Visions & Cants Flashcards
- Visions & Cants de Joan Maragall és una obra cabdal del modernisme regeneracionista. Definiu què és el “regeneracionisme” i justifiqueu aquesta afirmació.
El regeneracionisme parteix de l’ideal d’inserir la cultura -i el país- entre les cultures i països europeus. Per tant fa referència a qualsevol manifestació artística. Els primers que de forma sistemàtica van proposar-ho són els joves del grup de la revista L’Avenç. S’hi va publicar un article emblemàtic: “Viure del passat” de Jaume Brossa, publicat a L’Avenç el 1892.
Maragall és un poeta regeneracionista. Visions & Cants és l’obra més emblemàtica d’aquesta postura de renovació dels conceptes literaris, de portar al present mites antics com els dels personatges de les “Visions”; de fer-los dialogar amb les actituds i projectes del present de 1900.
- La secció «Cants» de Visions & Cants, de Joan Maragall, es tanca amb «Els tres cants de la guerra». Expliqueu quins fets històrics els motiven i de quina manera s’hi aproxima poèticament Maragall. Tingueu en compte la relació amb els altres «Cants», els elements vitalistes i regeneracionistes i el plantejament de la relació entre Catalunya i Espanya.
Els tres cants de la guerra» són la resposta poètica de Maragall a la guerra colonial i el desastre de 1898, quan Espanya va perdre les darreres colònies d’ultramar de Cuba i les Filipines. Concretament, els tres poemes van ser escrits responent a tres moments de la guerra: la partida dels contingents de soldats cap a Cuba (1896), la derrota militar que comportà la pèrdua de les colònies (1898) i el retorn de les tropes vençudes (1899).
Maragall reflexiona sobre cada un d’aquests moments, i adopta tres punts de vista i tres veus diferents: a «Els adeus», adopta la veu i el punt de vista de la gent que acomiada els soldats, amb un to pessimista i funest; a l’«Oda a Espanya», la veu del poeta interroga Espanya de manera crítica, buscant una resposta que permeti la regeneració; a «Cant del retorn», adopta la veu dels soldats que tornen, en general amb un to de lamentació però, al final, també d’esperança i de fe en la regeneració. Com en altres «Cants» de contingut polític («La sardana», «El cant de la senyera»), Maragall aborda el tema polític des de la perspectiva ideològica del nacionalisme català, però en «Els tres cants de la guerra» no hi ha exaltació nacionalista a través dels símbols nacionals (el ball, la bandera), sinó la crítica moral i política davant d’una circumstància històrica crítica per a Espanya. Tot i que l’únic poema que és pròpiament un cant és el tercer («Cant del retorn»: en té el títol i hi ha una veu coŀlectiva, amb un refrany que es repeteix), els altres dos poemes hi queden associats per la referència a la mateixa circumstància històrica.
Comparteixen amb els altres cants el vitalisme i el regeneracionisme. El vitalisme hi és present com a esperança en l’«Oda a Espanya», quan el poeta exhorta Espanya a salvar-se a través de la vida que té a l’entorn (les nacions perifèriques i especialment Catalunya, en contacte amb el mar, que representa la vida), o quan contraposa contínuament la vida a la mort que representa la política espanyola (així, quan contrasta la sang viva a les venes amb la sang vessada del soldats); i al final del «Cant del retorn», en què la permanència de la natura viva convida a canviar el plor per un cant esperançat. El vitalisme hi està posat al servei del regeneracionisme, perquè Maragall voldria que la crisi produís un canvi de consciència política i moral, i que de la mort se n’extragués una nova vida coŀlectiva. En conclusió, el vitalisme i el regeneracionisme reflecteixen la voluntat del catalanisme d’intervenir en la reforma i la regeneració d’Espanya —tot i que l’«Oda a Espanya» en mostra els límits, i per això acaba amb el trencament i la renúncia del darrer vers “Adeu, Espanya!”: és l’equivalent poètic de les idees expressades per Maragall en aquells anys, quan afirma que Catalunya ha de tallar els lligams «amb la Morta», és a dir, amb l’Espanya immobilista, anacrònica i derrotada.
- L’obra Visions & Cants de Joan Maragall té una estructura tripartida. Comenteu quines són les tres seccions en què es divideix el poemari, i analitzeu-ne els temes, les característiques i el sentit.
Joan Maragall publica Visions & Cants l’octubre de 1900 a l’empremta de l’editorial L’Avenç.
Com explica Ignasi Moreta, Visions & Cants està dividit en tres parts:
La part de les Visions està formada per 5 poemes narratius que miren cap al passat: se centren en personatges llegendaris. Alguns dels poemes són relativament extensos, protagonitzats per herois de l’imaginari popular (el Mal caçador, Joan Garí, el comte Arnau, el rei Jaume I i Joan de Serrallonga), amb què Maragall pretén elaborar i legitimar una teoria de la identitat catalana a partir del caràcter que, en cada cas, representa en cadascun d’aquests mites, com ara el vitalisme i la voluntat.
La part de l’Intermetzzo està formada per 14 poemes diversos que parlen del present i enllaça les dues parts: les Visions i els Cants. Les composicions són de temàtiques i intencions ben diverses, sembla que segueixen un eix cronològic i algunes tracten de festivitats assenyalades.
La part dels Cants està formada per 6 poemes plenament modernistes, regeneracionistes, que miren cap al futur. A partir de la cançó entesa com a forma natural d’expressió del poble, Maragall se centra, d’una banda, a crear uns referents patriòtics identificables com a tradicionals (és el cas de ´La sardanaª o ´ El cant de la senyeraª), i de l’altra, a construir una imatge de Catalunya com a desvetlladora de la consciència regeneracionista d’Espanya, especialment, a ´Els tres cants de guerraª).
- Expliqueu amb les vostres paraules què s’entén per “paraula viva” segons Maragall. Referiu-vos també a algun altre escriptor que influencia l’autor català.
Maragall va posar de manifest el seu concepte sobre el poeta i la poesia en dos assajos: Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1909). Maragall s’inspira, sobretot, en les lectures de Goethe i Emerson, que potencien un individualisme vitalista i optimista que coincideix plenament amb les idees regeneradores de la primera etapa del modernisme en què s’inscriu Visions & Cants.
El poeta ha de ser un home pur, honest, amb una missió: restituir la paraula poètica gastada per tant d’ús. Per fer-ho, el poeta ha d’anar a buscar el mot pur entre la gent senzilla, és a dir: el poble. És en aquesta gent senzilla, els mariners i els pagesos, que per viure en contacte amb la Natura són capaces de produir “paraules vives”. La paraula viva és, doncs, producte de la contemplació de la naturalesa, del paisatge. Per això definim la poesia de Maragall de continuadora dels romàntics. D’altra banda, ha de reunir les condicions següents:
- Ha de ser pura.
- Ha de ser sincera.
Es parla de “Poeta” en majúscula, perquè és en cada acte de la seva vida que s’ha de manifestar (apel·la al sentit ètic del poeta) i ha d’estar alerta per rebre, en el moment menys pensat, la inspiració poètica. Així, el Poeta rep de fora la paraula, actua a tall de mèdium, la seva funció és recollir-la i disposar-la per escrit, sense manipular-la. Aquest últim aspecte, el de no manipular el llenguatge, que s’ha dit erròniament que la poesia de Maragall és “espontània”. És una apreciació enganyosa que ha fet creure que Maragall no corregia els seus textos, cosa totalment falsa. El Poeta ha de cercar la Bellesa, la trobarà en la Natura.
- Expliqueu com es manifesta el pensament vitalista a les tres parts de Visions & Cants, de Joan Maragall. Poseu almenys un exemple de cada una de les parts del llibre, i relacio-neu-lo amb el contingut de cada part
Maragall va concebre les dues seccions principals de Visions & Cantscom a espais per a la construcció d’una poesia en què s’encarnés una visió del món que dona una importància cabdal a l’exaltació de la vida i del gaudi vital en plenitud. La composició dels poemes coincideix en el temps amb el seu interès per la filosofiade Friedrich Nietzsche, que Maragall introduí a Espanya.
A les «Visions», tots els personatges es caracteritzen per l’individualisme, l’acció, l’aferrament a la terra i un excés vital que els du a contravenir les lleis socials i morals. L’exemple més clar és el personatge d’Arnau a «El comte Arnau»: vol ser un superhome i superar les limitacions de la humanitat per viure eternament; Maragall incorpora, aquí, les idees de Friedrich Nietzsche sobre el superhome i la voluntat de poder. L’altre exemple significatiu és el bandoler Serrallonga («La fi d’en Serrallonga»), que es presenta havent comès els set pecats capitals com a manifestació de l’apassionament vital (sobretot, pel que fa a l’amor).
A la secció «Intermezzo», que repassa el pas de les estacions i les festes religioses, hi ha poemes vitalistes. Per exemple, a «En la mort d’un jove», Maragall hi concentra les idees del vitalisme a través del vocabulari («lluitador», «hèroe», «lluita», «força», «guerres», «corones») i de l’autoconfiança de l’heroi, que somriu de la seva força; l’heroisme, la lluita i la guerra hi representen la joventut. Altres poemes de la secció contraposen valors: a «Dimecres de cendra», la cendra de la penitència i la renúncia s’oposa a la joventut i al goig de la sexualitat latent; a «Després de la tempestat», la turbulència de la tempesta és la condició per al gaudi ple de la vida.
Els «Cants» de la darrera secció són per definició un cant col·lectiu. En general, la majoria de poemes de la secció exalta els valors de la joventut i la vida, i els valors d’afirmació col·lectiva propis del catalanisme. Alguns temes són l’elogi de l’alegria i l’energia juvenils («Cant dels joves»), la necessitat del trasbals col·lectiu que purifica, com una tempesta («Cant dels joves»), el menyspreu del passat («Cant dels joves», «Cant de maig», «Cant de novembre»), el gaudi de cada moment de la vida («Cant de novembre»), l’elogi de la vida entesa com a lluita («La sardana», «Cant dels joves», «Cant de maig», «Cant de novembre») i de la força individual i col·lectiva («Cant de la senyera»). Els «Cants de la guerra», en canvi, contraposen la mort a què Espanya aboca els seus homes joves a la vida latent (la sang jove), que s’ha d’obrir a allò que exalta i vivifica: el mar, el cel. S’associen al vitalisme les imatges d’alba, llum, primavera, tempesta, foc, festa, combat, soldats, crits o cants.
