Bruixa de dol Flashcards
- Expliqueu com s’integren les tradicions cultes i populars en les diverses seccions de Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal. Poseu-ho en relació amb la creació d’una veu poètica // Maria-Mercè Marçal definí Bruixa de dol com «un intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana —com totes, essencialment masculina— i amb l’experiència quotidiana —sense veu— de les fades i les bruixes». Expliqueu a quines tradicions literàries fa referència l’autora en aquesta frase.
El títol Bruixa de dol integra la referència a dues tradicions literàries: d’una banda, la poesia popular representada per la cançó infantil «Plou i fa sol, / les bruixes es pentinen. / Plou i fa sol, les bruixes porten dol»; de l’altra, el llibre Sol, i de dol, de J.V. Foix, que representa la tradició literària catalana culta i el conreu de formes sofisticades i exigents com el sonet.
El llibre es caracteritza per la voluntat de retorn a formes poètiques tradicionals i a formes poètiques cultes, que s’alternen en les diverses seccions del llibre. Deixant de banda alguns poemes curts en vers lliure, hi ha seccions íntegrament de poesies en forma de cançó popular (amb els seus recursos mètrics i de llenguatge): és el cas de «Foc de pales», a la primera part, i «Els núvols duien confeti a les butxaques», a la segona; i dues seccions compostes exclusivament per sonets: «Bruixa de dol»a la primer part, i «Sense llops ni destrals»a la segona.
Aquesta combinació de literatura culta i popular forma part d’un procés de construcció d’una personalitat poètica que reivindica les formes cultes tradicionalment masculines i, al mateix temps, vol crear una veu pròpia a partir de les formes populars que representen l’anonimat i el silenci de les dones (fades i bruixes) en la tradició literària. Significativament, totes dues formes són presents a la primera part (l’experiència individual) i a la segona (l’experiència de la solidaritat i la consciència col·lectiva de les dones).
- Bruixa de dol de Maria- Mercè Marçal s’estructura en dues grans parts. Explica quines seccions tenen cadascuna de les parts i en quina temàtica s’aglutinen.
El llibre es divideix en dues parts clares; les primeres quatre seccions del llibre inclouen uns poemes en què el jo representa uns problemes restringits a l’àmbit individual. En aquesta part és viva la influència de Federico García Lorca, en imatges com la lluna i els ganivets o punyals. La veu poètica dialoga amb ella mateixa gràcies al mirall. En canvi, les últimes quatre seccions del llibre presenten un jo col·lectiu, un nosaltres en què el lector té cabuda. Són els poemes que formulen més clarament les reivindicacions feministes.
La primera part del llibre comença amb la “Divisa” i té “Foc de pales” amb cinc composicions, “Tombant” amb dotze, “Foguera Joana” amb nou i “Bruixa de dol” amb tretze. Els poemes, en la seva major part són amb versos d’art menor i rima assonant, alguns amb tornada i de ressonàncies populars, menys els tretze sonets de “Bruixa de dol” que són de construcció clàssica amb decasíl·labs.
La segona part hauria pogut ser un altre llibre, però no tenia prou volum perquè consta d’un poema, un sonet, que dona títol al conjunt que és “Avui les fades i les bruixes s’estimen” i vuit composicions variades sota el subtítol de “Els núvols duien confeti a les butxaques”; a continuació els sis sonets del subapartat “Sense llops ni destrals”, per acabar amb un poema, que és una espècie d’himne feminista dedicat a la festa de les dones del “Vuit de març”.
- Explica quins temes tracta Bruixa de dol de Maria-Mercè Marçal i fes servir exemples de poemes concrets.
Els temes semblen seguir una cronologia que comença amb records d’infantesa i de la primera fase amorosa i que continua amb el període de la desfeta de la relació amb vacil·lacions i aniria del solstici d’hivern, el vint-i-u de desembre, al d’estiu per Sant Joan, passant per Carnestoltes. El conjunt segueix una dinàmica progressiva cap al compromís del significat de ser dona, del jo i de la solitud al nosaltres feminista i solidari. I aquest camí té continuïtat i encara és més evident en la segona part del llibre. Això ja queda reflectit de manera sintètica a la dedicatòria de la primera edició del llibre en què la primera persona del singular queda inclosa en la primera persona del plural quan diu: A nosaltres, les dones que estimo.
Els temes també s’han recollit de la manera següent:
La denúncia de les desigualtats entre homes i dones, i la crida pública a capgirar aquesta situació.
La reivindicació del moviment feminista.
L’experiència amorosa i sexual.
La reflexió sobre la solitud
Laia Climent ha estudiat específicament els motius que vertebren la construcció de l’element femení dins el llibre, i n’ha fet una caracterització. Són els següents: la lluna, l’ombra, la sal, la pluja, la mar, l’aranya i, sobretot, la bruixa, que va de dol perquè al llarg de la història ha patit múltiples repressions.
La poesia de Maria Mercè Marçal utilitza els referents corporals com un element bàsic. Sovint, les seves metàfores o imatges són construïdes a partir de la referència a parts del cos, i això és una novetat respecte de la manera de fer d’altres poetes: “el jo líric de la poesia de Marçal mira la vida a través del sedàs de la corporalitat femenina” (Laia Climent- Maria Mercè Marçal, cos i compromís). És un element important si tenim en compte que en aquest recull poètic hi ha moltes composicions amb una temàtica clarament eròtica.
- Quin llenguatge poètic utilitza Maria-Mercè Marçal a Bruixa de dol? Relaciona’ls amb poemes concrets.
Quant a la forma, Maria-Mercè Marçal utilitza estrofes tant de la tradició culta (sonets) com de la tradició popular (cançons, corrandes, romanços): Rosa Delor (assagista i crítica literària, especialitzada en literatura contemporània) explica que en les cançons de tipus popular que Marçal incorpora al recull, gairebé se suprimeix la sintaxi en benefici de la repetició i el paral·lelisme.
Quant als recursos lingüístics i retòrics, possiblement la metàfora i els símbols siguin els més utilitzats, juntament amb els recursos de repetició (paral·lelismes i enumeracions inclosos), les comparacions, personificacions i al·legories. Amb relació a la llengua, cal tenir en compte la presència de dialectalismes, atès que Marçal parlava en dialecte occidental.
Al llarg del poemari Marçal juga amb el significat simbòlic de molts referents de la cultura popular, com també de la tradició literària, i crea a més tot un univers simbòlic propi. Podem agrupar alguns símbols en diferents imatgeries de temàtica connectada (o, dit d’una altra forma, en camps semàntics).
· En referència a la identitat femenina:
Lluna, bruixa, fada.
Ombra, mirall.
Aranya.
Pluja, aigua, mar.
· Referents al món de l’erotisme i el cos:
Llangardaix, ocell, espasa.
Flor, petxina, peixos.
Heura, sal, foc.
· Entorn el risc, el perill i el dolor:
Ganivets, ullals, sang.
Ametlles o estels amargs.
Foscor, negre.
· Connectats al món dels contes o la tradició medieval:
Drac, castell, cavall.
Amic, alba.
Beuratge, anell.
Mag, bruixa, fada.
· En referència als jocs d’atzar i la màgia:
Cartes, tarot, astrologia (signes zodíac). El mag, la bruixa…
· Altres elements de la natura:
Heura, arbre, fulles, pedra, bosc, llop, cargols…
5-. Expliqueu el pas del «jo» al «nosaltres» a Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal. Tingueu en compte les dues parts en què es divideix el llibre i poemes com «Aquest mirall em diu que soc ben sola», així com la secció «Els núvols duien confeti a les butxaques» i el poema «Vuit de març».
Bruixa de dol representa un procés de reconeixement i de transformació d’un jo poètic femení. El títol Bruixa de dol (que titula també una de les seccions) al·ludeix a la situació inicial, definida pel conflicte, la pèrdua, el doli, en darrer terme, la soledat i la incomunicació. Al mateix temps, aquest jo assumeix la seva identitat femenina amb totes les conseqüències, personals (referències al mirall, el cos, el sexe, la soledat, la individualització), poètiques (la construcció d’una veu poètica pròpia connectada amb la tradició) i col·lectives (la lluita feminista, a la qual es dedica la secció «Els núvols…»i que culmina en el poema «Vuit de març», que es pot llegir com un manifest).
