T12. Les xarxes urbanes Flashcards
La ciutat del segle XXI
La ciutat del segle XXI és un centre polític, social, cultural i econòmic a escala mundial. La globalització comporta a les ciutats a competir i cooperar entre elles per renovar-se constantment i projectar una bona imatge al món.
La desindustrialització de la ciutat
La ciutat es desindustrialitza a finals del s. XX amb la deslocalització de la indústria tradicional fora del continent atesos els costos menors i l’abundància de la mà d’obra a països subdesenvolupats. Això suposa el tancament de les fàbriques i la terciarització de la ciutat. Els serveis es converteixen en el motor urbà.
El protagonisme de les ciutats, la cooperació i competició que suposa.
La globalització causa suposa que les decisions econòmiques són premudes i centralitzades per un grup reduït de grans ciutats, ciutats globals, que són centres d’intercanvis culturals i de serveis.
La ciutat ha de cooperar i competir. Per tant, la supervivència de la ciutat depèn de la seva innovació tecnològica, concentració d’empreses i creativitat cultural d’entre altres coses. Doncs, es creen lobbies i xarxes de les ciutats a escala mundial per promocionar la seva imatge. Però també ha de competir per poder mantenir una bona imatge per augmentar el seu reconeixement. Això es realitza mitjançant la implantació d’infraestructures de la xarxa de transport i l’asseguració d’una bona xarxa internacional de telecomunicacions.
El model jeràrquic urbà
En el model jeràrquic trobem les metròpolis globals nacionals, les metròpolis regionals, les ciutats mitjanes i les ciutats comarcals.
A Espanya trobem dues metròpolis globals nacionals: Madrid i Barcelona. Són punts de referència culturals, polítics, econòmics i socials tant a nivell nacional com a internacional. La seva influència transcendeix les fronteres. Mentrestant, entre metròpolis regionals destaquen València, Sevilla i Saragossa. Són grans ciutats ben comunicades que actuen com a punts de referència i tenen una influència d’escala nacional.
Les àrees metropolitanes i les conurbacions
Les àrees metropolitanes són agrupacions de ciutats en el qual hi ha un nucli, la metròpoli, envoltada per ciutats més petites, que suposen una forta intensitat en els intercanvis i fluxos. A Espanya destaquen Madrid i Barcelona.
Les conurbacions són agrupacions de ciutats sense cap nucli central, segueixen una estructura polinuclear, és a dir, els nuclis tenen una importància semblant i també tenen intercanvis constants entre ells. Destaca com a exemple Holanda, amb ciutats com Amsterdam, Rotterdam i la Haia.
Les xarxes urbanes
Les xarxes urbanes són agrupacions de ciutats interconnectades mitjançant decisions polítiques, relacions comercials, serveis i intercanvis culturals. A Espanya trobem àrees metropolitanes i els eixos territorials.
Sistem urbà europeu
Europa té un territori reticular i organitzat per ciutats. Més de la meitat de la població resideix a àrees metropolitanes i són les grans ciutats qui prenen les decisions econòmiques, polítiques i socials.
Al continent trobem xarxes que sorgeixen pels intercanvis donats en un seguit de ciutats, el més reconegut sent la xarxa de la Banana Blava. Va des de Londres fins a Itàlia, agrupant a diferents capitals i mantenint intercanvis constants de mercaderies i serveis. Es relaciona amb l’eix mediterrani que connecta el nord amb el nord-est del litoral mediterrani.
Els eixos territorials d’Espanya
A Espanya diferenciem set eixos territorials: l’eix central, que comprèn el nucli (Madrid), centralitza les comunicacions, desenvolupa l’economia i concentra els centres polítics, financers i econòmics; l’eix mediterrani, que compren Barcelona i Valencià; l’eix cantàbric, l’eix meridional, ‘eix de la vall de l’Ebre, l’eix canari i balear i l’eix gallec.
El sistema urbà d’Espanya (general)
Trobem dos nuclis importants en un mateix país. Madrid sent el centre polític, econòmic i financer, mentre que Barcelona és el centre marítim, integrat en una xarxa potent.
Hi ha set àrees metropolitanes en total (Madrid, Barcelona, València, Bilbao, Sevilla, Saragossa i Màlaga) que connecten el territori i permeten els intercanvis econòmics, culturals i socials. Junt amb set eixos territorials que concentren a la major part de la població i de les activitats econòmiques.
Es tracta d’un sistema centralitzat, amb Madrid com a nucli, el qual dificulta les connexions entre les zones interiors.
Els espais de l’àrea metropolitana
L’espai interior metropolità és el nucli central que coincideix amb el centre històric i que concentra a les empreses econòmiques i les institucions públiques. Disposa d’una àmplia xarxa d’infraestructures i de transport. La seva funció residencial es troba en declivi pel fet de l’encariment d’habitatges.
L’àrea industrial originalment estava al centre de la ciutat, però cada cop s’ha anat desplaçant més a la perifèria i actualment les indústries es troben a polígons distanciats del centre.
L’àrea de serveis concentra a les grans superfícies comercials que es localitzen en zones connectades i amb bona comunicació. Suposen una amenaça per al comerç local de barri.
L’àrea residencial es troba en diferents punts de la ciutat segons el seu model (compacte o dispers).
El model compacte de la ciutat
La ciutat compacta es defineix pel seu centre fort i l’alta densitat d’edificacions i de la població. Està caracteritzada per una xarxa de transport integrada i la proximitat dels serveis als ciutadans. Per tant, és un model sostenible, ja que permet una mobilitat més eficient, redueix el consum energètic i permet desenvolupar més relacions socials. Malgrat això, dona lloc a la segregació social i l’especialització progressiva del sòl causa grans desplaçaments.
El model dispers de la ciutat
La ciutat dispersa es defineix pel seu creixement extensiu i dispers. Destaca la baixa densitat de les edificacions i la població que permet una millor qualitat de vida. Malgrat això, la segregació d’usos causa una mobilitat ineficient que augmenta la necessitat del transport públic. És un model poc sostenible que altera el paisatge i encareix als serveis públics.
La ciutat contemporània
La ciutat contemporània és una ciutat postindustrial. A partir dels anys 80, té lloc la deslocalització de la indústria tradicional, el qual dona lloc a la desaparició de les fàbriques, la terciarització de l’empresa, la destrucció de la classe mitjana i l’augment de la polarització social. La població es troba en els extrems de les classes socials i la ciutat adquireix un caràcter dual.
La ciutat dual i els problemes que suposa
La ciutat dual vol dir que té dues cares, aquesta dualitat es tradueix en una divisió entre les ciutats primermundistes, que són els motors de l’economia i la política, i els tercermundistes, que són “contenidors” per a l’occident. Però també l’apreciem dins les mateixes ciutats europees, mitjançant el contrast entre els barris pobres i els barris benestants.
Aquesta desigualtat interna causa la segregació i la guetització.
Ens trobem amb àrees de sobrecentralitat, que concentren a les seus de les grans empreses i les institucions polítiques. Coincideixen amb el nucli de la ciutat, el centre històric i compten amb una xarxa d’infraestructures i comunicacions ben connectada.
Les comunitats tancades són zones residencials exclusives, construïdes amb capital privat, separades amb murs i protegides amb seguretat.
La gentrificació és un procés en el qual les persones amb alt poder adquisitiu es traslladen a un barri degradat. Això suposa un augment dels costos i una transformació del comerç que obliga els antics residents a traslladar-se a diferents zones.
Les perifèries degradades és on es concentra la majoria de l’empobriment. Són zones abandonades per l’administració i construïdes sense els criteris d’integració social i espacial.
La ciutat romana
La ciutat preindustrial romana es defineix per l’estructura planificada i ortogonal. Compta amb canalitzacions d’aigua potable, carrers asfaltats i grans edificis (temples, palaus, teatres…). A més, és un centre polític, militar i comercial.
La ciutat medieval cristiana i musulmana
Les ciutats espanyoles medievals estaven caracteritzades per aquesta dualitat de la població que era musulmana o bé cristiana. Ambdues ciutats segueixen el plànol irregular, que suposa un creixement limitat de carrers estrets a causa de les muralles que l’envolten. En trobem en el cristià al punt central un edifici emblemàtic o una plaça comercial. Com a exemple de ciutats actuals amb passat musulmà trobem a Granada, Córdoba i Toledo mentre que les cristianes són Barcelona i Salamanca.
La ciutat industrial fins a l’inici de la Guerra Civil
La industrialització arriba tard a Espanya i sembla tenir impacte en dues zones principals: Barcelona i Bilbao. Aquests es converteixen en pols d’atracció de la mà d’obra el qual requereix la construcció de barris industrials per poder habitar als obrers en ells.
Des de finals del segle XIX fins a l’inici de la Guerra Civil (1936), l’èxode rural continuat provoca el creixement, la potenciació i la concentració de funcions a la ciutat. Per consegüent, augmenta la demanda del sòl i es derroquen les muralles per poder construir els eixamples. Aquesta nova estructura en la morfologia urbana dona lloc a la ciutat dual, segregant a la societat espacialment: les classes benestants es traslladen als nous barris mentre que els obrers resideixen en barris degradats i vells.
La ciutat moderna
En l’edat Moderna les petites ciutats comencen a potenciar-se i Andalusia es converteix en el nucli urbanitzat. A més, Felip V centralitza l’Estat i Madrid comença a prendre força com a punt central del país.
La ciutat industrial durant el règim franquista
A l’inici del règim franquista, la política autàrquica causa una pobresa extrema que es tradueix en la immigració del camp a la ciutat. La sobreocupació que experimenta la ciutat i els eixamples donen lloc a un creixement desordenat i sense planificacions a la perifèria. D’aquesta forma apareixen els primers barris de baixa qualitat i les barraques sense serveis ni subministraments bàsics.
Llavors, a partir dels anys 60, amb l’obertura econòmica d’Espanya amb la resta d’Europa gràcies a mesures com el Pla d’Estabilització (1959), trobem que s’intenten proporcionar habitatges allunyats del centre de la ciutat. Però el seu creixement sense planificacions dona lloc a la mancança de serveis i infraestructures necessàries com ara el transport. A més sorgeixen les conurbacions, que més tard es converteixen en àrees metropolitanes quan se sobrepassa el límit del centre i s’enllaça la ciutat amb els municipis veïns.
Als anys 70, la falta de serveis, subministraments i infraestructures essencials dona fruit a reivindicacions dels veïns que aconsegueixen el seu objectiu una vegada arriba la democràcia.
La problemàtica ambiental de la ciutat
La ciutat actual es caracteritza per una elevada dependència de l’entorn, un elevat consum energètic, la generació de residus i l’especulació del sòl.
La seva morfologia urbana (edificacions, densitat de la població i materials) junt amb aquest ús excessiu d’energia dona lloc a temperatures d’entre 1 °C i 4 °C superiors a les de les zones rurals, sent conegudes com a illes de calor.
A més, segons l’Agència Europea del Medi Ambient, l’expansió urbana descontrolada és causa de l’augment de l’ús del transport, de les energies i la contaminació atmosfèrica, especialment en cas de ser una expansió pròpia del model de la ciutat difusa.
Solucions per aconseguir la ciutat sostenible.
La ciutat ha de ser vista com un ecosistema format per recursos finits que necessita un equilibri per sobreviure. Per tant, és important fomentar la reducció de deixalles, l’ús del transport públic, la conservació d’espais verds i la conservació dels espais agrícoles. Això serà assequible si se segueix el concepte de l’economia circular que defensa reduir, reciclar i reutilitzar, junt amb la potenciació de la ciutat de 15 minuts que permet executar les activitats en un radi de 15 minuts en bicicleta o en peu, bàsicament, una ciutat que segueix el model compacte.
La Carta de Leipzig (2007) de la UE proposa arribar a una ciutat ecològicament i socialment més favorable i que pretén aconseguir l’equilibri social, mitjançant el control del subministrament del sòl i assegurant l’accés a l’habitatge a tothom, la prosperitat econòmica, reduint la dualitat de la ciutat oferint millors oportunitats laborals i educatives, i amb el desenvolupament cultural, que suposa el manteniment de la coherència de les funcions urbanes.
