T11. La ciutat Flashcards
Definició i criteris de la ciutat
El nucli de població es considera ciutat segons les característiques del país i depèn de diversos criteris:
- Nombre d’habitants segons el país
- Organització i influència territorial: centres de poder
- Arquitectura marcada per edificacions elevades i avingudes amples.
- Concentració d’habitatges, activitats, habitant i funcions en un espai reduït
- Diverses activitats econòmiques: comerç, indústria, transport…
- Estil de vida dinàmic, de ritme elevat amb gran nombre d’interaccions socials.
Agents socials urbans
Els agents socials urbans són entitats, institucions i grups que intervenen en el procés de creació de l’espai urbà.
Els propietaris privats del sòl són impulsats pel valor de canvi del sòl. Construeixen habitatges, locals i naus industrials i efectuen la compravenda del terreny.
Els ciutadans s’interessen pel valor d’ús del sòl. Volen satisfer les seves necessitats d’habitatge, educació, treball i sanitat junt amb la maximització del seu benestar mitjançant la proximitat dels serveis. A més, busquen minimitzar el malestar causat per la contaminació i els problemes de mobilitat.
Els empresaris busquen una localització ben connectada i comunicada per poder instal·lar les seves indústries.
Els organismes públics són els àrbitres entre els agents socials urbans. Ordenen i determinen l’ús de l’espai urbà i realitzen l’organització social.
La ciutat com a mercaderia (els seus valors)
L’espai urbà adquireix un caràcter mercantil en la societat capitalista, la ciutat es converteix en mercaderia intercanviable.
El valor de l’espai urbà varien en funció de la localització i de la seva edificabilitat.
El sòl té un valor d’ús que ve determinada per la seva funció concreta. Però a aquest valor se suma la de canvi, que és el preu de la zona urbana en el mercat. Aquesta pot incrementar mitjançant la urbanització i la construcció del sòl finançada pels impostos dels ciutadans. De forma que, es tracta d’un procés especulatiu, ja que els propietaris privats del sòl obtenen beneficis a través del valor afegit del sòl sense realitzar inversions.
La disponibilitat del sòl és limitada, per tant, l’ampliació del sòl té lloc mitjançant la modificació dels plans urbanístics, que permeten requalificar el sòl agrícola a un sòl urbà.
Urbanisme (definició)
Urbanisme (ordenació del territori) és el conjunt de mesures que planifiquen el creixement de la ciutat de manera equilibrada i funcional.
Plans territorials i plans urbanístics
Els plans territorials afecten territoris extensos com regions, comarques o països sencers.
Els plans urbanístics suposen la transformació del sòl. Són documents tècnics que classifiquen i valoren econòmicament el terreny permetent la regulació del creixement i de la població.
Plans urbanístics (tipus, elements)
Els plans urbanístics poden ser condicionats, per situacions històriques que no es poden ignorar, correctius, per problemes existents, prospectius, per definir un millor futur, i normatiu, per obligació sota la llei.
Han d’elaborar un model de mobilitat que defineix la circulació dels vehicles i les infraestructures de transport i s’ha d’encarregar de l’aprovisionament dels serveis i equipaments, seguint les normes i ordenances (alçada, tipologia i funció dels edificis).
L’ajuntament és el màxim responsable.
Els tipus de sòls
- Sòl urbanitzat: construït i disposa de subministraments bàsics.
- Sòl urbanitzable: no construït però amb possibilitats de requalificació.
- Sòl no urbanitzable: sota règim de protecció per valors històric i paisatgístics.
- Sistemes generals: per al funcionament del municipi (xarxa viària, zones verdes, institucions públiques).
La morfologia urbana (definició, concepte)
La morfologia urbana (la forma de la ciutat) és definida per les funcions urbanes i les necessitats dels ciutadans de la ciutat. Permet conèixer la situació històrica i actual de la zona.
Emplaçament i localització
Emplaçament és el lloc físic on es troba la ciutat, depenent de la topografia del relleu.
La localització és la situació de la ciutat segons l’entorn geogràfic.
Plànol irregular (morfologia)
El plànol irregular coincideix amb el nucli antic (la ciutat preindustrial) d’origen romà o medieval. En un passat, estava emmurallat, el qual suposa un creixement limitat i la presència de carrers estrets. Es caracteritza per la seva ocupació funcional del terreny, seguint rius o turons. Actualment, és una zona d’atractiu turístic. A Espanya trobem Tarragona, Granada i Lugo com a exemples de ciutats que segueixen aquest plànol.
Plànol radiocèntric
La ciutat amb un plànol radiocèntric té un punt central que condiciona la ciutat i del qual parteixen les carreteres i avingudes. Els barris urbans es connecten mitjançant “cinturons urbans”. Trobem com a exemples París, Moscou i Amsterdam.
Plànol ortogonal
El plànol ortogonal es basa en els eixamples que són característics del segle XIX, en els que vivien les classes altes i mitjanes de la burgesia. Està caracteritzat pels carrers perpendiculars i la parcel·lació del territori en quadrats i rectangles. El més reconegut a Espanya és el de Barcelona, dissenyat per Ildefons Cerdà el 1836.
El model de la ciutat jardí
La ciutat jardí és dissenyada el s. XX per Ebenezer Howard, urbanista anglès. Vol apropar la natura i la ciutat i planifica una comunitat amb habitatges unifamiliars amb patí i jardí, envoltats de parcs, edificis públics i llocs de treball.
Però el seu disseny acaba convertint-se en zones purament residencials amb una ocupació excessiva de l’espai. Són zones poc sostenibles, ja que la manca de serveis augmenta l’ús del transport privat. Aquests models de ciutats predominen sobretot al Regne Unit i als EUA.
A Espanya, trobem zones disperses i aïllades amb una manca d’infraestructures.
Model de la ciutat funcional
La ciutat funcional és dissenyada per Le Corbusier el s. XX. Es prioritza la funcionalitat per sobre de l’estètica. S’utilitza el formigó per construir edificacions elevades que permeten la creació de zones verdes.
A Espanya, trobem aquest model als polígons i barris residencials on predominen els blocs de pisos de baixa qualitat amb poques zones verdes.
Les funcions de la ciutat (anomenar-les)
La ciutat actual té diverses funcions relacionades estretament entre elles.
Funcions:
- Residencial
- Comercial
- Industrial
- Militar
- Política, administrativa i de serveis.
- Cultural
- Turística
Funció residencial
La funció residencial és la principal dels espais urbans i requereix condicions mínimes (serveis i subministraments bàsics). Trobem tres territoris: el barri antic, on es trobava la ciutat preindustrial; l’eixample, construït al voltant de la ciutat i ocupada, en un principi, per la burgesia (actualment és una zona comercial i d’oficines); la perifèria, on trobem els barris obrers (zones suburbials) i els barris de les classes altes (zones suburbanes).
Funció comercial
Ciutats on s’intercanvien productes i serveis. Això atreu altres activitats (distribució, banca, publicitat…). Requereixen una bona connexió amb la xarxa de transport i una bona comunicació.
Funció industrial, funció militar
La funció industrial de la ciutat era històricament industrial, es troba a les zones no-residencials i cada cop es desplaça més cap a la perifèria.
La funció militar es troba en les ciutats amb bases militars i residències per als soldats.
Funció política, administrativa i de serveis
Aquesta funció es troba en els nuclis urbans ben comunicats. La capital assumeix la funcionalitat política, el qual atreu altres empreses i activitats. Les zones amb aquestes funcions són conegudes com a Central Business District.
Funció cultural
Són ciutats amb valor històric, religiós o universitari. Són d’atractiu turístic i disposen d’una xarxa de transport ben definida i allotjaments. A Espanya trobem Santiago de Compostel·la i Salamanca.
Funció turística
Són ciutats on predomina el turisme pel seu patrimoni històric i cultural o pel seu element natural. Requereixen una varietat de serveis i suposen el declivi d’altres funcions. Trobem a Venècia i Granada com a clars exemples.
