franquismo COPY COPY Flashcards
- El creixement econòmic dels anys seixanta
8.1.Mesures estabilitzadores i plans de desenvolupament
Acció correctora seguida a la política econòmica va venir junt amb el Pla d’Estabilitzacio 59. El contingut simbolitza la fi de l’autarquia i l’inici de la etapa d’industralització a Espanya. El Pla era necessitat per la manca de resreves d’or i de divises per afrontar el desequilibri entre importacions i exportacions. A canvi del compromís del govern espanyol de reduir l’intervencionisme, el dèficit públic i els obstacles a l’entrada de mercaderies de l’exterior, diversos organismes internacionals van concedir préstecs amb els què fer front al minvament de les reserves.
S’inicien també les Plans de Desenvolupament Econòmic i Social al programa liberalitzador. EL primer aprovat al desembre del 63. Tres plans de vigència quadriennal: 64-67 68-71 71-75, amb l’iniciativa privada sent el motor del desenvolupament ec. Planificació centrada en el seu interés del sector industrial i propicia actuacions per millorar l’eficiència de l’estructura empresarial, sectorial i regional. Dues grans línies d’actuació: accions estructurals que pretenien solucionr algunes deficiències de la indústria i la creació dels pols de desenvolupament.
Planificació va proporcionar l’iniciativa privada d’infraestructures i productes bàsics que van permetre el creixement industrial.
- El creixement econòmic dels anys seixanta
8.2.L’etapa final de la industrialització espanyola
Del 59 a 73, es consoliden activitats fonamentals per a l’ec. espanyola. Fins PIB era superior a la de la resta de països europeus. mentre la producció industrial augmentava molt. En conseqüència, la renda per habitant va creixer fins al 40% i el consum privat també. A partir del 66, creixement moderat.
El creixement industrial impulsat per tècniques de producció més avançades i per més capital. Augment d’importacions de tecnologia millora la productivitat. Augmenta el pes de sectors que fabriquen béns d’equip. Millores en productivitat fan baixar els preus i afavoreix a les exportacions, les quals són més freqüents. Els productes agrícoles deixen de ser el principal producte d’exportació, ara ho son els béns acabats.
Productivitat permet augment de salaris, sense afectar la inversió. Difusió de compres a terminis coundueixen un augment de demanda de béns de consum. S’altera l’estructura de consum, reducció de productes alimenticis i augment de béns de consum duradors com vehicles i electrodomèstics.
- El creixement econòmic dels anys seixanta
8.3.Els moviments migratoris
Millora tecnològica d’aquests anys, limita la creació de llocs de treball. Ocupació neta incrementa lentament i fins i tot disminueix en certes regions. Més de 1 300 000 espanyols migren a altres països.
Dins d’espanya també hi han grans moviments migratoris de 4M canvien de lloc de residència. Les Castelles, Galícia, Andalusia i Extremadura tenen molta activitat migratoria, resultant en un augment de població. Catalunya i País Basc també creixen en població.
Moviments de població resulten en diferències en el dinamisme econòmic de les diferents regions. 55, Catalunya, País Basc i Madrid, entre altres, aportaven el 48 del PIB. AL 73 ara era 55%.
- El creixement econòmic dels anys seixanta
8.4.La reconversió de l’agricultura
60, població activa agrària encara representa un 39% del total i dle PIB. 75 percentatges baixen per la meitat. Pob. agrària disminueix fins més de 1.5M de persones. Dues causes:
1) Èxode rural com a resultat de les nombroses i millors oportunitats de treball a la indústria i als serveis.
2) Reducció del pes dels aliments dins del consum total.
Descens de mà d’obra rural fa augmentar els salaris agrícoles, estimulant empresaris agrícoles a mantenir i millorar els seus guanys. Procés de mecanització i ús d’adobs. Aquesta iniciativa redueix més l’ocupació al camp. Millora de la renda de la població comporta diversificació en la demanda de queviures: demanda de productes de dieta tradicional siminueixen per productes de més riquesa alimentària.
Augment de productivitat agrícola i canvi en la varietat agrària.
- El creixement econòmic dels anys seixanta
8.5.La dependència de l’exterior
Contribució a l’exterior crucial per el creixement ràpid d’aquesta etapa i de la consolidació de la societat industrialitzada. A traves d’importacions prove tecnologia i quantioses inversions i transferències que equilibren el dèficit de la balança comercial.
Països Europeus absorbeixen la mà d’obra que emigra d’Espanya. La permanència d’aquesta població que va emigrar d’Espanya va provocar una situació explosiva i el bloqueig del procés d’industrialització: la desocupació hauria augmentat a un ritme molt elevat i l’abundància de mà d’obra hauria frenat la difusió de l’ús de maquinària més productiva. Finalment, el benestar europeu i la generalització de les vacances pagades per a la majoria dels treballadors va generar un moviment turístic massiu que va trobar a Espanya una destinació preferent.
- El creixement econòmic dels anys seixanta
8.6.Les limitacions de la industrialització
Inici dels setanta, renda per habitant segueix per sota de la d’economies avançades europees. Consolidació d’una tendència forta de la pujada de preus. Inflació i falta de creació de llocs de treballs. Causes inflació:
1) fortes pujades de preus agraris fins al 66
2) oferta insuficient
3) expansiva política monetaria
Falta de creació d’ocupació
1) Intensitat del procés d’industralització propi, en estalbiar mà d’obra pel major ús de mquinària
2) Reducció d’ocupació agrària.
Etapa final té un avenç limitat d’activitats de contingut tecnològic. Encara que la competitivitat global del sector secundari créix, és insuficient per augmentar les exportacions rapidament. No ajuda a l’escassa liberalització del sistema financer: fins al 73/4, no existia una política monetària moderna.
- La modernització de la societat espanyola
9.1.La transformació social
Modernització social s’inicia amb l’augment de població causat per un augment de l’índex de natalitat. Més notable amb la població urbana, que mostra un 37% del total de població. Perifèria de grans ciutats s’omplen amb nous barrirs obrers.
Desenvolupament de l’economia industrial i expansió del tercr sector donen pas a estructures socioprofessionals. Varia el nombre de persones actives a cada sector dels urbans (advocats, metges, economistes) i dels executios de les empreses . Però també apareix la gran massa d’obrers industrials a llocs del país (Catalunya, Madrid, País Basc). Dona lloc a nous mov. obrers.
Indicadors socioeconòmics mostren canvi social enorme. A l’Espanya del 60 es va assistir a l’augment general del volum de les classes mitjanes, naixement d0una nova burgesia urbana. Creixement de professionals autònoms i d’obrers. Creixement de funcionaris.
Població rural va baixar al ritme que augmentava la urbana. Andalusia i Extremadura previuria la figura de l’ober agrícola sense terres. La resta, les explotacions agràries es van convertir en familiars o petites empreses.
- La modernització de la societat espanyola
9.2. Els canvis de comportament
Canvi d’oportunitats socials canvien comportaments socials i pautes culturals. Obertura dona lloc a una nova oposició al règim que reclamava llibertat cultural. En part causat per el canvi del sistema educatiu amb la Llei General d’Educacio 70. Durant els seixanta agumenta la població escolaritzada i augmenten inversions de l’Estat al sistema educatiu. Analfabetisme disminueix fins als estàndards de països avançats.
Increment d’estudiants a la Universitat i agumenta la sortida a l’estranger dels joves. Comencen a entrar a Espanya clandestinament publicacions prohibides i s’augmenta la informació de l’exterior.
Familia augmenta la seva mobilitat, s’enforteix la família nuclear (pares i fils) com a base. Els fills marxaven abans de la casa paterna a causa de bona conjuntura econòmica de la nova mentalitat dels joves. Igualment, incorporació de la dona en noves activitats productives és feble.
Arribada del frigorífic, televisor, aparells de cuina i el cotxe a les llar. SEAT 600 molt popular, de producció nacional. Arriba fins i tot a la vida rural. Arrivada de turistes junt amb música moderna i la tele provoquen obertura cultural i de la mentalitat.
Es va anar implantant una nova mentalitat fins i tot en la religio. Es reivindica la llibertat de pensament i disminueix la pràctica religiosa. Esglesia experimenta obertura de la mà del Concili Vaticà II, l’Església comença En síntesi, cal dir que l’època del desenvolupisme espanyol va afavorir de manera indubtable el progrés social i el canvi de pautes culturals i que, lluny d’enfortir el règim, ho va afeblir des del punt de vista polític i ideològic.
- La persistència del règim
10.1.Abast i límits de la institucionalització
Regim inicia la deca dels 60 amb les mateixes característiques que tenia abans. Pero la transformació de la societat i exigències de la nova vinculació amb l’exterior obliguen a buscar legitimació política més enllà de la victoria a la Guerra Civil. Impuls legislatiu per modernitzar institucions, apaciguar noves tensins socials i canalitzar les creixents descrepàncies entre les “famílies” del règim, especialment entre falangistes i tecnòcrates.
Tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei, amb Carrero Blanco com a valedor i Lpoez Rodo com a figura destacada, van reforçar posicions fins aconseguir formació d’un govern propi 69. Tecnòcrates situen el creixement ec. com eix bàsic de la política i garantia d’estabilitat social. No eren ideòlegs, eren tècnics. No descutien els continguts més repressius o antidemocràtics. Aposten per continuïtat del franquisme a través d’una monarquia autoritària representada per Joan Carles de Borbó, per desterrar la influència falangista. Espanya assisteix a l’entrada al govern dels coneguts com tecnòcrates.
Falangistes volen impulsar institucions del Moviment com a base pel desenvolupament del règim, i situaven qüestió monàrquica en un segon terme. Celebració dels 25 anys de pau 64 proporciona protagonisme incrementat despres de Llei de Premsa (1966) de Manuel Fraga Iribarne. que suprimia la censura prèvia, però es filava un sistema de multes i de suspensions a les publicacions agosarades. Falangista José Salís preten revitalitzar el Sindicat Vertical al promoure la participació dels treballadors a les eleccions sindicals 66.
La llei orgànica de l’Estat 67, aprovada per referèndum, constitueix la peça fonamental de la institucionalització del règim. Concreta les funcions dels òrgans de l’Estat preservant sempre la concentració del poder al dictador. Va modificar preceptes d’altres lleis fonamentals, introduir novetats com la separació entre el Cad de l’Estat i el govern i l’elecció controlada de procuradors provincials. La llei orgànica del moviment intenta forjar el Moviment com a espai de contrast d’associacions d’opinió pública 67, pero fracassa.
Llei de llibertat religiosa, estableix un reduit marc de tolerancia religiosa i la llei de representació familiar, regula l’elecció dels 108 procuradors del terç familiar pels caps de família i les dones casades.
69, franco designa, previ jurament als principis del Moviment, a Juan Carlos de Borbón com a successor, amb títol de Príncep d’Espanya.
- La persistència del règim
10.2. El triomf de l ́immobilisme
Dissensions entre falangistes i tecnòcrates esclaten públicament amb el cas Matesa 69, quan les denúncies per corrupció contra aquesta empresa van implicar els ministres econòmics. Aquest fet coincidia amb l‟aprovació de la nova Llei d’Educació (1970), que va reformar el sistema educatiu des de la primària fins a la Universitat, amb la finalitat d’obrir-lo socialment i adaptar-lo a les necessitats d’escolarització. També coincidia amb la constatació progressiva del fracas de les perspectives desenvolupistes, tant de l’estabilitat social com producte del creixement econòmic.
Conflictivitat contestada pel règim endurint la repressió: Estat d’excepció 69 70, amb detencions i violència. Consell de guerra a Burgos 70 amb petició fiscal de 9 penes de mort contra 16 militants d’ETA fa esclatar una resposta interior i provoca protestes internacionals. Franco va exercir el dret de gràcia, pero sense fer cap gir polític, ja que va seguir la repressió.
Difusió de postulats reformistes del Concili Vaticà II, preocupació d’alguns sectors catòlics per la injustícia social i política propicionen aparició d’actituds crítiques contra la dictadura.
Declaracions de l’abat de Montserrat, Escarré (1964), la manifestació de sacerdots a Barcelona en protesta per les tortures policials a un estudiant (1966) i el protagonisme d’organitzacions catòliques (JOC,HOAC) a les mobilitzacions obreres. DIssidència catòlica incrementa als 70, dsitanciament de part de la jerarquia eclesiàstica i expansió d’actituds antifranquistes entre la joventud i radicalització de les comunitats cristianes de base.
Tensions internes internes, que tenien el punt cardinal en la continuïtat del règim després de Franco, es van agreujar. I les posicions immobilistes, avalades pel mateix Franco i Carrero Blanco van prevaldre. Així, el nou projecte d’Associacions Polítiques quedava paralitzat, la Llei Sindical (1971) es va convertir en una simple recopilació de les normes ja vigents, i es va endurir la pràctica sancionadora de la Llei de premsa.
- L’enfortiment d’una oposició de masses
11.1.Moviments socials i conflictivitat
Protesta treballadors principal focus de tensió social. Primeres agitacions als anys cincuanta, i les primeres vagues laborals a Catalunya i Biscaia. Vaga i voicot als tranvies de Barcelona el 51 primer conflicte important.
sindicats clàssics anteriors a la guerra civil, la UGT i la CNT, només la UGT tenia certa activitat clandestina.
Als seixanta, vagues de miners asturians amb extensió a PB i BCN 62 permeten naixement d’un nou sindicalisme de lluita reivindicativa, separat el de preguerra. Es va articular fonamentalment al voltant de les noves Comissions Obreres CCOO (64). Les CCOO néixen com moviment independent, democràtic i unitari. Impulsen la lluita laboral i política. Combinel l’acció il·legal vaguística amb la legal. Aprofitar possibilitats de negociació col·lectiva i de l’elecció d’enllaços sindicals per ocupar part de l’estructura del sindicat franquista. Estratègia presa per aquest sindicat anomenada entrisme, entrar al sistema per, des de dins, poder dur a terme les reivindicacions laborals pròpies del sindicalisme
Mentre es crea aquest nou sindicalisme, apareixen organitzacions estudiantils davant de l’oficial Sindicat Espanyol Universitari SEU, d’afiliació obligatòria. El febrer de 1956, es produeixen els primers incidents estudiantils a Madrid, amb ferits greus. El grup té tendències polítiques diverses: relacionats amb l’ASU (Agrupació Socialista Universitària) o el Front d’Alliberament Popular (FLP, el cèlebre felip). També sorgeixen moviments socials com les associacions de veïns, agrupacions culturals, alguns grups religiosos, que van entrar en oposició més o menys oberta al regim. als 60 hi han les primeres manifestacions massives als carrers i augment de conflictivitat social extraordinari.
- L’enfortiment d’una oposició de masses
11.2. Els grups polítics d’oposició
als 60 es recompon la oposició al franquisme, a través de l’activitat renovada de vells partits polítics o gràcies a nous grups que van des de la socialdemocràcia fins al liberalisme monàrquic.
Un dels grups van ser els demòcrates cristians, especialment Esquerra Demòcrata Cristiana. Una de les accions que van tenir més repercussions va ser que el que els diaris franquistes van anomenar el contuberni de Munic. Al IV Congrés del Moviment Federal Europeu, celebrat a Munic 62, coincideixen l’oposició espanyola de l’exili i els arribats des de l’interior d’Espanya. A Munic es demana la desaparició del règim i el pas a la democràcia. Empresonaments i condemnes a la tornada.
PCE (Partit Comunista d’Espanya) va ser l’únic partit en conservar força i organització dins del país. A partir del 60 inicia una política de penetració a les organitzacions de masses com CCOO, associacions d’estudiants o moviments veïnals, per acostar-se a totes les forces antifranquistes, independentment del bàndol en què haguessin estat a la guerra. Es preten una política de reconciliació nacional. PCE i PSUC a Catalunya, van vertebrar en aquests anys molts mov. antifranquistes.
Dins del PSOE, que fins al 60 estava a l’exili, s’inicien a produir tensions amb els militants joves que formaven el partit a l’interior d’espanya. Al congrés de Suresnes 73 el partit va virar a noves postures. Nova direcció política que trencava amb la direcció del partit a l’exili. Nova direcció encapçalarà el partit i el preparà per convertirse en el partit de referència de l’esquerra espanyola durant la transició. A poc a poc, el PSOE anirà desplaçant el PCE, que havia estat el partit polític que durant el franquisme havia dirigit l’oposició a la dictadura.
Apareixen als 60 també els petits grups de matís maoista o trostkista i alguns escindits del PCE. (Lliga Comunista Revolucionària, Moviment Comunista, Partit Comunista Internacional…). D’alguns es van esqueixar nuclis terroristes, com el FRAP.
Durant el final periode del franquisme, prenen importància els partits nacionalistes. PB havia mantingut les seves institucions a l’exili. l’hegemonia del Partit Nacionalista Basc PNB continua. Aparició d’ETA al 59. Nova organització barreja idees socialitzans i nacionalisme radical, propugna une estratègia de lluita armada al 68. A catalunya es forma un grup nacionalista que rebrà el nom de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
- La crisi final del règim
12.1.Crisi del règim, agonia del dictador
(1973 – 1975)
Moment decisiu de la final del règim es va obrir amb la desaparició del vicepresident del govern, almirall Luis Carrero Blanco. Mort en un atemptat d’ETA, el 20 des de 73. Carrero considerat personatge clau per mantenir la unió de les famílies franquístes i per la continuiitat del règim. Divisió de grups polítics: Immobilistes i aperturistes o reformistes.
gener 74, nou govern presideit per Carlos Arias Navarro, que presenta una reforma limitada per el franquisme. Va prometre una obertura del règim cap a pluralisme polític, prometre nova llei municipal permetent elecció d’alcaldes i diputacions provincials, va augmenta el poder de procuradors a Corts, i va anunciar reformes sindicals i nova llei d’associacions polítiques. Pero es va veure que eren promeses falses buides, però les timides reformes van arribar a irritar els sectors immobilistes.
Es desencadena una dinàmica on Franco està malalt i el govern d’Arias Navarro es decanta a l’immobilisme. Apreturistes no anconsgueixen imposar-se. Navarro cessa al ministre Pío Cabanillas, cosa que provoca la dimissió del ministre d’Hisenda i altres alts càrrecs. Intent d’obertura havia fracassat.
Es confirma la permanència del búnquer, presència d’alts comandaments militars i cohesionat al voltant del caràcter inalterable dels principis del 18 de juliol. Aquest sector va frenar tota obertura i fins i tot va començar a exercir violència feixista amb bandes ultres al carrer.
Fora del règim, grups d’oposició es dediquen tant a manifestarse i a configuar organismes de política unitària. PCE es manté com principar referent antifranquista i impulsa la Junta Democràtica juliol 74, englobant CCOO, alguns socialistes, independents, monàrquics, carlins… Junta propugna la formació d’un gov. prov. que implementés un règim democràtic que acceptes amnisties, llibertats polítiques i sindicals i legalització de tots els partits.
PSOE, juliol 75, impulsa Plataforma de Convergència Democràtica en què no només hi havia el partit fundat per Pablo Iglesias ja que es van sumar la UGT, PNB, Esquerra Democràtica, Unió Socialdemocràtica Espanyola, o l’Organització Revolucionària dels Treballadors entre d’altres. Les propostes d’aquesta Plataforma eren molt semblants a les plantejades per la Junta Democràtica impulsada pel PCE.
- La crisi final del règim
12.2. Lligat i ben lligat
1974-75. Malaltia de Franco impedeix el seu paper de governant. Princep Joan Carles exergeix la prefectura de l’Estat, però sense poder. Oposició s’organitza creant plataformes d’actuació conjunta i les manifestacions al carrer van augmentar. Actitud repressiva no cessa, 75, nova llei antiterrorista que castiga amb pena capital. Cinc activistes d’ETA i FRAP comdemnats a pesar de peticions d’indults. Es produeix l’última de les grans onades de protesta internacional contra Franco i la situació espanyola. Govern fa front al conflicte del Sàhara, que era ambicionada per les veïnes Algèria, Mauritània i, sobretot el Marroc. al 73 sahrauís creen el Front Polisario, Polisario, una formació nacionalista i de tendència socialista que propugnava la independència saharauí. Espanya va optar per acceptar la descolonització i permetre un referèndum d’autodeterminació al territori.
El rei del Marroc, Hassan, que comptava amb el suport dels Estats Units per frenar una possible expansió de l’Algèria socialista, va organitzar a l’octubre, en plena agonia de Franco, la nomenada Marxa Verda, una invasió pacífica del territori que va mobilitzar desenes de milers de civils. Davant el perill d’un conflicte bèl·lic amb el Marroc en un moment tan delicat, Espanya va optar per claudicar i el 14 de novembre es va signar l’Acord de Madrid que suposava el lliurament del Sàhara al Marroc i Mauritània. L’abandó d’Espanya va iniciar un conflicte encara no resolt entre el Front Polisario, que va proclamar la República Àrab Sahrauí, i el Marroc, que no reconeix la independència del Sàhara.
THE END
Des de l’estiu del 1975 la sensació que s’estava donant els últims moments del règim de Franco. El 20 de novembre del 1975, després d’una llarga agonia Franco va morir als 83 anys a la clínica La Paz de Madrid. Deixava un règim anacrònic i en profunda crisi. La sensació d’inseguretat i d’incertesa respecte del futur polític i del relleu al poder eren molt grans. La pretensió, expressada per Arias Navarro, que el dictador ho deixava tot lligat i ben lligat s’entreveia en aquells anys com una il·lusió sense fonament.
S’iniciava així un període de transició que es va haver d’enfrontar al passat, la Guerra Civil, i que va decidir optar pel pacte de silenci entre les forces polítiques que van encapçalar aquell procés de transformació del règim de Franco en un sistema democràtic. Aquest canvi cap a la democràcia es va ratificar per part del poble espanyol el 6 de desembre del 1978 amb l’aprovació en referèndum nacional de la Constitució que avui articula la convivència democràtica a Espanya.
Pel camí van quedar líders injuriats, Adolfo Suárez, o morts en un període que va tenir moments d’altíssima tensió.
