Sant Agustí, Tomàs d'Aquino i Guillem d'Occam Flashcards
Jesús de Natzaret
Personatge històric (fonts i evidències de què va existir). Va viure el segle I a l’actual Palestina, Natzaret, era jueu. Els jueus van pensar que era el messies, destinat a alliberar-los de l’ocupació romana, però, aquest va criticar al judaisme (en contra de la religió de poder) i va ser assassinat.
Jesucrist
Reconstrucció de la figura històrica des de l’experiència dels seus seguidors, el resultat de la fe. És la reencarnació de Jesús, que dura anys, i es basa en la recapitulació i la resignificació de la vida del personatge. L’Església agafa aquesta figura, construïda per la fe, i li dona raó.
El Déu cristià
A diferència d’una força abstracta, impersonal i transcendent que regeix l’ordre còsmic, cosa que creien els grecs, el Déu cristià és una realitat personal i activa en la vida de les persones, es troba a l’interior de cada individu i es fa paraula. Tot és sagrat, no hi ha res rebutjable, ja que tot prové de Déu.
Caiguda de l’Imperi romà d’occident
La caiguda de l’Imperi romà d’occident (476) suposa que l’Església és, per primera vegada, responsable de pensa i ordenar l’ordre temporal. De forma que sorgeix una nova concepció de la vida i del món:
La vida és vista com a camí per a la salvació, de forma que, l’humà té una tasca, que és redimir-se del pecat original seguint l’exemple de Jesús.
La concepció del temps passa a ser lineal, hi ha un objectiu i una evolució a la història, que té una finalitat.
La veritat revelada
Déu revela la veritat fent-se persona, a través de la figura de Jesús (llibre sagrat), per fer comprensible la realitat absoluta als humans.
Déu revela la veritat fent-se paraula, dona la capacitat de comprendre el logos als humans a partir de la seva creació. És a dir, començant pels sentits, l’humà pot entendre les coses que no es veuen.
L’objectiu de la filosofia cristiana
Les dues fonts d’autoritat cristianes (llibre sagrat i llibre de la Naturalesa) ja han revelat la veritat, per tant, la filosofia queda limitada a comentar críticament aquestes fonts i afirmar de forma raonada el que ja és acceptat com a veritat per la fe.
St. Agustí i el viatge interior
Sant Agustí proposa la contemplació del món interior, a on es troba Déu i on parla, per poder comprendre la seva creació. Per tant, l’individu ha de fer una introspecció i fer una reflexió profunda per a trobar la raó universal en lloc de buscar-la a la natura.
St. Agustí i la fe i la raó
És el primer a proposar el dilema entre pensar i creure. Ell sosté que ambdues són complementàries: s’ha de creure per comprendre i comprendre per arribar a la fe.
St. Agustí i el coneixement
Adopta el neoplatonisme, el dualisme de Plató (cos i ànima). Sosté que la il·luminació (procés de coneixement) prové de dues vies:
- La via de la revelació: Déu parla en el món interior o a través de la Bíblia.
- La via de gràcia: Déu et dona una vida, una forma de ser i una forma de pensar.
St. Agustí i el problema de mal
Sant Agustí nega la diferència radical entre bé i el mal, ell sosté que el mal és l’absència del bé i que ningú neix dolent.
St. Agustí i la concepció del temps
Abans de Crist, la concepció del temps era circular, és a dir, no hi havia cap progressió ni evolució, la història estava destinada a la tragèdia.
Sant Agustí és el primer a proposar la concepció d’un temps lineal, una història amb un objectiu, que progressa i evoluciona, amb la idea d’una utopia.
L’escolàstica
La filosofia del segle XIII s’anomena escolàstica, ja que té lloc a escoles de pensament, on es dediquen a accedir a les veritats de manera raonada, sense recórrer a la fe.
Tracten temes com la relació entre fe i raó, el problema dels universals i les comprovacions de l’existència de Déu.
L’escolàstica cristiana es centra en la vida interior, en el gir cap al subjecte, el filòsof més important és Tomàs d’Aquino.
Tomàs d’Aquino i la llei natural
La llei natural és la participació d’éssers racionals en la llei divina. En les persones, es manifesta com la capacitat de poder elegir entre el bé i el mal, el principi de la llei és evitar el mal i fer sempre el bé.
Tomàs d’Aquino i la diferència entre existència i essència. (Veritats de raó i de fe)
L’essència és només una possibilitat, no és una afirmació de l’existència d’una cosa, que una cosa sigui o no sigui és un misteri, requereix una explicació.
Les veritats de la raó són aquelles conegudes a través del pensament.
Les veritats de la fe són conegudes mitjançant la revelació.
Les cinc vies de demostració de l’existència de Déu
- La primera via, del moviment: tot el que es mou (potència) és mogut per alguna cosa (acte), un motor, però hi ha d’haver un primer motor, que ho mou tot, aquest és Déu.
- La segona via, de les causes: cada cosa existeix per què té una causa que l’ha produïda, però hi ha d’haver una causa primera, que no ha sigut causada per res i ha causat a la resta, aquesta causa original és Déu.
- La tercera via, de la contingència: les coses contingents poden existir o no, però tots no podem ser contingents, ja que si ho fóssim, hi hauria un moment en el qual no existia res, però no pot sorgir res del no-res, per tant, ha d’haver-hi un ésser necessari que sempre existeix, aquest és Déu.
- Quarta via, de la perfecció: hi ha éssers més bons que altres, que són més nobles i vertaders, però necessiten una font o una referència d’aquesta bondat, la perfecció màxima, la qual és Déu.
- Quinta via, de la finalitat: tot en la natura segueix un ordre i té una finalitat, fins i tot, aquelles coses sense cap intel·ligència. Per tant, existeix una intel·ligència superior que les guia, que és Déu.
La fe i la raó per a Tomàs d’Aquino
Tomàs diu que la fe i la raó són complementàries, però que la raó és serventa de la fe. La raó aclareix a la fe, però la e és la que orienta a la raó, tot i que ambdues són vies d’accés a la veritat.
Guillem d’Occam i la relació entre fe i raó.
Guillem sosté que la raó humana està limitada per accedir al coneixement diví, només ho pot accedir la fe.
Déu és qui ha inventat totes les veritats universals, per tant, l’única font de coneixement és l’experiència sensible.
La virtut és l’obediència de la voluntat de Déu, per tant, queda per sobre de la raó.
La navalla d’Occam
Aquesta idea d’Occam serveix per negar la idea del pecat original. Bàsicament, nega l’existència dels universals (conceptes per universalitzar: homes, dones, humans…). Sosté que només són noms (nominalisme). Únicament, existeix l’objecte o l’individu concret.
És l’iniciador de l’empirisme.
