TEMA 7 Flashcards
Ius commune
Es desenvolupa als regnes Hispànics fins al s.XVIII. La funció principal és el desenvolupament de l’ordenament jurídic. Es caracteritza per la feina dels juristes. Alguns autors el consideren com el dret dels juristes. No vol les relacions vassallàtiques, de propietat, anteriors. En cap moment és un moviment de revolució social.
mite del ius commune
El mite del ius commune és que neix a la Universitat de Bolonya, on un monjo, Irneri, troba uns documents que creia que era del digest de Justinià al s.XI. Irneri entén que fa falta una recuperació del dret romà.
Divisions del Ius comune
Es divideix en Dret Civil i Dret Canònic.
Dret civil
El text fonamental és la recopilació de Justinià. Durant la Alta Edat Mitjana, la recuperació dels textos pateixen una epitomització (epitome), un resum, i a més se’ls fa modificacions. La recopilació dels textos de justinià es fa de manera errònia. A Itàlia es comencen a recomposar aquests epitomes dels 9 primers llibres del Codex, les Institucions i les Novel·les, però no del Digest, el qual “desapareix” entre els segles VIII i XI. Dividit en 5 llibres, el 3 primers llibres són del Digest, el 4t son els 9 llibres del Codex i el 5è les institucions. Tot això forma el CORPUS IURIS CIVILIS. En un primer moment només tracta sobre el significat de les paraules dels textos.
Dret Canònic
conjunt de lleis i regles creades per l’Església Catòlica per governar-se a si mateixa i als seus membres. Al segle XII, en un monestir Benedictí anomenat Camàldula, un monjo anomenat Gracià va treballar per organitzar i harmonitzar les lleis de l’Església Catòlica. La seva obra, el “Decretum de Gracià”, no era només una recopilació de lleis, sinó un esforç per fer que aquestes lleis fossin coherents entre elles. Els estudiosos posteriors, anomenats “decretistes”, van comentar i explicar el treball de Gracià per ajudar a la seva comprensió i aplicació. Així, Gracià va jugar un paper clau en la formació del dret canònic (dret de l’església) tal com el coneixem, establint una base que seria utilitzada i comentada durant segles.
1a fase del Ius commune
Fase de la Glossa. S’inicia a finals del S.XI i arriba fins al XIII. Els glossadors interpreten el text central. Major glossador: Accursi 🡪 la seva obra és la Magna Glossa.
Els comentaris formen un Apparatus.
Un altre tipus de obra dels glossadors és la Summae, una exposició sistemàtica d’un llibre o una institució.
Consilia: dictàmens d’un jurista sobre un cas concret. Aquests dictàmens al final es fan servir com arguments d’autoritat en altres casos.
2a fase del Ius commune
fase dels comentaristes. Del s.XIII al XIV. Els juristes veuen que la mateixa glossa queda curta per explicar els problemes en aquesta època. No fixen el text, sinó interpreten per adaptar els textos del Corpus Iuris Civilis a la realitat de la Baixa edat mitjana. Hi ha més construcció doctrinal, ja que els juristes podien ser oportunistes. A partir de finals del XIII l’estudi del ius commune es desplaça a França, a la Universitat de París, on barrejaran el mètode escolàstic (entendre el món a partir dels valors cristians) per adaptar el ius commune a la pràctica. Aquesta forma d’estudiar el dret a París torna a Itàlia. Bartolo de Sassoderrato, de la 1a meitat del s.XIV, va ser el més gran comentarista. Té com a “enemic” a Lorenzo Valla, un jurista que va estar a la cort de Nàpols d’Alfons els Magnànim, i fa una carta contra Bartolo, afirmant que Bartolo no coneixia el llatí. Bartolo el jutja, i Valla s’ha d’exiliar.
Valla era humanista, i considerava que tant glossadors com comentaristes no sabien llatí, i que havien fet interpretacions errònies. Amb l’humanisme, cau el ius commune, i es desenvolupa l’antitribonialisme.
Mos italicus 🡪 forma de desenvolupar els comentaristes a Itàlia.
Les dues fases són diferents tipus de estudis, que es dona com a studia generalis a les universitats de la baixa E.Mitjana, obtenint un títol sobre el corpus iuris civilis per exercir-lo, li habilita per treballar-lo a qualsevol territori cristià. Ni el corpus iuris civilis ni el dret canònic desplacen el iuria pròpia, el dret propi dels territoris. El CUC serveix per justificar l’existència d’aquest dret propi. El ius commune no té la mateixa recepció a tots els territoris de la cristianitat.
Recepció del ius commune als regnes hispànics:
es difon pels llibres, de manera diferent. La primera forma és usant-lo com a dret supletori. Com a la Constitució de 1251. Es dona a Mallorca, Catalunya i Navarra. La recepció menys expressa es dona a Aragó, amb Vidal de Canyelles. Si hi ha una llacuna s’anava al dret natural, el ius commune.
Al regne de Castella hi ha dues etapes; una primera d’acceptació del ius commune (XII-XV), amb al obra de Las 7 partidas de Alfonso X el Sabio, un recull normatiu, gairebé una transcripció dels apartats que li interessaven. Arriben a un punt que el rebutgen, al S.XVI, amb las leyes de Toro de 1505.
DIMENSIÓ CIVIL DEL IUS COMMUNE
- Prohibició de la usura
- Mecanismes per esquivar la prohibició de la usura
- Divisió i vinculació del domini
- Prohibició de la usura
A la baixa edat mitjana, els poders polítics van intentar controlar la burgesia comercial prohibint la usura, entenent-la com qualsevol benefici econòmic obtingut d’un préstec.
La prohibició provenia del Dret Canònic, que defensava una justícia commutativa (que ningú s’enriqueixi a costa dels altres).
No obstant, els monarques no volien frenar el comerç, sinó controlar-lo i fiscalitzar-lo. Per això, la prohibició de la usura es va aplicar selectivament, com una eina de regulació econòmica i social.
- Mecanismes per esquivar la prohibició de la usura
Cens consignatiu i Canvi per lletres (lletres de canvi)
Cens consignatiu
Operació de crèdit basada en l’alienació de rendes senyorials com a garantia.
Similar a una hipoteca: es demanava un préstec oferint els drets sobre rendes com a seguretat.
Canvi per lletres (lletres de canvi):
Instrument financer per facilitar el comerç internacional.
Funcionava com una permuta de monedes: es prestaven diners en un lloc (Barcelona) i es retornaven en un altre (Gènova) en una data futura.
Incentivava el comerç marítim i permetia evitar les restriccions de la usura.
Divisió i vinculació del domini
Divisió del domini:
Domini útil (vassalls) vs. Domini directe (senyors): concepte desenvolupat pels juristes del Mos Gallicus.
Vinculació del domini (mayorazgos):
Consistia a prohibir la venda o hipoteca de certs béns, que quedaven perpetuament vinculats a un llinatge o institució.
Protegia el patrimoni familiar però també impedia la liquiditat i bloquejava el tràfic mercantil.
