tema 5 Flashcards
Estructura i organització de les administracions públiques
L’Administració Pública és el subjecte principal del Dret Administratiu i garanteix la prestació de serveis a la societat mitjançant una estructura organitzativa composta per elements institucionals (òrgans de govern), normatius (normes i regles), materials (recursos econòmics i béns públics) i personals (empleats i autoritats). Aquestes administracions poden ser voluminoses o reduïdes, així com bàsiques (centrades en la recaptació d’impostos) o prestacionals (dedicades a la prestació directa de serveis públics). A Espanya, el sistema administratiu és descentralitzat i es divideix en l’Administració General de l’Estat, les Administracions de les CCAA, les Administracions locals i el sector públic institucional. La regulació de l’Administració Pública es distribueix entre l’Estat, que estableix les bases del règim jurídic (art. 149.1.18 CE), i les CCAA, que exerceixen la seva potestat d’autoorganització (per exemple, a Catalunya, l’article 150 de l’Estatut). Malgrat la seva importància, no existeix una definició única i general de l’Administració Pública, ja que cada norma delimita el seu propi àmbit subjectiu. La Llei 39/2015, en el seu article 2, estableix i distingeix què s’entén per Administració Pública, aportant un marc legal per a la seva identificació i regulació.
entitats de dret públic
Les entitats de dret públic són persones jurídiques amb personalitat pròpia creades per llei o per l’Administració Pública per exercir funcions específiques dins del sector públic. No formen part de les Administracions Públiques Territorials, però en depenen. Dins d’aquestes entitats trobem els ens públics estatals, que són administracions instrumentals subordinades a una administració matriu. Aquests inclouen els organismes autònoms (ex. INE, INAP), les entitats públiques empresarials, que es financen amb ingressos de mercat (ex. RENFE, FNMT), les agències estatals amb objectius específics (ex. Agència Estatal del BOE), els consorcis, que agrupen administracions per gestionar serveis (ex. Consorci d’Educació de Barcelona), i els ens públics apàtrides, amb règim singular (ex. AEAT, CNI). També s’inclouen les universitats públiques, que tenen autonomia normativa però estan adscrites a l’Administració. Finalment, les administracions independents s’encarreguen de sectors estratègics amb regulació imparcial, com el Banc d’Espanya, la CNMC i l’AEPD.
Organització administrativa
L’organització interna de les Administracions Públiques es basa en la teoria dels òrgans, on diferents estructures administratives actuen conjuntament sota una única personalitat jurídica. Això implica que les decisions dels òrgans administratius es imputen a l’Administració en conjunt, garantint responsabilitat unitària davant els ciutadans. Internament, l’Administració es divideix en tres nivells:
Empleats públics, que no tenen capacitat de decisió (ex. professors, personal de neteja).
Unitats administratives, que agrupen llocs de treball sota una estructura funcional (ex. departaments dins d’un ministeri).
Òrgans administratius, amb competències i efectes jurídics davant tercers (ex. un rector o el Consell de Ministres).
Classificació dels organs administratius
Els òrgans administratius es classifiquen segons diferents criteris:
Funcionalitat:
Actius, prenen decisions i tenen capacitat executiva (ex. Govern).
Consultius, assessoren amb dictàmens (ex. Consell d’Estat).
De control, supervisen les actuacions (ex. Intervenció General).
Territorialitat:
Centrals, competència a tot el territori (ex. Consell de Ministres).
Perifèrics, competència territorial limitada (ex. Delegat del govern).
Composició:
Unipersonals, liderats per una única persona (ex. un ministre).
Col·legiats, decisions conjuntes seguint normes internes (ex. el ple d’un ajuntament).
Tècniques d’alteració de les competències
Encara que la titularitat de les competències es fixa, l’exercici d’aquestes pot ser modificat
mitjançant diferents tècniques. Això permet flexibilitzar la gestió administrtaiva sense
alterar qui és el titular original de la competència.
I. Delegació de competències. Permet que un òrgan superior transfereixi l’exercici
d’una competència a un òrgan inferior de la mateixa administració, a un organisme
autònom o a una entitat de dret públic vinculada.
➢ La titularitat es manté en l’òrgan delegant; només es trasllada l’exercici.
➢ Per regla general, es poden delagar totes les competències, però hi ha
excepcions (competències indelegables per imperatiu legal):
Potestat reglamentària. Si la llei assiga aquesta competència a un
òrgan concret, aquest no la pot delegar.
ii. Competències exercides per delegació (prohibició de la
subdelegació).
➢ La delegació ha de publicar-se en el diari oficial corresponent per garantir-
ne la transparència.
➢ L’òrgan titular de la competència pot revocar la delegació en qualsevol
moment, i quedar-se amb l’exercici d’aquesta (la titularitat la tindrà
sempre).
Avocació. Procés invers a la delegació. Un òrgan superior assumeix directament
l’exercici d’una competència atribuïda a un òrgan inferior. No obstant aquesta
possibilitat d’avocació, aquesta ha de ser motivada, ja que suposa la retirada d’una
competència a un òrgan inferior.
Es justifica perquè la legitimitat democràtica recau en els òrgans superiors, que
poden considerar necessari assumir determinades funcions.
Altres tècniques d’alteració de les competències.
a. Suplència. Un altre òrgan exerceix una competència de manera temporal
davant la impossibilitat de l’òrgan titular.
Delegació de signatura. L’òrgan titular manté la competència però permet
que un subordinat signi en el seu nom determinats actes.
c. Encàrrec de gestió. Una administració encarrega a una altra (o a un
organisme dependent) l’execució material d’una activitat, sense que això
suposi una transferència de competències.
