T12. La Guerra Civil (1936 - 1939) Flashcards
Les causes del cop d’estat
- La victòria del Front Popular que no és acceptada per la dreta.
- Les tendències colpistes de la dreta.
- L’intervencionalisme militar
- Ascens del feixisme a Europa
- La por de perdre privilegis de les classes benestants
- Conflictivitat social
- Assassinat de Calvo Sotelo
El cop d’estat (dates, responsables, actuacions)
El cop d’estat té lloc el 17 i 18 de juliol del 1931. Els responsables són els militars Goded, Mola, Fanjul, Cabanellas, Queipo de Llano, Sanjurjo i Franco.
El 17 de juliol té lloc el pronunciament “Alzamiento Nacional” a Melilla i el 18 de juliol Franco es desplaça de les Canàries al Marroc on pren el comandament de l’exèrcit més ben preparat i armat del país, el d’Àfrica. La resta de caps militars es revolten: Goded a Mallorca, Cabanellas a Saragossa, Mola a Pamplona i Queipo de Llano a Sevilla.
La República no pren cap mesura els primers dos dies de la insurrecció i perd temps vital per defensar-se. Casares Quiroga dimiteix i és substituït per José Giral. El 19 de juliol es pren la primera mesura que és el lliurament d’armes als anarquistes, socialistes i comunistes. Llavors, els sindicats, els partits obrers, l’exèrcit lleial a la República i la Guàrdia d’Assalt defensen a la República i aconsegueixen impedir el triomf dels insurrectes en algunes regions del país.
Conseqüències immediates del cop d’estat
Espanya queda dividida en dos: les zones on triomfa la República i les zones on triomfa la rebel·lió. Aquesta divisió és resultat de les condicions socials, econòmiques i polítiques de cada zona. En les regions endarrerides, rurals i conservadores l’èxit és dels sublevats, mentre que, en les zones modernes, industrials amb una forta presència dels sindicats, triomfa la República.
Aquesta divisió és la que causa l’inici de la Guerra Civil.
La Guerra Civil a escala internacional (no ajuda exterior)
Mentre que la Guerra Civil és vista com una lluita de les antigues classes dominants contra les noves classes emergents a nivell nacional, a escala internacional és vista com la lluita de la democràcia i la revolució contra el feixisme.
A favor de la República es posicionen les democràcies progressistes mundials, els partits obrers i l’URSS. Mentrestant, al bàndol nacional, trobem el suport dels règims feixistes, les forces conservadores de les democràcies i el catolicisme tradicional.
La insurrecció a Catalunya
L’encarregat de la insurrecció a Catalunya és el general Goded. El 18 de juliol realitza el pronunciament amb èxit a Mallorca i Eivissa i el següent dia es desplaça a Barcelona. A la ciutat hi ha una forta resistència de les forces de la República (organitzacions obreres, partits d’esquerres, exèrcit lleial i la Guàrdia d’Assalt) contra els militars.
Quan arriba el general, s’intenten reorganitzar les tropes, però és massa tard, de manera que el cap militar es rendeix, és detingut i la insurrecció fracassa.
Ajuda exterior de la República i del bàndol nacional
Ambdós bàndols demanen ajuda, armes i suport polític a l’exterior: la República de França i l’URSS i els insurrectes dels règims feixistes. Però amb la creació del Comitè de No-Intervenció de la Gran Bretanya i França, per por a un conflicte mundial, la República queda abandonada.
Llavors, la República compte amb l’ajuda de l’URSS i les Brigades Internacionals, formades per homes voluntaris de l’exterior. Mentre que els rebels compten amb Itàlia, qui proporciona armes i soldats, Alemanya, qui envia la Legió Còndor (força d’intervenció aèria) i a Portugal, qui permet la importació d’armes.
El bàndol republicà
En el bàndol república sorgeix un clima revolucionari a l’inici de la guerra i l’Estat perd el control. L’Església, les classes benestants i els empresaris es converteixen en objectes de persecució, de manera que, durant les primeres setmanes de guerra hi ha violència extrema que acaba amb la mort de milers de persones.
Davant el descontrol i la manca d’autoritat del govern, sorgeixen xarxes de poder popular, organitzades per sindicats i obrers i substitueixen als ajuntaments per comitès locals.
A Catalunya, el govern català i els ajuntaments són substituïts per un nou poder anomenat el Comitè de Milícies Antifeixistes (juliol - setembre 1936). Format per les forces oposades als insurrectes, principalment per la CNT-FAI.
Té lloc una autèntica revolució social, el territori republicà és dirigit per la CNT i la UGT i es formen nombrosos organismes revolucionaris (juntes, consells i comitès).
Les col·lectivitzacions del bàndol republicà
Davant la repressió econòmica, té lloc la detenció, els assassinats i la fugida dels empresaris. La propietat industrial, sense propietaris, és col·lectivitzada pels treballadors mitjançant el Comitè dels Treballadors, que organitza als obrers en un règim d’autogestió per mantenir el funcionament de la fàbrica. Aquells propietaris que es queden passen a convertir-se en un treballador més.
L’Estat i la Generalitat legalitzen la col·lectivització mitjançant l’aprovació del Consell d’Economia de Catalunya i el decret de col·lectivitzacions.
A Catalunya, les col·lectivitzacions agràries tenen escassa importància a causa del predomini de petites i mitjanes propietats i la manca d’influència de la CNT als espais més rurals. Malgrat això, es realitzen mesures per mantenir l’activitat productiva, satisfer els necessitats de la població i fomentar la indústria de guerra: es controla la banca, es regulen els salaris, es creen entitats de crèdit públic i es municipalitza el sòl.
El govern de Largo Caballero
Largo Caballero crea un govern amb poder real (setembre 1936 - maig 1937), format per anarquistes, comunistes, socialistes i republicans, coneguda com la gran aliança antifeixista.
Quan els franquistes envolten a Madrid, la capital es trasllada a València. Per recuperar el poder es dissolen les Juntes i Comitès, es redirigeix la guerra i es crea l’Exèrcit Popular, format per les milícies.
Aquest govern té conflictes amb el PCE i la CNT. Els comunistes volen aturar la revolució i guanyar la guerra mitjançant la militarització de les milícies i la frenada de les col·lectivitzacions. En canvi, els anarquistes volen continuar amb la revolució per guanyar la guerra, de forma que, defensen les col·lectivitzacions i s’oposen a la integració de militants a l’Exèrcit Popular.
Aquesta tensió esclata amb els Fets de Maig de 1937.
El govern català del setembre de 1936 (mesures)
A Catalunya, Lluís Companys és el president de la Generalitat. Es forma un govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas i format per l’Acció Catalana Republicana, ERC, POUM, PSUC i la CNT.
Aquest govern dissol el Comitè de Milícies Antifeixistes, crea la Junta de Seguretat Interior, l’Exèrcit Popular, recupera els ajuntaments i controla les col·lectivitzacions.
Els Fets de Maig de 1937
El 3 de maig el govern català desallotja als anarquistes de l’edifici de la Telefònica per controlar les comunicacions. Causant l’enfrontament entre la CNT i el POUM contra la UGT, el PSUC i l’ERC. Uns sent partidaris de la revolució per guanyar la guerra i els altres de frenar la revolució per vèncer als feixistes, respectivament.
Els següents dies tenen enfrontaments armats que acaben amb l’assassinat d’un conseller de la Generalitat i de dirigents anarcosindicalistes.
Per posar la situació sota control, el govern envia a la ministra Frederica Montseny per mediar, però fracassa. Llavors, el 6 de maig el govern envia a la Guàrdia d’Assalt, qui ocupen els locals de la CNT i el POUM, detenen als dirigents i encauten les armes.
El conflicte ocasiona milers de morts i ferits i causa una crisi profunda en el govern de Largo Caballero. El govern acusa la manca d’esforç bèl·lic al govern català. Els comunistes exigeixen la il·legalització del POUM i la detenció dels líders i davant de la negativa del president, amb l’ajuda de l’URSS, aconsegueixen la dimissió de Largo Caballero.
Azaña llavors nomena Negrín cap d’un govern sense cap sindicat, format pels comunistes, qui guanyen gran poder.
Aquests fets evidencien la divisió interna en el bàndol republicà entre els partidaris de seguir amb la revolució i els partidaris d’aturar-la.
El govern de Negrín
El nou govern de Negrín, format pels comunistes, té com a objectiu guanyar la guerra amb l’esforç militar.
Il·legalitza el POUM i s’assassina a Andreu Nin, el seu dirigent. Reforça el poder central i unifica la direcció bèl·lica junt amb la integració de les milícies a l’Exèrcit Popular. Controla la producció agrícola i industrial.
El juny del 1937 es crea un nou govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys i format per l’ERC i el PSUC. El novembre del mateix any, Negrín trasllada la capital de València a Barcelona per controlar els recursos militars i econòmics d’una de les zones més riques i poblades i per prendre el comandament i substituir al govern autònom.
A partir del 1938 el bàndol republicà està marcat per derrotes, escassetat d’aliments i falta de l’electricitat. L’objectiu es converteix a resistir el màxim possible fins a l’esclat de la guerra a Europa per poder rebre l’ajuda de la Gran Bretanya i França. Però davant l’aïllament exterior i les lluites internes, la República comença a desaparèixer i Negrín intenta negociar la pau dels Tretze Punts. Proposa al bàndol franquista la sortida de les tropes estrangeres, la negociació del règim democràtic posterior i l’absència de represàlies. Franco no accepta les condicions.
El març del 1939 es fa un últim intent desesperat de negociació, el coronel Casado realitza un cop d’estat a Madrid i negocia una pau sense represàlies, però també acaba fracassant.
Bàndol nacional
En el bàndol nacional, l’exèrcit és l’encarregat de crear el nou Estat. Es crea la Junta de Defensa Nacional de Burgos que prohibeix els partits polítics, suspèn la Constitució i suprimeix la reforma agrària. Però, davant la mort de Sanjurjo, es queden sense líder. Llavors, el setembre del 1936, s’elegeix a Franco cop a cap d’Estat i el Generalíssim dels Exèrcits Espanyols. Substitueix la Junta de Defensa Nacional de Burgos per la Junta Tècnica de l’Estat. Uneix a totes les forces insurrectes en un sol partit anomenat la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS. Compta amb el suport de l’Església i els opositors són represaliats.
El gener del 1938, Franco decideix eliminar la Junta Tècnica i crea un govern i es nomena Caudillo de España.
Lleis del bàndol franquista
Entre les lleis del bàndol franquista trobem el Fur de treball (1938) el qual crea els sindicats verticals, format per patrons i treballadors, sota el control del govern junt amb la prohibició del dret a fer vagues. A més, s’estableix la censura prèvia doble, política i religiosa, el qual suposa el control total sobre els mitjans de comunicació. Es duen a terme mesures per afavorir a l’Església: abolició del matrimoni civil i del divorci, oficialitat i el finançament de la religió i el control sobre l’educació i l’exèrcit. Finalment, s’elabora la Llei de Responsabilitats Polítiques (1939) permetent tribunals mixtos de jutges, falangistes i militars qui poden jutjar al bàndol republicà.
Repressió franquista
La repressió en el bàndol franquista és sistemàtic, brutal i organitzat des de dalt. Caracteritzat pels camps de concentració i els afusellaments que provoquen un clima de terror i milers de morts.
L’ocupació militar
A l’inici de la guerra, es realitza una guerra de columnes, els rebels, dirigits per Franco, avancen des del sud cap a Madrid amb l’objectiu d’ocupar-la. S’uneixen amb les tropes del nord i ocupen Toledo. Els republicans, dirigits pel comandant Rojo i el general Miaja defensen a Madrid amb èxit i traslladen la capital a València.
Davant el fracàs de l’atac directe, Franco intenta aïllar Madrid, tallant les comunicacions amb València i Barcelona. Però els republicans aconsegueixen aturar i derrotar a l’ofensiva en la batalla de Guadalajara i en la batalla de Jarama. Llavors, Franco decideix allargar la guerra, convertint-la en una d’extermini, atacant a la franja del nord.
Els rebels es dirigeixen al nord per aprofitar les mines i la indústria. La Legió Còndor d’Alemanya bombardeja Guernica i ocupa la resta de ciutats amb facilitat. La República intenta distreure als franquistes realitzant atacs al voltant de Madrid i Saragossa, donant lloc a la batalla de Belchite i la batalla de Brunete. Malgrat això, no aconsegueixen el seu objectiu, ja que el nord queda ocupat.
El bàndol republicà, dirigit pel general Rojo, guanya la batalla de Terol i ocupa la ciutat. Com a resposta, Franco i Yagüe inicien la campanya d’Aragó: recuperen Terol, avancen cap a la Franja d’Aragó i arriben al Mediterrani (Vinaròs). Catalunya queda completament aïllada de la resta de la zona republicana.
En la Conferència de Múnic, les democràcies abandonen completament a la República reconeixement al règim franquista com a legítim. La República fa un últim intent desesperat d’aturar als insurrectes en la batalla de l’Ebre. Però, Franco amb l’ajuda d’Alemanya i Itàlia guanya la batalla i al cap de tres mesos, ocupa completament a Catalunya.
El final de la guerra
Les democràcies (Gran Bretanya i França) reconeixen al govern de Franco com a legítim. Les negociacions dels republicans i el cop d’estat de Casado fracassen davant el rebuig dels insurrectes d’acceptar les condicions. De forma que, Franco entra a Madrid i la guerra acaba l’1 d’abril del 1939.
