Elogi de l'aigua Flashcards
Fitxa tècnica
- Elogi de l’aigua
- Eduardo chillida
- 1987
- Escultura exempta
- Formigó i acer
- 7,20 x 12 x 6,5 m
- Abstracte
- Al·legòric
- Parc de la Creueta del Coll, Barcelona
Context històric i cultural
Al llarg de la segona meitat del segle XX, els artistes van participar tant en escultura com en pintura; de fet es va arribar a trencar aquest binomi. Tot i això, s’han de destacar alguns artistes que van destacar concretament en aquest camp.
Henry Moore:
Simplificà la figura humana a partir de formes orgàniques jugant amb el ple i el buit.
Té la figura femenina com a referent.
Rep influència des de les cultures primitives al surrealisme i abstracció.
Alberto Giacometi:
treballà l’estilització de la figura treballant les textures de les superfícies fins al punt de deformar-la.
Recreava l’angoixa i la solitud del món.
Alexander Calder:
Posa en qüestió l’obra escultòrica com a una obra estàtica aportant moviment a les seves obres.
Els seus mòbils creaven espai a partir del moviment de les formes geomètriques de colors plans.
Eduardo Chillida i Jorge de Oteiza:
Els dos artistes recerquen la relació entre buit i ple a partir de l’abstracció.
No arriben a considerar-se minimalistes ja que van conservar textures i irregularitats dels materials tot apropant-se a la natura.
Chillida treballà amb ferro forjat amb influència de Pablo Gargallo i Júlio González.
Lectura formal i anàlisi estilística
Elogi de l’aigua es compon d’una colossal estructura
de formigó que pesa 54 tones, suspesa en l’aire per
mitjà d’uns potents cables d’acer. A sota d’ aquesta
estructura hi ha un estany artificial amb el qual
interaccionen les quatre urpes que formen els
apèndixs del cos central i que convergeixen en un
mateix punt intern, on es concentra aparentment tota
la força expressiva de l’escultura.
Chillida aconsegueix que el material, limitat per la seva
intrínseca realitat física, es manifesti en l’espai amb
unes formes lliures i espontànies, que tradueixen en
termes visuals unes preocupacions metafísiques de
l’escultor. Endut per la seva gosadia escultòrica,
Chillida aconsegueix que irrompin en l’escena dos
nous protagonistes: la gravetat i l’aire. L’artista
aconsegueix que una estructura tan pesant sembli
lleugera i ingràvida, com si levités en el no-res
desafiant totes les lleis de la física.
Pel que fa a l’aire, la seva presència no només es
limita a embolcallar l’espai escultòric, sinó que,
d’alguna manera, l’artista el converteix en una part
intrínseca de l’obra, ja que sembla que l’aire és allò
que aquestes grans urpes volen capturar.
Consegüentment, l’escultura presenta també una
evident compenetració amb la natura que l’envolta i
amb tot allò que conté.
Gràcies a les característiques orogràfiques de l’entorn
que acull l’escultura, és possible valorar-ne la bellesa
o l’espectacularitat des de punts de vista i nivells diferents.
Interpretació conceptual
Suspesa en l’aire, els quatre braços que componen la
seva morfologia colossal recorden els dits d’una mà que fa el gest de tancar-se per tal de poder agafar el buit o l’aire que l’envolta. Una idea de relació entre l’entorn i l’escultura semblant a la que observem també en les tres pinces que configuren l’escultura més coneguda de l’autor, La pinta del vent, i que és, conceptualment, un dels objectius principals de l’obra de Chillida. La relació amb l’entorn reforça el significat de l’obra, alhora que, amb la seva monumentalitat, intensifica el seu valor estètic.
D’altra banda, el reflex de l‘escultura a l’aigua duplica la seva existència, una característica que l’artista mateix ha relacionat amb el famós mite grec de Narcís, que narra Ovidi a Les metamorfosis. Narcís, un jove molt bell, va rebutjar Eco i per això va ser castigat per la deessa Juno a enamorar-se de la seva pròpia imatge reflectida. La impossibilitat d’aconseguir
el seu propi amor el féu consumir lànguidament fins a la mort.
Quan als volts dels Jocs Olímpics de Barcelona l’Ajuntament encarrega a Chillida una escultura per a la ciutat, Oriol Bohigas acompanyà a Chillida a recórrer els llocs en procés d’urbanització; va ser a les hores que Chillida descobreix la Creueta del Coll i pensà que aquell era el lloc ideal per crear un
vell i ambiciós projecte sobre el mite de Narcís.
La producció de Chillida parteix d’una oposició elemental, d’un cert nombre d’oposicions d’elements: el buit i el ple, compactació i obertura, el silenci i la música, la matèria i l’espai; oposicions de termes complementaris, perquè l’un
no pot existir sense l’altre. En les escultures de Chillida la matèria actua amb plena llibertat i l’artista la respecta en tot moment i realça els seus valors texturals. Amb Chillida la
matèria assoleix la seva pròpia expressió. L’artista considerava que cada matèria té una manera d’expressió diferent i s’inclinava per un tipus o un altre segons la idea que volgués reflectir en l’obra. En efecte, cada matèria havia de parlar el seu propi llenguatge; l’artista era només qui l’orienta, qui li dona forma. Les preocupacions espacials de Chillida són: límits, lloc, ubicació, angle recte i universalitat. El concepte de límit està darrera de tota obra de Chillida. Els límits participen en l’obra de Chillida i en la seva obsessió per conservar
íntegra la bellesa natural i l’equilibri del medi ambient.
Quan als volts dels Jocs Olímpics de Barcelona l’Ajuntament
encarrega a Chillida una escultura per a la ciutat, Oriol Bohigas
acompanyà a Chillida a recórrer els llocs en procés d’urbanització; va ser a les hores que Chillida descobreix la Creueta del Coll i pensà que aquell era el lloc ideal per crear un vell i ambiciós projecte sobre el mite de Narcís.
L’ Elogi de l’aigua manté una estreta relació amb Lugar de
encuentro III, una de les primeres escultures de formigó de Chillida (1972). Com la peça del Parc de la Creueta, Lugar de encuentro va ser pensada per anar penjada, en aquella ocasió, sota al pont de la Castellana de Madrid; però l’alcalde d’aleshores no va donar el seu consentiment i l’obra va “exiliar-se” a la façana principal de la Fundació Miró de Barcelona fins a la seva definitiva ubicació, en el lloc pensat originàriament per Chillida, l’any 1978.
Chillida utilitza en la seva obra els materials i les
tècniques pròpies de la seva terra, com la forja i el ferro, ja
des de les primeres realitzacions.
Considerat el creador de l’escultura urbana, la profunda
relació que Chillida aconsegueix entre l’art i la natura
recorda el caràcter màgic i fins i tot ritual dels monuments
prehistòrics. Amb això, l’artista basc dóna forma a un
concepte contemporani d’escultura en el qual es pot
percebre la història de l’home des dels primers moments
fins als nostres dies. La Casa Museu Chillida-Leku, a
Hernani –tancat l’1 de gener de 2011- confirmava aquesta
relació entre monument i natura.
