Aristòtil Flashcards
Característiques generals del pensament d’Aristòtil
Aristòtil és un empirista, per tant, sosté que el coneixement origina de l’experiència. De forma que, a diferència del seu mestre Plató, no creu en el caràcter separat de l’essència (idees segons Plató), sinó que es troba en l’objecte. Per tant, només creu en l’existència d’un sol món, on totes les coses són reals.
La teoria del coneixement
L’epistemologia d’Aristòtil es basa que el coneixement s’aconsegueix mitjançant l’experiència (les sensacions), és a dir, els sentits. El pensament les comprèn i l’enteniment genera conceptes i idees universals. Per obtenir el coneixement veritable, l’enteniment ha de realitzar el procés d’abstracció, en el qual es genera el concepte universal d’una cosa, separant les seves característiques particulars, de forma que es capta l’essència (la forma).
La teoria hilemòrfica
(metafisica)
La teoria hilemòrfica d’Aristòtil sosté que la realitat o substància natural (ousía) està formada pel conjunt de la forma (eidos) i la matèria (hyle). La forma és l’essència de totes les coses i la matèria és el material del qual estan fetes.
L’essència es troba en l’individu singular i d’aquesta forma Aristòtil explica el seu realisme.
Potència i acte
Doctrina de les quatre causes
Aristòtil afirma en l’existència de la potència i l’acte, com a factors del canvi. La potència (dynamis) és l’estat de la forma quan és la possibilitat, en canvi, l’acte (energhia) és l’estat de la forma quan s’ha realitzat. Però hi ha d’haver un motor immòbil que fa possible tot aquest canvi i transformació. Doncs, el filòsof diu que Déu és aquesta primera causa i sosté que és un acte pur (la màxima expressió).
De forma que, l’existència es veu regida per quatre causes. La causa formal (la forma de les coses), la causa material (la matèria de les coses), la causa eficient (agent qui modifica les coses) i la causa final (la finalitat de la cosa).
Teoria de l’ànima
Aristòtil afirma que l’ànima es troba en els humans, els animals i les plantes, però cadascuna en té una de diferent tipus:
- Vegetativa (plantes): controla els processos bàsics i primaris.
- Sensitiva (animals): controla els processos apetitius i intencionals, incorpora l’ànima vegetativa.
- Intel·lectiva (ésser humà): controla els nivells superiors de la ment humana, l’ètica i estètica. Incorpora les dues altres ànimes.
L’ànima no es pot separar del cos perquè es troba en ells la relació de matèria i forma. Està dividida en facultats i la intel·lectiva té dos aspectes:
- Intel·lecte passiu: permet entendre i percebre les coses, no sobreviu al cos i depèn de l’intel·lecte actiu.
- Intel·lecte actiu: permet entendre els conceptes universals i obtenir coneixements veritables, no depèn de qualsevol facultat i sobreviu al cos.
L’ètica
Aristòtil afirma que l’objectiu principal ha de ser l’assoliment de la felicitat, és a dir, poder viure una vida plena i virtuosa. Per aconseguir-ho cadascú ha de dur a terme la funció per la qual està fet, en el cas dels humans, han d’utilitzar la raó i treballar les virtuts dianoètiques i ètiques. Les virtuts dianoèitiques són les del pensament i s’aconsegueixen mitjançant el coneixement (prudència, saviesa, ciència, art, intel·ligència intuïtiva). Les virtuts ètiques són del caràcter i s’aconsegueixen mitjançat l’hàbit d’actuar amb moderació, sempre s’ha de trobar el terme mitjà i dur a terme un comportament racional.
Teoria política
Aristòtil sosté que l’humà és un animal polític, és social per naturalesa, per tant, per assolir la felicitat ha de viure en la polis.
Diferencia dos tipus de justícies, la universal, que són els acords en les formes de comportament acceptades universalment, i la particular, que comprèn les regles internes d’una comunitat. Dins aquest tipus, trobem la distributiva (rebre guanys en funció de la quantitat i la qualitat del treball fet) i la reparadora (compensar la víctima i castigar al criminal).
Els sistemes de govern d’excel·lència són aquells basats en la justícia i l’estabilitat, que tenen com a objectiu assolir la felicitat dels seus ciutadans mitjançant l’actuació amb moderació, trobant sempre el terme mitjà. Segons Aristòtil, la monarquia, aristocràcia i la democràcia, es troben en aquest grup. En canvi, les formes de govern corruptes són la tirania, l’oligarquia i la demagògia.
Aristòtil estableix que l’amistat (philia, amor recíproc), és més important que la justícia. És imprescindible que aquest tipus d’amor es troba en la vida de la polis per poder tenir un govern d’excel·lència.
