T13. Organització política i territorial Flashcards
Democràcia
Sistema d’organització política i social que implica la participació i la intervenció de la població.
Actualment, no hi predominen les democràcies directes, si no, les representatives. Els ciutadans expressen lliurement la seva opinió durant les eleccions i elegeixen als partits polítics qui tenen la funció de canalitzar les ideologies de la població.
Organització política espanyola
Espanya és un Estat democràtic i una monarquia parlamentària. El rei és el cap d’Estat i té funcions simbòliques. A més, es fonamenta sota el principi de llibertat, igualtat i sufragi universal. És un sistema caracteritzat pel constitucionalisme (Constitució que regula la política) i parlamentarisme (el poder legislatiu recau sobre el Parlament).
La Constitució espanyola i el Tribunal Constitucional
La Constitució del 1978 és la llei fonamental de l’Estat, que regula l’acció de govern i garanteix els drets de la població.
Defineix a Espanya com un Estat democràtic, la sobirania resideix sobre el poble, i social, que és un Estat del benestar. La democràcia és representativa i hi ha una monarquia parlamentària. El rei és el cap d’Estat i té funcions simbòliques. Hi ha unes Corts Generals, formades pel Congrés i el Senat, qui representen al poble. Finalment, hi ha una divisió de poders, que es controlen i autoregulen entre elles: executiu, legislatiu i judicial.
El Tribunal Constitucional queda fora del poder judicial, està format per quatre jutges, i s’encarrega d’assegurar la constitucionalitat de les lleis, els decrets i les normes de l’Estat.
El poder legislatiu
El poder legislatiu és aquell que es basa a fer lleis i segueix un sistema bicameral, residint sobre una cambra alta, el Senat, i una cambra baixa, el Congrés dels Diputats.
El Congrés està format per 350 diputats qui representen al poble i són elegits mitjançant el sufragi universal. Tenen com a funció aprovar i derogar lleis i pressupostos generals de l’Estat. A més, elegeixen i poden cessar al president del govern.
El Senat està format per un nombre igual de senadors per província i representen al territori. Tenen com a funció revisar les propostes legislatives i poden modificar i vetar lleis tot i que la decisió final recau sobre el Congrés.
Sistema de repartiment d’escons
El sistema de repartiment d’escons és desproporcional, sobredimensiona a les zones rurals, amb menys població. Cada província elegeix un mínim de dos diputats i la resta d’escons són repartits proporcionalment a cada circumscripció segons la seva població. A més, el sistema afavoreix als partits amb més vots, ja que segueix la Llei d’Hondt.
El poder judicial
El poder judicial té com a funció assegurar-se del compliment de les lleis. El màxim òrgan és el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), la resta de cossos judicials es troben subordinats sota aquest.
La llei de les CCAA està regida per l’espanyola i l’espanyola per l’europea.
El poder executiu
El poder executiu es basa en executar les lleis. El Congrés elegeix a un president, aquest president elegeix a uns ministres i junts formen el govern. Tenen com a funció dirigir la política, administrar els recursos, executar les lleis i els decrets, establir la defensa nacional i determinar les relacions exteriors.
El Congrés té el poder de cessar al president mitjançant una moció de censura, mentre que el mateix president pot convocar eleccions anticipades.
L’organització territorial d’Espanya
Espanya és organitzada per CCAA, províncies i municipis (amb comarques en certes regions).
Característiques de les CCAA
Espanya és un Estat unitari no centralista, format per 17 CCAA i dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla).
Cada comunitat autonomia té un estatut d’autonomia (aprovada per les Corts) que defineix les seves competències i els seus principis bàsics.
Cadascuna compte amb un cert grau d’autogovern que es determina pel tipus de competències: poden ser plenes (sanitat, educació…) o compartides amb l’Estat (legislació laboral, justícia…)
El fons de compensació territorial té com a objectiu obtenir l’equilibri financer entre les CCAA. Per tant, se’ls reclamen diners que posteriorment són distribuïdes. Llavors, té lloc el dèficit fiscal, en el qual la comunitat autònoma dona més diners dels que rep.
Hi ha dos models de finançament de les CCAA: el règim foral per al País Basc i Navarra i el règim comú per a la resta (amb tracte especial a Canàries, Ceuta i Melilla).
Les institucions autonòmiques
- Assemblea/Parlament: aprova lleis i controla l’acció del govern
- Presidència autonòmica: dirigeix el govern i és elegit pel parlament
- Govern: format pel president i els seus consellers, executen les lleis
- Tribunal Superior de la Justícia de la comunitat autònoma.
Les províncies
Entitats locals de caràcter territorial formades per agrupacions de municipis amb una personalitat jurídica pròpia que tenen com a òrgan de govern a la diputació.
Com a funcions, són la circumscripció electoral, elegeixen als senadors i diputats, és l’entitat de l’administració local de més alt rang i la divisió territorial de l’administració perifèrica de l’Estat.
Els municipis (ens locals)
Són les unitats administratives i territorials més elementals. Tenen com òrgan executiu a l’ajuntament qui té competències regulades pel principi d’estabilitat pressupostària. Cada comunitat autònoma pot afegir o eliminar municipis.
Com a competències disposa de la prestació de serveis i equipaments (recollida de residus, transport públic, escoles…) i pot recollir tributs i cessar part dels impostos de la comunitat autònoma o l’Estat.
Estatut de Catalunya
L’Estatut del 2006 continua vigent però amb dues retallades importants. En primer lloc, el concepte de nació roman sense validesa jurídica. En segon lloc, s’ha establert un finançament que ha augmentat els percentatges dels impostos.
Altres unitats territorials del país
- CCAA insulars: Illes Balears i Canàries amb organismes administratius propis.
- Comarques: Catalunya, Aragó, Galícia i Cantàbria disposen d’aquesta divisió
- Diputacions forals (País Basc i Navarra): disposen de diputacions forals amb àmplies competències tributàries, de serveis socials i urbanístiques. Quatre diputacions forals: Álava, Guipúzcoa, Bilbao i Navarra.
- Mancomunitats: agrupació de municipis que gestionen serveis comuns.
- Àrees metropolitanes: entitats locals integrades per municipis que formen grans ciutats amb vincles econòmics i socials (Madrid, Barcelona, València…)
Institucions autonòmiques de la Generalitat
- Parlament: funció legislativa, aprova lleis i pressupostos, controla l’acció del govern, elegeix un president…
- President de la Generalitat: elegit pel parlament, amb funció executiva, dirigeix el govern…
- Consell Executiu: estableix les directrius generals del govern i organitza les lleis que es volen aprovar
- Consell Consultiu: avalua si les lleis s’ajusten a l’Estatut i a la Constitució
- Sindicatura de Comptes: controla els comptes i la gestió econòmica del sector públic català
- Sindicatura de Greuges: defensa al ciutadà davant l’administració i garanteix el bon funcionament dels serveis públics.
Organització territorial de Catalunya
- 4 províncies: Barcelona, Lleida, Tarragona i Girona
- 42 comarques: ens locals territorials, formats per agrupacions de municipis amb personalitat jurídica i autonomia per fer certes polítiques. Formada pel Consell Comarcal, una presidència i competències limitades.
- 946 municipis: unitat territorial i administrativa més elemental, formada per entitats municipals que constitueixen nuclis separats. Competències regulades pel principi d’estabilitat pressupostària. Eliminades o afegides per la comunitat autònoma. Tendència a segregar zones.
Dualitat centre-perifèria
En la primera meitat del segle XIX, presenciem diferències segons el desenvolupament econòmic i social dels diferents territoris.
Els territoris al centre de la península tenen una tendència a estancar-se, presenten una estructura social poc diversificada, marcats per la baixa productivitat i el caràcter agrari i rendista i el predomini de les ideologies conservadores.
Els territoris perifèrics de Catalunya i el País Basc experimenten un desenvolupament de la indústria tèxtil i de la siderúrgia. Apareix una burgesia industrial i urbana i es diversifiquen les activitats. A més, hi predominen les idees progressistes de caràcter liberal. A aquesta descripció, se li suma Madrid, que es diferencia de la resta del centre per ser la capital.
L’organització territorial a la segona meitat del s. XIX
L’empobriment de les regions no-modernitzades causa una fugida de capitals i de persones cap a les zones més pròsperes.
València, Galícia, Canàries i Andalusia experimenten un creixement de la població que emigra a altres zones per la falta de recursos.
Les àrees econòmiques dels principis del s. XX
Durant el primer terç del segle XX sorgeixen tres àrees econòmiques:
- Els pols industrialitzats: Madrid, Barcelona i Bilbao
- Les àrees properes als pols que subministren treballadors (Aragó, València, Castella)
- Els espais marginats sense modernitzar, la població de la qual emigra cap a Amèrica (Castella, Extremadura, Andalusia).
Integració d’Espanya a la CEE
Les desigualtats s’evidencien per la xarxa de comunicacions poc equilibrada i no homogènia junt amb el sistema proteccionista característic del franquisme.
Espanya aconsegueix superar aquestes desigualtats regionals quan integra a la Comunitat Econòmica Europea el 1986, que li proporciona un finançament elevat dels fons europeus i permet l’establiment d’una política regional.
Els poders locals (anomenar)
- Administracions municipals
- Administracions provincials
Creixement entre 1960 i 2016
Entre els anys 1960 i 2016 hi ha un creixement notable de la població que suposa comportament diferenciats segons la comunitat autònoma.
A les regions de l’interior, malgrat un breu període de desincentivació de l’emigració (anys 70 i 80), hi ha un creixement demogràfic negatiu.
A les regions de Madrid, Catalunya, el País Basc, València i els arxipèlags, hi ha un creixement sostingut. Els tres primers són pols d’atracció per a dues generacions d’immigrants: els immigrants interiors al segle XX i la nova generació d’immigrants exteriors al segle XXI. Les altres són zones beneficiades pel seu atractiu turístic.
Crisi mundial del 1973 - 1975
La crisi mundial del 1973 - 1975 afecta principalment el sector secundari. La tradicional identificació de regions industrialitzades es difumina com a resultat del tancament de fàbriques, la deslocalització, l’augment de l’atur i l’alentiment dels processos de concentració de persones i de producció.
Sorgeix llavors l’economia postindustrial.
Economia postindustrial
Com a resultat de la crisi dels anys 70, es comença a donar importància al sector terciari, les noves tecnologies i els centres d’investigació i d’innovació.
Sorgeixen nous factors de desenvolupament prioritari: la mà d’obra molt qualificada, el sector terciari especialitzat, la disponibilitat d’infraestructures i d’equipament i l’ús de l’alta tecnologia.
Els eixos desenvolupats més importants coincideixen amb els de l’etapa industrial: Madrid, Catalunya, País Basc, litoral mediterrani, els arxipèlags. Són zones dinàmiques que aprofiten l’economia postindustrial. En canvi, a les zones poc desenvolupades predominen les indústries tradicionals de baixa producció.
