TEMA 4 Flashcards
Com es comuniquen les cel entre elles?
Les cèl·lules es comuniquen entre elles a través de diferents tipus de senyals que emeten i reben que és clau en la supervivència dels éssers pluricel·lulars. El més habitual és la senyalització per senyals solubles
que permeten que la cèl·lula emissora estigui propera o llunyana a la
receptora (cèl·lula diana).
Com funciona el mecanisme de comunicacio entre cel diana i cel senyal?
La cèl·lula diana conté receptors (solen ser proteïnes de membrana) que per la unió de la molècula senyal posa en marxa proteïnes efectores que s’encarreguen d’induir els efectes desitjats per la senyalització (actua en tot el comportament cel·lular metabolisme, moviment, proliferació, supervivència i diferenciació).
Les cel diana poden rebre més d’un tipus de senyal?
SI
Les cèl·lules reben més d’un tipus de senyal de forma que l’efecte final d’aquests en la cèl·lula diana és una combinació de les senyals que rep.
De vegades, algunes senyals o l’absència de senyalització provoca l’apoteosi.
Tipus de comunicacio cel segons la distancia a la que es troben la cel senyal i la cel diana
- Senyalització endocrina
- Senyalització paracina
- Senyalització autocrina
- Senyalització depenent de contacte (yuxtacrina)
- Senyalització sinàptica
Explica la senyalització sinàptica
És el tipus de senyalització que es dona en les neurones que utilitzen l’axó per transmetre la senyalització cel·lular. A l’espai sinàptic (espai entre l’axó i la cèl·lula diana, que sol ser una altre neurona) s’hi acumulen vesícules de neurotransmissors que són reconeguts per la cèl·lula diana. És una senyalització a llarga distància ja que la cèl·lula diana pot estar molt allunyada de la neurona senyalitzadora (els axons poden ser molt llargs).
Explica la senyalització endocrina
La cèl·lula senyalitzadora allibera el senyal soluble a la sang i quan aquest surt del torrent sanguini és captat pel receptor específic de la cèl·lula diana. Les hormones són unes molècules senyalitzadores de senyalització endocrina, com la Insulina, que és secretada al pàncrees i actua a tot el cos.
Explica la senyalització paracina
La cèl·lula senyalitzadora es troba molt a prop de la cèl·lula diana de forma que la senyal s’allibera al fluid extracel·lular i captada per les cèl·lules veïnes.
Explica la senyalització autocrina
El que pot passar és que la cèl·lula senyalitzadora tingui els receptors específics i actuï també com a cèl·lula diana. La inflamació és un exemple de senyalització paracrina.
Explica la senyalització depenent de contacte (yuxtacrina)
La cèl·lula senyalitzadora i la diana són veïnes de forma que la senyalització es dona per l’expressió d’una proteïna de membrana en la cèl·lula senyalitzadora que és reconeguda per el receptor de la cèl·lula diana.
Nomena i explica els tipus de receptors
-Receptors de membrana: Es situen a la superfície de la membrana cel·lular.
Detecten senyals hidrofíliques ( pèptids o petites proteïnes i molècules).
-Receptors intracel·lulars:El receptor es troba al nucli cel·lular. Detecten senyals hidrofòbiques que solen ser hormones (esteroides, tiroxina…). En aquest cas la
molècula senyalitzadora es transporta associada a proteïnes que en permeten el transport per medis aquosos i s’alliberen a la cèl·lula diana on viatgen fins al nucli per arribar al receptor. Aquest tipus de receptors solen ser factors de transcripció que s’activen per la unió del senyal.
En què consisteix la trasmissio de senyal?
Un cop el lligand ha sigut captat pel receptor, hi ha una cadena d’esdeveniments bioquímics que transmeten el senyal des del receptor als efectors a mode de
cascada de proteïnes. Els elements que formen part d’aquest procés són enzims que solen ser quinases (fosforilen - activen) i fosfatases (defosforilen – retornen a l’estat original) que s’activen per la unió del lligand i fan que la proteïna transductora estigui activa (transmet senyal) o no (per fosforilació).
També hi ha altres mecanismes de transmissió del senyal com l’activitat GTPasa o la generació de segons missatgers
(flux d’ions, AMP cíclic…).
Què són les proteines adaptadores?
Són proteïnes que permeten l’inici de la cascada de transmissió. En estat normal es troben inactives, però quan el receptor està actiu s’hi uneixen i permeten l’inici de la transmissió del senyal.
N’hi ha de molts tipus i amb funcions diferents. N’hi ha que s’uneixen al receptor i a la membrana, n’hi ha que s’encarreguen
d’estabilitzar el complex…
Que són els dominis proteics?
Els dominis proteics són parts de les proteïnes que permeten la interacció entre les proteïnes adaptadores.
Digues alguns dominis proteics i explicals
- SH2 i PTB: S’uneixen a residus fosforilats en tirosina (fosfotirosines). Hi ha uns receptors que són tirosina-quinases que a l’activar-se fosforilen residus en fosfotirosines.
- SH3 i WW: S’uneixen a seqüències riques en prolines.
- PH: Uneix fosfoinositols (formes fosforilades de fosfolípids de la membrana). Això permet la interacció de les proteïnes amb la membrana plasmàtica.
Què és la ruta de les MAP quinases?
També se li pot dir (MAPK – Mitogen-Activated Protein Kinases)
És una cadena d’activació de quinases que participa en la transmissió de senyals a partir de molts receptors. Consta de tres passos en els que una quinasa fosforila i activa a la quinasa que té per sota i així successivament.
Funcionamentt de la ruta MAP quinases
MAPKKK s’activa per la interacció amb RAS (una GTPasa petita).
Aquesta fosforila a MAPKK i aquesta a MAPK.
Aquesta cascada de transmissió de senyal acaba en canvis en l’expressió gènica ja que fosforila factors de transcripció o fosforilant proteïnes (que acaben produïnt canvis en l’expressió gènica).
Que permet la ruta MAP quinases?
Amplificació: (MAP3K < MAP2K < MAPK) ja que cada proteïna pot fosforilar a vàries a vàries proteïnes del següent nivell.
Integració: Gràcies a que diferents MAP3K poden activar a un mateix MAP2K i així amb MAPK tenim una regulació a diferents nivells i a través de diferents mecanismes. Això permet passar de un nombre elevat de senyals a un nombre de respostes més reduït
Modulació de la senyal: Com que no hi ha resposta fina al final de la cadena, quan es doni serà màxim i s’haurà pogut donar la síntesi de proteïnes que regulin la senyal. .
Que és el EGF?
EGF és un factor de creixement que s’uneix a un receptor transmembrana. Aquest té un domini extracel·lular on s’uneix l’EGF, un domini transmembrana i un domini intracel·lular que és el que codifica per l’activitat tirosina quinasa. Quan EGF no està unit no tenim activitat tirosina quinasa però quan EGF s’hi uneix, el receptor dimeritza, cosa que produeix l’activació de la tirosina quinasa de manera que comença a fosforilar proteïnes entre les quals hi ha la cadena intracel·lular del receptor (s’autofosforila).
Explica l’activacio de Ras
A partir d’aquí es dona l’acció de les proteïnes adaptadores unint-se pels seus dominis proteics corresponents on la proteïna adapadora GRB2 interacciona amb els residus de fosfotirosina pel domini SH2 i amb SOS pel domini SH3. SOS també interacciona amb Ras inactiu (GDPasa). Aquesta interacció té com a conseqüència que el GDP salta i entra GTP de forma que Ras s’activa i queda preparat per senyalitzar.
Explica l’activació de Raf
Ras actiu interactua amb la forma inactiva d’una MAP3K (Raf) que es troba unit a altres proteïnes en el citosol. Això fa que automàticament Raf s’activi (MAP3K activada).
Activació de MEK i ERK
Raf comença a fosforilar MAP2Ks, concretament MEK, que es troba inactiu fins que és fosforilat per Raf i s’activa. A partir d’aquí, MEK fosforilarà a una MAPK, concretament ERK, que queda activat de forma parcial, ja que fa falta que dimeritzi per a quedar totalment activat.
ERK activa, com les MAPK fosforilen proteïnes relacionades amb la transcripció. Un dels
substrats que fosforila és una quinasa (RSK) que esdevé activa. Aquesta quinasa entra dins el nucli de la cèl·lula per a fosforilar el factor de transcripció SRF que s’uneix a la regió reguladora del gen c-fos. Per altra banda, ERK activa també pot migrar per si sola al nucli i dins del nucli fosforilar diferents factors de transcripció com el TCF que s’uneix a la regió reguladora del gen c-fos. Ara, tenim SRF i TCF fosforilats a la regió reguladora de c.fos de forma que s’indueix la seva transcripció. Tots aquests processos són molt més complexes del mencionat amb molta més interacció de diferents receptors i proteïnes
i altres elements que hi intervenen.
