T9. La fallida del sistema de la Restauració Flashcards
El fracàs del reformisme del govern de Silvela
El 1899 governa el partit conservador liderat per Silvela i el general Polavieja, que intenten implementar reformes per regenerar el sistema. Una de les reformes és la creació de nous impostos, cosa que causa un gran descontentament pels empresaris, donant lloc al Tancament de Caixes, la sortida del govern reformista i la tornada al sistema canovista.
Tendència general dels partits dinàstics respecte a la regeneració.
Els partits dinàstics volen realitzar una revolució “des de dalt”, és a dir, que siguin les persones amb poder que facin els canvis i les millores, per evitar una revolució social. A més critiquen el frau electoral, però no prenen accions per acabar amb el torn dinàstic i democratitzar el sistema.
El reformisme conservador de Maura
Durant el govern de Maura (1907 - 1909) es proposa fer una revolució “des de dalt” i crear una nova classe política, consolidada per les masses neutres (classes mitjanes) per contrarestar el poder de la classe obrera.
S’elabora la Llei d’administració local i la Llei d’eleccions (1907), amb l’objectiu d’aturar el frau electoral, però, el vot obligatori i l’elecció automàtica acaben afavorint als cacics.
Es realitzen reformes socials com l’establiment del descans dominical, la creació de l’Institut Nacional de Previsió, la integració del catalanisme (mitjançant un pacte amb la Lliga, donant major autonomia als ajuntaments i les diputacions) i la intervenció espanyola al Marroc.
Aquest govern acaba a causa del caràcter autoritari del líder conservador i els fets de la Setmana Tràgica (1909).
El reformisme liberal de Canalejas
Durant el govern liberal de Canalejas (1910 - 1912), s’intenta limitar el poder del clero. Es volia establir una separació entre l’Estat i l’Església mitjançant un finançament restrictiu, amb el qual la Santa Seu seria responsable de les despeses de la institució religiosa (però es nega). Es promou la “Ley del candado” (1910) que prohibeix la creació de nous ordes religiosos.
Intenta establir reformes socials:
- Substitució de l’impost de consums per l’impost progressiu.
- L’aplicació de la Llei del Reclutament (1912): servei militar forçós, participació obligatòria en temps de guerra i fi de la redempció en metàl·lic.
- Implementació de canvis per millorar la situació laboral, però continua reprimint el moviment obrer.
El seu govern acaba quan és assassinat per un anarquista el 1912.
La tendència general dels partits marginats respecte al reformisme
Els partits de l’oposició senten que no han aprofitat el Desastre del 98 per promoure la seva política. Volen renovar les seves idees i els seus dirigents per poder desbancar als partits dinàstics.
El republicanisme
Són l’oposició més important als partits dinàstics. Creen la Unió Republicana el 1903, liderat per Salmerón. S’integren en la candidatura de la Solidaritat Catalana durant les eleccions del 1907. Això causa que Lerroux, un anticatalanista, abandoni el partit i fundi el seu propi anomenat Partit Radical (1908) que té influència a Barcelona. Té un discurs demagògic, anticatalanista, anticlerical, revolucionari i radical.
Posterior als successos de la Setmana Tràgica, la seva influència a Barcelona disminueix, modera el seu discurs i es trasllada a la capital.
Partits catalanistes
La Lliga Regionalista (1901) està liderada per Enric Prat de la Riba a Catalunya i representada principalment per Francesc Cambó a les Corts.
Els principals reptes del catalanisme són el republicanisme lerrouxista i les divisions internes: hi ha un grup més progressista i intransigent amb la negociació a Madrid que la resta de membres, que es mostren a favor de la política possibilista.
El 1904 esclata la crisi quan un grup de regidors catalanistes, liderats per Cambó, reben al monarca durant la seva visita a Barcelona, desobeint directament les ordres de la Lliga de boicotejar la visita. En conseqüència, part del partit abandona, liderat per Lluís Domènech i Montaner i funden el Centre Nacionalista Republicà (1906), partit democràtic, nacionalista i republicà. També es promou la creació del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria), un sindicat català vinculat a l’obrerisme i les classes mitjanes.
El carlisme
El carlisme passa a anomenar-se jaumisme posterior a la mort de Carles VII el 1909, ja que el següent pretenent s’anomena Jaume III de Borbó. Liderat per Ramón Nocedal, tenen 9 diputats a les Corts.
Durant la Primera Guerra Mundial tenen crisis greus que acaba amb la fundació del Partit Tradicionalista (1919) liderat per Váquez de Mella. Tenen força a les Corts i recolzen el cop d’estat de Primo de Rivera. Però, quan es proclama la Segona República, es tornen a reunir i funden la Comunión Tradicionalista (1931).
El socialisme
El PSOE augmenta la seva influència i estableix una aliança electoral amb els republicans (Coalició Republico-socialista), donant pas al primer diputat a les Corts el 1910, Pablo Iglesias.
Amb la influència de la Revolució Russa, part del partit crítica al PSOE per la seva política reformista i moderada i funden el Partit Comunista d’Espanya (1921), liderat per José Díaz i Dolores Ibárruri.
A Catalunya, es forma una escissió de la federació catalana del PSOE, anomenada Unió Socialista de Catalunya (1923)
Nacionalisme basc
Amb la industrialització del País Basc a partir del 1876, augmenta la immigració, cosa que amenaça la identitat i llengua basca. Sorgeix un moviment que té com a objectiu mantenir viva la llengua, la cultura i les tradicions de la zona, i es troba arrelat amb la religió catòlica.
Sabino Arana és l’ideòleg del basquisme. Funda la Societat Euskalerria el 1894 amb l’objectiu d’aconseguir la independència. Però un any més tard modera el seu discurs i funda el Partit Nacionalista Basc, un partit autonomista. Té bastant d’influència i el 1916 passa a anomenar-se la Comunió Nacionalista Basc, es modera el discurs per arribar als burgesos. Però, després de la Primera Guerra Mundial, apareixen partidaris d’un discurs radical, que refunden el Partit Nacionalista basc, seguint les ideologies antigues d’Arana.
La tendència general respecte al sindicalisme socialista i anarquista a principis del segle XX i la resposta del govern.
El sindicalisme socialista i anarquista tenen un gran creixement a principis del segle XX, de forma que, augmenten el nombre de manifestacions i vagues. Per fer front a aquest augment de protestes, el govern aprova una legislació social que millora les condicions laborals i socials dels obrers. Però, malgrat això, no s’assegura del seu compliment, no hi ha inspeccions ni tribunals que tenen com a tasca assegurar-se que l’empresa actua d’acord amb la llei.
La CNT
La CNT originalment era coneguda com a Solidaritat Obrera (1907), un sindicat anarquista català que va passar a anomenar-se Confederació Nacional de Treballadors el 1910 i es va convertir en el sindicat anarquista més important. Els seus principals líders eren Salvador Seguí i Àngel Pestanya i l’òrgan de premsa era la “Solidaridad Obrera”. Tenien com a objectiu acabar amb el capitalisme, però, també van fer intents de millora de l’educació i la cultura dels obrers com, per exemple, la fundació de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, un anarquista.
Els socialistes també van participar en aquest procés de millorar la classe obrera.
La UGT
La Unió General de Treballadors és un sindicat socialista fundat el 1888. Té més importància que el partit polític PSOE, i té com a objectiu establir la dictadura del proletariat. Tenen influència sobretot a Madrid, Astúries i el País Basc.
El clericalisme i anticlericalisme + el militarisme
L’Església és fonamental per la Restauració i el retorn del monarca Alfons XII, a qui donen suport. A canvi, la institució aconsegueix protecció, el suport de les classes benestants, la religió catòlica com a oficial de l’Estat i la seva presència a les escoles. Malgrat això, comença a sorgir un sentiment anticatalanista entre diversos grups socials, especialment les classes populars. Els anarquistes volen frenar la influència de l’Església, ja que sostenen la idea d’un Estat laic, els intel·lectuals donen més importància a la raó que a la creença i el proletariat ataca al clero, ja que veuen a la institució com un obstacle per poder progressar com a classe.
L’exèrcit és un dels pilars del sistema de la Restauració, però, no té la llibertat de participar i implicar-se molt fins al Desastre del 98, que és quan el militarisme torna a estar present en la política. A partir d’aquell esdeveniment, l’exèrcit comença a intervenir quan hi ha crisis o protestes, mostrant ser l’única capaç de controlar la situació.
La causa de la Setmana Tràgica
Posterior al Desastre del 98, Espanya trasllada la seva política colonial al Marroc i s’estableix en el Rif i la zona atlàntica del país africà gràcies a un protectorat francoespanyol. Vol explotar econòmicament la zona i restaurar el prestigi militar. Però els berbers (la població del Rif) fa front a la invasió espanyola i guanyen en el Barranc del Llop (1909). El govern, per fer front a l’atac, crida als reservistes (molts d’ells amb famílies), cosa que augmenta el sentiment antimilitarista i causa una revolta popular coneguda com la Setmana Tràgica.
La Setmana Tràgica i les conseqüències.
El 18 de juliol del 1909 marca l’inici de la Setmana Tràgica, les tropes que ‘s’havien d’embarcar a Barcelona per fer front als rifenys es revolten. La protesta és iniciada per les dones obreres i recolzada per la UGT, els republicans i la Solidaritat Obrera, qui crida la vaga general el 26 de juliol. Tota la ciutat es veu immersa en una revolta popular: hi ha incidents al carrer, barricades, enfrontaments amb l’ordre pública i l’atac i incendis d’esglésies i convents.
La protesta acaba quan el govern declara l’estat de guerra i amb la dura repressió militar que causa centenars de detinguts i consells de guerra. Fins i tot, cinc persones són executades, una d’eles sent Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna.
Les conseqüències d’aquesta protesta la indemnització de l’Església, que aconsegueix evitar la “Ley del Candado” de Canalejas i l’augment del militarisme, que es presenta com l’únic capaç de mantenir el sistema de la Restauració. A més, té lloc una revolta a tota Europa i una campanya a favor de la dimissió de Maura per la seva dura repressió, cosa que comporta un canvi de govern (de Canalejas). La Lliga es veu criticada pels sectors catalanistes d’esquerres per haver recolzat a Maura i decideixen abandonar i crear la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), un partit d’esquerres, nacionalista i republicà. Els republicans i socialistes uneixen forces i es presenten juntes a les eleccions del 1910 amb la Coalició Republico-socialista i sorgeix un nou partit republicà moderat: Partit Reformista (1912). El paper ambigu de Lerroux causa que perdi influencia i que els seus seguidors passin a donar suport l’anarcosindicalisme.
La crisi del 1917
Hi ha un gran nombre de protestes que tenen lloc l’any 1917, en primer lloc, hi ha un gran descontentament social enfront de l’augment de preus i les baixades salarials. També hi ha un descontentament militar per aquesta raó, però, sumat al problema d’ascensos, que només eren aconseguits pels soldats que participaven al Marroc. Finalment, hi va haver una crisi política, com a resposta al govern autoritari de Dato, qui va clausurar les Corts.
Però tots aquests moviments de protesta resulten fracassar, ja que no tenen cap interès ni programa comú, els sindicats es radicalitzen i els militars tenen por a una revolució social. Així i tot, aquesta crisi marca l’inici de la degeneració del sistema de la Restauració, ja que no pot fer front a les demandes a causa del sistema poc democràtic.
Com a resposta a la inestabilitat, es creen governs de concentració (governs creats per diversos partits), formats pels conservadors, els liberals i els membres de la Lliga Regionalista. La més important és el govern de concentració de Maura. Aquest intenta de recuperar l’ordre públic resulta ser un fracàs, ja que les diferències ideològiques entre els partits suposen ser una limitació a l’hora d’implementar reformes.
La crisi social del 1917
Hi havia descontentament social a causa de la inflació i la baixada dels salaris. El 1916, la UGT i la CNT decideixen realitzar un manifest conjunt en el qual demanen l’aturada de l’augment de preus i també realitzen una vaga general, però no aconsegueixen els seus objectius. Llavors el març del 1917 fan un altre manifest i amenacen de realitzar una vaga general revolucionària. La crisi esclata l’agost del mateix any, durant la vaga ferroviària de València. La CNT i la UGT, que crida la vaga general, decideixen recolzar a la ciutat, però, la revolta es torna violenta i el govern declara la llei marcial i envia a l’exèrcit per reprimir violentament al moviment. Com a conseqüència, hi ha centenars de detinguts (alguns condemnats a mort), milers de ferits i desenes de morts.
Malgrat això, les protestes socials continuen i seran la principal causa de la caiguda del sistema canovista.
La crisi política del 1917
Davant la conflictivitat social i militar, Dato, el president del govern, decideix clausurar les Corts.
Com a resposta, la Lliga Regionalista decideix organitzar l’Assemblea de Parlamentari Catalans a Barcelona, el juliol del 1917, amb l’objectiu de crear unes Corts Constituents i descentralitzar a l’Estat. Tots els diputats i senadors espanyols estan convidats, però, davant la prohibició del govern, només es presenten molt pocs. Malgrat això, se celebra, però resulta ser un fracàs, ja que és aturada per la Guàrdia Civil, els conservadors i els liberals es mostren en contra, hi ha discrepàncies internes entre els partits, s’oposen a les juntes de defensa i tenen por de causar un moviment social.
La crisi militar del 1917
Sorgeix un descontentament militar a causa de la baixada dels salaris i pels ascensos que són només aconseguits pels soldats que participen al Marroc.
Els oficials de baixa graduació creen juntes de defensa, associacions militars nascudes a Barcelona, i demanen un augment dels salaris i un sistema d’ascensió que té com a criteri l’antiguitat del soldat. El govern es nega i els militars realitzen un manifest el juny del 1917 en el qual demanen la regeneració del sistema (cosa que fa als republicans veure als militars com possibles aliats).
La Solidaritat Catalana
El que impulsa la creació de la Solidaritat Catalana és el fet de la revista del Cu-Cut! (1905). El Cu-Cut!, és una revista de sàtira catalana que va fer una publicació en la qual va criticar a l’exèrcit espanyol. Com a resposta, un grup de militars va assaltar i destrossar la seu de la revista i de la publicació Veu de Catalunya el 1905. La resposta del govern va ser suspendre les dues publicacions i elaborar el projecte de la Llei de jurisdiccions (1906) que permetia posar sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l’exèrcit i la pàtria.
Doncs, es crea la Solidaritat Catalana, una gran aliança de forces polítiques (republicans federals, la Lliga i els carlins) que van presentar una candidatura conjunta a les eleccions del 1907. El seu programa era el Programa del Tívoli, que defensava l’abolició de la Llei de jurisdiccions i volia establir òrgans d’autogovern catalans. La seva coalició és un gran èxit i aconsegueix la majoria d’escons.
Aquesta aliança es dispersa enfront dels fets de la Setmana Tràgica (1909) que causen discrepàncies internes entre els republicans i els conservadors.
La Mancomunitat - formació
El 1911, la Diputació de Barcelona (liderada per Prat de la Riba), junt amb les altres diputacions catalanes, presenta una proposta de mancomunar a les quatre diputacions al govern liberal. Canalejas accepta, però, el seu assassinat suposa l’aturada del projecte. El 1913, Dato autoritza a les quatre diputacions mancomunar-se, però exclusivament per finalitats administratives. Llavors, el 4 d’abril del 1914 es crea la Mancomunitat.
La Mancomunitat (el què és i suposa, els objectius, l’estructura…)
La Mancomunitat és el primer òrgan d’administració català des de 1714 i la forma d’autogovern principal aconseguida pel catalanisme fins al 1931.
Està formada per un president, el primer sent Enric Prat de la Riba, que dirigeix fins a la seva mort el 1917, seguit per Puig Cadafalch fins al 1923 i finalment, Alfons Sala fins al 1925. També té una Assemblea general, formada per 96 diputats i un Consell permanent de 8 consellers.
La Mancomunitat té com a objectiu crear una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics per desenvolupar l’economia i fomentar la llengua i la cultura catalana. Com a accions, realitza un Pla de millora de la Xarxa Viària i un Pla d’Acció Agrària per modernitzar la producció. A més, crea els primers ambulatoris i l’Institut d’Estudis catalans, per normalitzar l’ús de la llengua catalana.
La vaga de La Canadenca (1919)
Aquesta vaga és un conflicte entre els obrers i l’empresa filial de la Barcelona Traction, Light and Power a causa de l’acomiadament de treballadors. La vaga té gran força i paralitza el 70% de la indústria i deixa a la ciutat sense electricitat durant dos mesos aproximats. Es posa fi al conflicte mitjançant un acord en el qual l’empresa redueix la jornada laboral a vuit hores i augmenta els salaris.
Com a conseqüència, la Patronal decideix respondre amb el lockout i el pistolerisme. El lockout és quan els empresaris tanquen les seves empreses després de vagues per castigar als seus treballadors, qui acabaven perdent més diners dels que havien planejat. Mentre que, el pistolerisme (1919 - 1923) va sorgir amb la creació del Sindicat Lliure, creat per la Patronal, que organitzava bandes de pistolers a sous que frenaven protestes i assassinaven a dirigents (com a Salvador Seguí i Francesc Layret). Van tenir el suport de les autoritats i del govern, qui va aprovar la Llei de fugues, que permetia disparar als detinguts que intentaven escapar.
Trienni bolxevic
El trienni bolxevic (1918 - 1921) van ser una sèrie de revoltes camperoles que es van estendre per Andalusia. Van sorgir a causa de la fam dels jornalers, l’augment de preus i la influència de la Revolució Russa. El moviment va començar el 1918 a Còrdova i es va estendre per tota Andalusia. Els pagesos cremaven collites, ocupaven i es repartien terres i, fins i tot, van arribar a controlar alguns ajuntaments. Com a resposta, el govern va declarar l’estat de guerra, va reprimir la revolta amb l’ajuda militar, va empresonar als dirigents i va il·legalitzar les organitzacions obreres.
La crisi econòmica, l’agitació social i la crisi insitutcional a partir del 1918
El 1918, amb el fi de la Primera Guerra Mundial, hi sorgeix una crisi a causa de la reducció d’exportacions i de l’economia, l’augment de preus i les males condicions de vida. Va haver-hi un augment del moviment obrer que va provocar una crisi social, caracteritzada pel trienni bolxevic (1918 - 1921) i el pistolerisme (1919 - 1923).
La CNT es va refundar, després d’una etapa de prohibició, al Congrés de Sants. Els seus afiliats van tenir un gran augment l’any 1919 amb especial influència a Barcelona i Andalusia.
Hi ha una crisi institucional causada per la gran inestabilitat política dels darrers anys. Entre els anys 1917 i el 1923 hi ha un total de 14 governs diferents, hi ha divisions internes en els partits dinàstics i la intervenció militar augmenta cada cop més i es presenten com els únics capaços de solucionar els conflictes.
Per fer front a la inestabilitat, es formen governs de concentració dels partits dinàstics, els reformistes i de la Lliga (el més important sent el Govern Nacional de Maura). Però no aconsegueixen cap solució a causa de les discrepàncies ideològiques entre els partits. Per tant, retornen al torn dinàstic amb el govern dels conservadors (1919 - 1922) i dels liberals (1923).
La vaga de la Canadenca (1919)
Conflicte obrer amb l’empresa hidroelèctrica filial amb la Barcelona Traction, Light and Power, a causa de l’acomiadament de treballadors. La vaga té gran força, ja que aconsegueix paralitzar un 70% de la indústria i deixar a la ciutat sense electricitat durant uns 2 mesos. Es posa fi al conflicte quan realitzen un acord en el qual l’empresa redueix la jornada laboral a vuit hores i augmenta els salaris.
Com a conseqüència, la Patronal respon amb el lockout i el pistolerisme (1919 - 1923). El lockout consisteix en el tancament de les empreses per part dels propietaris després de les vagues, per castigar als treballadors (qui acabaven perdent més diners dels que havien planejat). Mentre que el pistolerisme (1919 - 1923) sorgeix amb la creació del Sindicat Lliure, creat per empresaris, per enfrontar-se als anarquistes i que organitzava a bandes de pistolers a sou per aturar vagues i assassinar dirigents, com Salvador Seguí i Francesc Layret. Comptaven amb la complicitat de les autoritats i del govern, qui va aprovar la Llei de fugues, que permetia disparar als detinguts que intentaven escapar. Durant aquest període, Barcelona és coneguda mundialment per la seva violència.
Trienni Bolxevic
El trienni bolxevic (1918 - 1921) va ser una sèrie de revoltes camperoles que van sorgir a Andalusia a causa de la fam dels jornalers, l’augment de preus i la influència de la Revolució Russa. Els pagesos van cremar collites, ocupar i repartir terres i, fins i tot, van arribar a controlar alguns ajuntaments. La resposta del govern va ser declarar l’estat de guerra i la repressió militar del moviment. Es van empresonar als dirigents i es van prohibir les organitzacions obreres.
Crisi econòmica, crisi institucional i agitació social a partir del 1918.
El fi de la Primera Guerra Mundial suposa la reducció d’exportacions, l’augment de preus i males condicions de vida. Per tant, augmenta el moviment obrer i hi ha una crisi social caracteritzada pel trienni bolxevic (1918 - 1921) a Andalusia i el pistolerisme (1919 - 1923) a Barcelona.
La CNT es refunda, després d’una etapa de prohibició, al Congrés de Sants. El seu nombre d’afiliats és molt elevat el 1919, amb gran influència a Barcelona i Andalusia.
A més, hi ha una crisi institucional a causa de la inestabilitat política. Entre el 1917 i el 1923 hi ha 14 governs diferents, els partits dinàstics tenen divisions internes i els militars intervenen cada cop més, presentant-se com els únics capaços de solucionar els conflictes.
Per solucionar aquesta inestabilitat, es formen governs de concentració dels dinàstics, reformistes i els de la lliga (el més important és el Govern Nacional de Maura). Però no aconsegueix cap reforma real a causa de les discrepàncies ideològiques entre els diferents partits. De forma que, es retorna al torn dinàstic amb el govern dels conservadors entre el 1919 i el 1922, i el govern dels liberals el 1923.
El projecte d’Estatut
Els republicans federals, la mancomunitat i els membres de la lliga realitzen una campanya a favor de l’autonomia de Catalunya a finals del 1918. A principis del 1919 presenten a Madrid el projecte d’Estatut, en el qual proposen la constitució d’un govern propi català amb un parlament elegit pel sufragi universal i un augment del poder de la Mancomunitat.
És mal rebuda pels partits dinàstics i el monarca i, enfront del sentiment anticatalanista i les tensions elevades a Catalunya, la Lliga decideix posposar el projecte autonòmic i donar suport a Madrid.
El Desastre d’Annual i conseqüències.
Posterior a la Setmana Tràgica (1909) Espanya consolida un territori al Marroc i hi ha una situació estable que dura fins al final de la Primera Guerra Mundial, quan es torna a iniciar una guerra oberta al país africà. Les causes per aquest esdeveniment és la por espanyola a l’ampliació territorial de França, l’augment del nacionalisme rifeny (liderat per Abd-el-Krim) i la venda d’armes barates als marroquins.
El Desastre d’Annual té lloc el 1921, quan Espanya crea una estratègia militar per ocupar tot el nord del Marroc. El general Berenguer s’encarrega d’ocupar tota la zona occidental i el general Silvestre de l’oriental, però aquest és atacat pels rifenys. Les tropes espanyoles fugen en desbandada i es produeixen més de 13000 baixes (incloent-hi a Silvestre).
Les conseqüències són protestes al carrer i a la premsa, el conflicte entre polítics i militars, la substitució del govern per un de concentració (de Maura) i l’inici d’una investigació parlamentària. Aquesta investigació té com a objectiu trobar el responsable del Desastre i elaboren l’expedient Picasso. Comencen a sorgir rumors sobre la implicació d’Alfons XIII, qui suposadament va donar ordres d’avançar al general Silvestre. Però, aquest expedient mai arriba a les Corts, ja que els militars ho impedeixen i Primo de Rivera realitza un cop d’estat el 13 de setembre del 1923, amb el suport d’Alfons XIII, que suposa el fi del sistema de la Restauració i la proclamació de la dictadura.
Context durant el cop d’estat (govern liberal, justificació, opinions, intencions)
El 1923 governava el govern liberal de Garcia Prieto, caracteritzat pels intents de fer reformes constitucionals: limitar el poder del rei i la influència del clero i democratitzar el sistema. Però el govern dimiteix quan té lloc el cop d’estat de Primo de Rivera el 13 de setembre del 1923.
Aquest cop d’estat es justifica amb l’argument que el sistema de la Restauració estava molt desprestigiat, hi havia perill d’una revolució social i que els militars són els únics capaços de poder mantenir l’ordre i l’estabilitat de la nació. Però, en realitat, el que volen aconseguir és aturar la reforma constitucional, impedir el debat sobre l’expedient Picasso i posar fi a una possible revolució obrera mitjançant la implantació d’un govern feixista (influenciats per Itàlia).
Primo de Rivera realitza un manifest en el qual culpa als polítics de la inestabilitat del país i declara les seves intencions: la regeneració de la política, el fi del conflicte laboral, l’eliminació de la corrupció i el caciquisme i la garantia de la unitat nacional.
La majoria de la població es mostra indiferent o a favor del cop d’estat, ja que creuen que serà un canvi temporal i que acabarà amb el sistema canovista. Però, Primo compta sobretot amb el suport del rei, part de l’exèrcit i les classes benestants. L’única que s’oposa des del principi a la dictadura és la CNT.
El Directori militar (1923 - 1925)
El nou govern rep el nom de Directori, el seu cap és Primo de Rivera i està format exclusivament per militars. Les mesures inicials que es prenen són la suspensió de la Constitució i del Parlament, la il·legalització dels partits polítics i les organitzacions obreres i la prohibició del català en àmbits públics i dels símbols catalanistes.
Intenten posar fi al caciquisme mitjançant la dissolució dels ajuntaments i la creació de les juntes de vocals, però, aquestes estan formades pels propis cacis (els principals contribuïdors), per tant, no aconsegueixen el seu objectiu.
Creen el Sometent Nacional, una milícia de caràcter feixista al servei de Primo de Rivera.
Persegueixen a l’obrerisme radical (principalment de l’anarcosindicalisme), prohibeixen vagues i manifestacions i empresonen als dirigents obrers. Això redueix el conflicte labora, acaba amb la violència social i amb el pistolerisme. També, persegueixen als nacionalistes “perifèrics”, prohibint els partits nacionalistes i els seus símbols. Malgrat això, la burgesia catalana dona suport al dictador per interessos econòmics. El qual causa una divisió, ja que part dels nacionalistes catalans, en contra d’aquesta actuació, es separen i radicalitzen.
L’èxit del desembarcament d’Alhucemas (1925) amb l’ajuda de França suposa l’ocupació i la pacificació del Marroc junt amb la rendició d’Abd-el-Krim.
El Directori Civil (1925 - 1930)
El 1925 s’estableix el Directori civil, ja que integra a civils com José Calvo Sotelo.
Durant aquest període, Primo té com a objectiu consolidar el seu poder, per tant, busca el suport dels conservadors, la banca i la indústria. Aconsegueix reactivar l’economia, gràcies a l’etapa de bonança econòmica dels anys 20 i la intervenció de l’Estat en l’economia. S’intenta posar fi al conflicte laboral mitjançant la creació del Consell de Treball, format per obrers i empresaris. Està sota el control de l’Estat, qui decideix els salaris, les condicions de treball i les negociacions entre treballadors i empresaris. En un principi, la UGT decideix participar, però, la CNT mai intervé.
També es duu a terme la reorganització de les institucions, mitjançant la creació del partit polític de la Unión Patriótica (1924) i la creació de l’Assemblea Nacional Consultiva (1927), un òrgan legislatiu. El partit polític està format per militars, funcionaris del règim, propietaris rurals… Serveix per aconseguir una base social, però no té una ideologia clara. A més, el Sometent Nacional s’institucionalitza i passa a ser un element auxiliar del partit. Mentrestant, l’Assemblea Nacional Consultiva està formada per diputats elegits pel mateix règim i és controlada pel Govern, de manera que no té una funció legislativa, sinó consultiva. Tampoc aconsegueix elaborar el projecte de llei fonamental.
Mesures anticatalanistes durant la dictadura de Primo de Rivera.
Primo de Rivera no presentava cap sentiment anticatalanista quan era el capità general de Catalunya, per tant, al principi, els burgesos catalans i membres de la Lliga mostren suport. Però quan es converteix en el president del govern, comença a implementar mesures anticatalanistes: dissol la Mancomunitat el 1925, clausura les institucions catalanes, prohibeix els símbols catalanistes i l’ús i l’ensenyament de la llengua, censura la premsa i prohibeix la publicació de llibres i s’enfronta als sectors eclesiàstics catalans (en contra d’aquestes actuacions).
Sorgiment de grups opositors a la dictadura.
Amb el temps, de Rivera comença a perdre prestigi i sorgeixen grups opositors. Els republicans organitzen una campanya de desprestigi del règim a escala internacional. Mentre que el PCE i la CNT intenten augmentar la seva influència, i l’última crea la Federació Anarquista Ibèrica. El 1929, el PSOE s’uneix als grups republicans que volen acabar amb la dictadura i substituir a la monarquia. També hi ha sectors de l’exèrcit que organitzen conspiracions en contra de la dictadura, com la “sanjunada”, un intent fallit de donar un cop d’Estat el 1926. Els intel·lectuals i els universitaris critiquen la dictadura i denuncien la falta de lliberta d’expressió i la censura. Finalment, els sectors catalanistes s’oposen a Primo de Rivera a causa de les polítiques de la Dictadura. Guanya especial influència l’Estat català, partit nacionalista liderat per Francesc Macià, qui intenta envair a Catalunya des de Prats de Molló el 1926, però fracassa i és detingut.
La caiguda de la monarquia el 1931.
La caiguda de la monarquia era inevitable a causa de la seva deterioració amb les crisis i la dictadura. Però van ser claus la pèrdua del suport de la dictadura de Primo de Rivera i la crisi del 29 per canviar el règim monàrquic del país.
Primo de Rivera amb el temps va anar perdent suport i prestigi, amb el sorgiment de grups opositors (classes obreres, intel·lectuals, part dels militars…). La crisi del 29 va arribar a Espanya i va causar una inestabilitat econòmica junta amb un gran descontentament de la població. Amb l’objectiu de frenar-la, el govern va intentar elaborar un projecte de Constitució, però va fracassar, va devaluar la pesseta i va retallar les despeses econòmiques. Aquesta última acció va causar una campanya en contra de Primo de Rivera organitzada pels empresaris. El gener del 1930 marca el fi de la dictadura i Primo de Rivera és exiliat a França on mor poc temps després. Aquest és substituït per un govern de transició, que té com a objectiu retornar a la Constitució del 1876 i té com a líder el general Berenguer (període conegut com la “dictablanda”). L’agost del mateix any es signa el Pacte de Sant Sebastià, que suposa la formació d’un comitè revolucionari format per republicans, socialistes i catalanistes d’esquerres. Tenen com a objectiu enderrocar la monarquia i establir la República. El desembre de 1930 hi ha una insurrecció militar, liderada pels capitans Galán i García Hernández, a Jaca, amb el fi de proclamar la República. Però fracassen i els capitans són afusellats.
El febrer del 1931 comença el govern de l’almirall Aznar, qui convoca les eleccions municipals (el 12 d’abril del 1931) i a les Corts Constituents. En les municipals, triomfen els republicans a les ciutats principals i proclamen la Segona República el 14 d’abril del 1931 i Alfons XIII fuig cap a França.
