel qual el subjecte obra de ft./ principi subjectiu del voler (o de l’acció) / principi de la voluntat / principi pràctic subjectiu
Procés d’universalització falla si la màxima o la voluntat entra en contradicció amb si mateixa.
IC principi pràctic formal, no ppi pràcitc material, ja que no tracta sobre la matèria de l’acció (al fi) sinó a la forma i principi que la governa. El valor d’una acció resideix en el fet que la voluntat segueix la raó, independentment de l’èxit o fracàs dels objectius. El deure és la necessitat d’una acció per respecte a la llei. Sense interes, el deure presenta una acció com a necessària simplement perque ho ordena la llei. Actuar per deure = seguir IC. IC és l’unic imperatiu de la moralitat ja que és l’únic vàlid universalment. L’imposició de l’universalitat ve donada per la pròpia voluntat, que té aptitud de ser universalment legisladora. Quan segueix l’IC, la voluntat és lliure ja que es determinada per la seva pròpia llei, i no es lliure quan es deixa determinar per continguts externs (raó no legisla, només indica mitjans). Voluntat autònoma, la que es dona les seves pròpies lleis, la que obeeix la raó.
Com és possible l’imperatiu categòric. El fonament de la moralitat
No es pot provar empíricament l’existència de l’IC (alguns poden semblar IC, pero ser IH). Cal centrar la recerca en el marc d’allò a priori.
El fonament de l’IC (tota legislació pràctica) és quelcom dotat d’un valor absolut. Primer distingim cosa i persona.
Cosa: Es mou per inclinacions, determinades per lleis naturals necessàries, es pot utilitzar com a mitjà, tenen preu relatiu a altres coses.
Persona: Ser racional, no objecte a inclinacions; lliures, voluntat autolegisladora, sotmesa a la llei la qual ella mateixa és autora. La aptitud de la voluntat per ser autonoma fa que no es pugi utilitzar com a mitjà. No tenen valor relatiu, tenen valor absolut, inalienable, la dignitat. Al tenir dignitat, significa que, com a llei moral, mereixen respecte. Persones fins a si mateixes, mai mitjans. Valen com a principi objectiu, principi universalitzable. IC vinculat a priori amb el concepte de voluntat racional.
Segona formulació del IC, equivalent a la primera. “obra de tal manera que et relacionis amb la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre com un fi i mai merament com un mitjà”
Autonomia de la voluntat, pròpia naturalesa racional, és el fonament de la moralitat. Allò que constitueix el nostre valor ens serveix per jutjar-nos. Una acció permesa serà aquella compatible amb l’autonomia de la voluntat.
La felicitat no és el fi propi d’un ser racional
Felicitat (satisfacció total de les nostres necessitats / inclinacions) no és el fi propi d’un ser racional. La nostra guia és la raó, no les inclinacions (que ens porten a la felicitat), per tant l’objectiu no és la felicitat. EL fi propi d’un ésser racional és un fi digne, la voluntat bona. El bé suprem i condició de qualsevol altre, inclús de la felicitat. Aquella voluntat que fa el bé per deure, és l’única cosa amb valor absolut, el més valuós, el fi primer i incondicionat, felicitat fi secundari condicionat. No es busca la felicitat, cal ferse’n digne d’ella. Per ferse digne de la felicitat, cal sacrificar les inclinacions, la nostra felicitat, per a un fi superior.
Buscar la pròpia felicitat és un deure indirecte, ja que si ets infeliç pots ser temptat a infirngir els deures. Per a que la felicitat tingui valor moral hauria de buscarse per deure, no per inclinació (racionalment podria justificar-se per evitar que la infelicitat ens porti a infringir deures, i també evita errors de judici.)
