tema 7 Flashcards
Quines són les fonts del Dret de la UE i en què es diferencien del dret intern i internacional?
El Dret de la UE és un ordenament jurídic propi amb fonts diverses:
Dret originari o primari: Inclou els Tractats constitutius (TUE, TFUE), els modificatius, els protocols i els actes d’adhesió. Aquest dret estableix les bases institucionals i competencials de la Unió.
Dret derivat o secundari: Deriva del primari i inclou reglaments (d’aplicació directa), directives (requereixen transposició), decisions, recomanacions i dictàmens.
Altres fonts: Principis generals del dret (dret no escrit però fonamental), jurisprudència comunitària i dret internacional aplicable.
🔹 Diferència amb altres ordenaments:
No és dret intern dels Estats, ja que s’aplica a tots per igual i amb autonomia.
No és exactament dret internacional, perquè no depèn de la voluntat dels Estats per a la seva aplicació i té efecte directe sobre persones físiques i jurídiques.
Té una estructura institucional pròpia per a crear normes i garantir el seu compliment.
Quins són els trets essencials del Dret de la UE?
Autonomia:
No depèn del dret intern ni del sistema jurídic internacional general.
Té regles pròpies per a la creació i aplicació de normes.
No requereix recepció en els Estats Membres (principi d’integració directa).
Primacia:
El Dret de la UE preval sobre qualsevol norma nacional, incloses les constitucions estatals.
Un Estat Membre no pot aprovar normes contràries al DUE ni ignorar-lo en la seva aplicació.
Sentència Costa c. ENEL (1964): El Dret de la UE s’integra en els ordenaments nacionals i s’imposa als òrgans jurisdiccionals.
Efecte directe:
Algunes normes de la UE creen drets i obligacions directament exigibles pels particulars davant els tribunals.
Pot ser vertical (ciutadans vs Estats) o horitzontal (entre particulars).
Sentència Van Gend & Loos (1963): La UE és un ordre jurídic propi i els seus nacionals poden invocar normes directament.
Integració jurídica sense fusió:
Les normes comunitàries s’integren als ordenaments estatals, però sense perdre la seva naturalesa pròpia.
Els reglaments tenen aplicació directa, mentre que les directives requereixen transposició, però poden tenir efecte directe si l’Estat no les aplica correctament.
Quin paper ha tingut el Tribunal de Justícia de la UE en la definició del Dret de la UE?
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha establert que el Dret de la UE té una naturalesa constitucional dins l’ordenament jurídic europeu:
Van Gend & Loos (1963): La UE és un ordre jurídic independent del dret internacional i els seus ciutadans són subjectes directes del DUE.
Costa c. ENEL (1964): La primacia del DUE impedeix que els Estats puguin aprovar lleis nacionals contràries al dret comunitari.
Dictamen 1/91 del TJCE: Els Tractats de la UE no són simples acords internacionals, sinó la “carta constitucional” de la Unió.
🔹 Implicacions:
El TJUE interpreta els Tractats constitutius de manera expansiva, com si fossin una Constitució.
Això permet corregir llacunes i garantir l’efectivitat del dret comunitari enfront de les possibles resistències estatals.
Tot i així, el TJUE no pot anul·lar directament una norma estatal, només declarar que és incompatible amb el Dret de la UE.
Què entenem per ordenament jurídic de la UE i quines són les seves característiques?
El Dret de la Unió Europea (DUE) és un ordenament jurídic propi, integrat en els sistemes jurídics dels Estats membres i basat en el Tractat de la UE (TUE) i el Tractat de Funcionament de la UE (TFUE).
🔹 Definició d’ordenament jurídic:
Conjunt organitzat i estructurat de normes amb fonts pròpies.
Té òrgans de producció normativa amb procediments i relacions entre ells.
Disposa d’òrgans judicials per interpretar i garantir el compliment del dret (TJUE).
Inclou mecanismes per declarar i sancionar violacions del dret comunitari.
🔹 El DUE no és un sistema jurídic complet:
Es basa en l’atribució de competències (no en una competència general com un estat).
Té llacunes que el TJUE sol omplir interpretant el dret comunitari de manera integradora.
Malgrat això, el TJUE sovint projecta el DUE com si fos un sistema jurídic complet
Quines són les fonts del Dret de la UE i com es classifiquen?
Les fonts del Dret de la UE es divideixen en internes (intra UE) i internacionals (externes a la UE).
🔹 A. Fonts internes (intra UE)
Normes escrites
Dret primari o originari: Tractats constitutius de la UE → fonament de l’ordenament jurídic de la UE.
Dret secundari o derivat: Creat per les institucions de la UE exercint les seves competències. Inclou:
Reglaments: Normes de aplicació directa i obligatòria per a tots els Estats membres.
Directives: Obligatorietat d’aconseguir un resultat, però requereixen transposició nacional.
Decisions: Obligatòries per als destinataris especificats (Estats membres, empreses o particulars).
Normes no escrites
Costum: En teoria podria ser font del DUE, però el TJUE encara no ha reconegut cap costum com a tal.
Principis generals del dret de la UE: Inspirats en els sistemes jurídics dels Estats membres i del dret internacional.
Altres fonts complementàries
Jurisprudència del TJUE: No crea dret directament, però interpreta i desenvolupa el DUE. És un sistema híbrid entre common law i civil law.
Dret complementari: Normes sorgides per garantir el funcionament del DUE, sovint creades pels Estats membres per adaptar-se a les exigències del dret de la UE.
🔹 B. Fonts internacionals (externes a la UE)
Dret internacional convencional:
Tractats signats per la UE amb tercers Estats o Organitzacions Internacionals.
Inclou acords de cooperació, comerç, medi ambient, etc.
Dret internacional general:
Costum internacional → Regles generalment acceptades per la comunitat internacional.
Principis generals del dret internacional → Alguns són importats al DUE (ex. bona fe, seguretat jurídica).
🔹 Observacions importants
Els principis generals del dret poden aparèixer tant en el dret de la UE com en el dret internacional.
El dret complementari també pot tenir un component internacional, ja que els Estats membres el fan servir per facilitar l’aplicació del DUE.
Quines novetats introdueix el Tractat de Lisboa en la classificació de les normes?
El Tractat de Lisboa va afegir diferents tipus d’actes normatius dins del dret derivat:
🔹 1. Actes legislatius:
Reglaments, directives i decisions adoptats pel procediment legislatiu (ordinari o especial).
🔹 2. Actes no legislatius:
Actes delegats: Permeten a la Comissió modificar o completar elements no essencials d’un acte legislatiu (ex. Reglament delegat, Directiva delegada).
Actes d’execució: Adoptats per la Comissió o el Consell per garantir l’aplicació uniforme del dret de la UE (ex. Reglament d’execució, Directiva d’execució).
🔹 3. Actes atípics o sui generis:
Porten noms d’actes típics (ex. “reglament”), però el seu contingut no s’ajusta plenament al seu tipus normatiu.
estructura dels tractats constitutius
Preàmbul: Explica l’objectiu i la naturalesa de la Unió Europea. És una part problemàtica, però sovint és referència per al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).
Part dispositiva:
Clàusules institucionals: regulen institucions, òrgans i organismes de la Unió.
Clàusules materials: part tercera del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), estableix les bases jurídiques de les competències i les polítiques de la Unió.
Tipus de tractats:
Tractat de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (TCECA): tècnica jurídica de tractat-llei, amb disposicions que havien de ser actualitzades per les institucions i poc marge de discrecionalitat en l’activació de polítiques.
Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE, incloent TCE i TCEEA): tècnica jurídica de tractat-marc, amb més àmbit de discrecionalitat i flexibilitat per a l’actualització de polítiques. Exemples d’aplicació: cooperacions reforçades, Unió Econòmica i Monetària (UEM), Espai Schengen.
Tractat de la Unió Europea (TUE): disposicions de caràcter més constitucional i de política exterior i seguretat comuna (PESC).
Clàusules finals, annexos, protocols (amb el mateix valor jurídic que els tractats) i declaracions comunes.
ambit d’aplicacio dels tractats
Àmbit d’aplicació temporal
La Unió Europea ha estat creada per temps indefinit.
La Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) tenia un límit de 50 anys i la seva activitat residual es va traslladar a la Comunitat Europea fins al Tractat de Lisboa. Aquest va substituir la Comunitat Europea per la Unió Europea, deixant només com a excepció l’EUROATOM.
Àmbit d’aplicació en l’espai (Article 52 TUE i Articles 349 i 355 TFUE)
El dret de la Unió s’aplica en tots els espais sotmesos a la jurisdicció dels Estats membres, incloent territori terrestre, marítim i aeri.
Articles 349 i 355 del TFUE estableixen especificitats per a regions ultraperifèriques com els departaments francesos d’ultramar, les Açores, Madeira i les Illes Canàries.
Exemple de les Illes Canàries: Decisió del Consell de 26 de juny de 1991 que estableix el programa PROSEICAN per protegir sectors econòmics dependents com la producció de plàtans i flor fresca, permetent mesures proteccionistes en aquests casos excepcionals.
Article 355 TFUE regula territoris europeus les relacions dels quals assumeixi un Estat membre, pensat per Gibraltar, i estableix especificitats per les Illes Åland, Fèroe, entre altres.
Àmbit d’aplicació material
Basat en el principi d’atribució de competències.
El dret de la Unió només s’aplica en els àmbits de competència establerts pels tractats.
procedimentales revisio tractats
Procediment ordinari
Fase comunitària
La iniciativa de reforma pot ser presentada pel Parlament Europeu, la Comissió Europea o qualsevol Estat membre.
El Consell rep la proposta i la remetrà al Consell Europeu i als parlaments nacionals.
Facultat per augmentar o disminuir les competències de la Unió.
El Consell Europeu decideix si iniciar el procés per consens o majoria simple. Si s’accepta, es pot convocar una Convenció Europea.
Convenció Europea
Composta per representants dels parlaments nacionals, Caps d’Estat o de Govern dels Estats membres i representants de la Comissió Europea.
Té com a funció elaborar una recomanació sobre la reforma.
Exemple d’ús: redacció de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea el 2001 i el Tractat Constitucional Europeu (que no va prosperar, però va servir de base per al Tractat de Lisboa).
Fase intergovernamental
La recomanació de la Convenció Europea es remet als governs dels Estats membres.
Es convoca una Conferència Intergovernamental (CIG) per negociar i acordar el text definitiu.
Fase nacional
Ratificació o manifestació del consentiment per part dels Estats membres.
Novetat introduïda per l’Article 48.5 del Tractat de Lisboa: si en un termini de dos anys després de la signatura, almenys quatre cinquenes parts dels Estats membres han ratificat la reforma i algun Estat ha trobat dificultats per fer-ho, el Consell Europeu examinarà la qüestió.
La redacció d’aquest article deixa oberta la possibilitat que la reforma entri en vigor només per als Estats que l’hagin ratificat o que es trobin solucions alternatives per als Estats que no ho hagin fet.
¿Qué son los principios generales del Derecho de la Unión Europea y cuáles son sus características?
Los principios generales del Derecho de la UE son normas no escritas que surgen de la jurisprudencia, tradiciones jurídicas, praxis administrativa y doctrina. Se originan principalmente de las tradiciones jurídicas de los Estados miembros. Tienen una función supletoria para cubrir lagunas en los Tratados y facilitar la aplicación práctica del Derecho de la UE por parte de los Estados miembros. Estos principios tienen rango de Derecho originario, prevalecen sobre el Derecho nacional y exigen una interpretación coherente del Derecho de la UE. Algunos principios clave incluyen el principio de igualdad, no discriminación, libertad, unidad, solidaridad, y efecto útil. El Tribunal de Justicia crea estos principios de manera casuística, buscando resultados consistentes con los objetivos de los Tratados.
Qué importancia tiene la jurisprudencia en el Derecho de la Unión Europea?
La jurisprudencia del Tribunal de Justicia tiene valor como fuente del Derecho de la UE. Aunque las sentencias no vinculan formalmente al Tribunal para el futuro, establecen precedentes que deben ser aplicados por los jueces nacionales al interpretar y aplicar el Derecho comunitario.
