Tema 34. Èpica Flashcards
- Introducció èpica
- Entenem per èpica aquelles manifestacions literàries de caràcter narratiu que conten en un llenguatge solemne les fites dels herois o els orígens mítics d’un poble, contribuint al seu engrandiment.
- La paraula èpica prové del grec έπος, que significava en un primer moment “paraula” i més endavant “poema”.
- L’èpica popular era anònima, de transmisió oral i dirigida a una audiència popular, davant la qual es recitava o cantava amb acompanyament musical un passatge mitològic no fixat; quan els poetes van començar a posar per escrit aquests passatges, va sorgir l’èpica culta, que va deixar de ser una poesia col·lectiva per convertir-se en obra d’un únic autor que escollia el tema i els recursos estilístics que esdevindrien els de tota l’èpica: l’hexàmetre dactílic, llengua solemne, to elevat i profusió d’epítets, utilitzats com a recurs mnemotècnic.
- L’èpica comença al mateix lloc que tota la literatura occidental, a Grècia, de la mà d’Homer, el poeta per excel·lència, que va recollir tota la tradició oral anterior en les dues obres més famoses de l’Antiguitat, la Ilíada i l’Odissea, que narren, respectivament, els 52 dies de l’últim any de la guerra de Troia i la tornada a Ítaca d’Odisseu. Per tradició parlem d’Homer com un únic autor, ja que aquest no és el lloc per desenvolupar un tema tan ampli com la “qüestió homèrica” (es poden consultar les introduccions a les traduccions d’Homer de la Bernat Metge).
- Quan l’èpica grega dona el salt cap a la cultura llatina, aquesta agafarà tres grans trets: la mitologia homèrica, la idea de l’utilització d’aquest gènere per engrandir l’esperit d’un poble i la poesia alexandrina, més refinada i erudita i que donarà lloc a poemes com les Metamorfosis d’Ovidi.
- Els primer poetes èpics llatins tenien en gran consideració al gran Homer i a les teories d’Aristòtil, que considerava l’èpica, juntament amb la tragèdia, el gènere literari més excels.
- Generalment es considera que l’èpica llatina beu directament de la grega, no només d’Homer, sinó també d’Apoloni de Rodes i les seves Argonàutiques, deixant de banda els elements èpics preliteraris llatins, que també van posar el seu gra de sorra per contribuir a aquest gènere. Parlem dels Carmina convivalia, cants sobre barons il·lustres que es recita en durant els àpats, les “Neniae”, laments fúnebres, i els “Elogia”, famosos durant les guerres púniques.
- Èpica de l’època arcaica
LIVI ANDRÒNIC:
- Primera representació teatral al 240 aC a Roma (segons Ciceró i Aulus Gel·li)
- Origen grec, fet esclau a Tarent > Livi Salinator el fa preceptor dels seus fills, l’allibera i li dona el seu nom.
- Himne a Juno Reina per encàrrec dels pontífexs per amenaça Asdrúbal. Al 200 li ho encarreguen a altre (mort?)
- Odussia: 60 vv. saturnis gràcies crítica antiga. Estudiosos discuteixen: traducció al llatí, versió completa, síntesi? Majoria: no traducció sinó actualització.
- La gran aportació de L. Andrònic és ser el 1r hereu de l’èpica grega.
GNEUS NEVI:
- Contemporani de Livi, va participar en la primera guerra púnica i va ser fet presoner per qüestions polítiques (crítiques a la noblesa).
- Bellum Poenicum: 70 vv. saturnis. Tracta sobre la 1a G. P. però es considera semihistòrica perquè Nevi addueix causes mitològiques a la guerra. Virgili agafarà elements d’aquesta obra tot i que evitarà la brusquedat d’unir mitologia amb fets contemporanis.
QUINT ENNI
- És l’autor èpic millor conegut. Va nèixer prop de Tarent, a una zona d’influència greco-osca, per la qual cosa parlava llatí, grec i osc. La seva gran cultura li va obrir les portes de Roma i no només va ser fet ciutadà (nos sumus Romani cui ante fuimus Rudini) sinó que va ser escollit representant del col·legi d’actors i escriptors (collegium escribarum histrionumque).
- L’aportació tècnica decisiva fou l’hexàmetre dactílic (abans únicament saturnis). Sap que és un innovador i intenta traslladar la flexibilitat de la llengua grega a les capacitats de la llatina: provarà d’utilitzar la “tmesis” o tall intern de paraules (saxo cere conminuit bro) i d’inventar nous termes, com “sapientipotentes”. Aquests intents de dotar al llatí d’un llenguatge poètic seran recollits posteriorment per autors com Horaci.
- Annales: conservem 600 vv gràcies a citacions d’autors posteriors. Era considerat l’autor èpic per excel·lència (pater Ennius), cosa que es demostra per la quantitat de versos conservats, res a veure amb els seus contemporanis.
- Una mostra de la seva influència és que a partir d’ell ja no es va tornar a utilitzar el saturni.
- Virgili
3. 1. Biografia
- Virgili (70-19 aC) neix a Màntua, a la Gàl·lia Cisalpina, d’on són la majoria de Poetae Novi. Prompte marxa a Cremona on romandrà fins la cerimònia de la toga viril; després viatjarà a Milà i Roma on estudiarà gramàtica i filosofia. De la seva educació ens podem fer una idea a través dels poemes de l’Appendix virgilià, com per exemple el “Culex” (El mosquit), on tracta temes com la vida després de la mort, la natura i la vida com a pastor. Després de la batalla de Filipos (42 aC) les terres de la seva família seran confiscades com a part del repartiment de terres per a veterans.
- Virgili és autor de tres obres d’immortal fama: Bucòliques, Geòrgiques i Eneida. Després d’escriure les Bucòliques (10 poemes de temàtica pastoril) es va consagrar com a poeta i això li va permetre conèixer a Mecenes i entrar al seu cercle literari. De fet fou ell qui li va recomanar l’escriptura de les Geòrgiques, aduïnt que, com a fill d’agricultors, dominaria el tema. Són 4 llibres on exposa les diferents maneres de conrear la terra i de tenir cura dels ramats i de les abelles. La seguretat com a escriptor amb la que va finalitzar aquesta obra li va permetre emprendre el camí de la redacció de l’Eneida. Quan estava finalitzant aquesta gran obra èpica va decidir viatjar a Grècia per buscar inspiració. Allà a Megara li va sobrevenir una insolació que va precipitar la seva tornada. Durant el viatge va empitjorar i va sucumbir a la mort després de desembarcar a Calàbria. La tradició ens ha llegat un autoepitafi on es resumeix la seva vida i obra: Mantua me genuit, Calabri rapuere, tenet nunc / Pathenope. Cecini pascua, rura, duces.
- Virgili
3. 2. Obra èpica
- L’Eneida és la primera epopeia nacional romana. Va ser encarregada per l’emperador August com a part de la seva propaganda política de tornada al “mos maiorum”, de regerenació moral de la societat romana. Virgili tenia com a missió construir una narració a l’estil de la Ilíada, que enaltira l’esperit nacional romà i donés al poble una història magnífica fundacional. La glorificació de la gens Iulia és, obviament, l’altre gran objectiu.
- L’Eneida narra els viatges d’Eneas, fill de Venus i el mortal Anquises, des de les costes de la devastada Troia fins a les costes del Laci, on haurà de fundar una nova Troia, tal i com li han encarregat els déus. L’obra, escrita en hexàmetres dactílics, té 12 cants i una estructura bipartita: del cant I al VI imita l’Odissea, amb els viatges i aventures d’Eneas i del cant VII al XII pren com a model la Ilíada, amb els enfrontaments bèl·lics que sorgiran entre els troians i els habitants del Laci. Virgili agafa molts elements homèrics, com les tempestes, mites com el de Polifem i Escili i Caribdis, la baixada als inferns… Fins i tot podem veure reflectits els personatges de Paris, Hèctor i Aquil·les en Pal·lant, Eneas i Turn, respectivament. L’estructura de l’obra també recorda a l’Odissea, ja que l’Eneida comença “in media res”, amb l’arribada d’Eneas a Cartago, on ell i la resta de troians seran rebuts per la reina Dido, a qui narraran les seves aventures des de Troia fins arribar allà. La baixada als inferns també és homèrica, tot i que Virgili ens ofereix una visió molt més detallada. Aquí, als inferns, és on Eneas es trobarà amb el seu pare (mort durant el viatge) i aquest li relatarà esdeveniments profètics, com la victòria romana en Acci o la grandesa de la família Júlia.
- Tot i la influència palpable d’Homer, Virgili sap donar-li a la seva obra un aspecte propi, profundament cuidat i amb una gran sensibilitat artística, allunyat del més primitiu model oral homèric. Virgili aconsegueix amb aquesta obra retratar fidelment la moral del poble romà, protagonista indiscutible d’aquesta obra èpica.
- L’èpica del s. I dC
🔹En època de Neró va haver una corrent reaccionària a la política d’August, sent el principal representant LUCÀ, nebot de Sèneca criat en la cort de Neró, on va rebre una gran formació retòrica i filosòfica. Va ser acusat de participar en la conjura de Pisó i condemnat al suïcidi als 26 anys. Les seves primeres obres, molt afins al cercle literari de Neró, van ser “Iliacon”, “Catachtonion” i “Laudes Neronis”. La seva gran obra, però, fou la Farsàlia o “Bellum civile”, on en 10 llibres parla sobre els esdeveniments ocorreguts entre Cèsar i Pompeu: comença amb el pas del Rubicó i acaba amb l’arribada de Cèsar a Alexandria. La seva mort amb 26 anys va deixar l’obra inacabada. Aquesta s’ha definit com antièpica, ja que no canta la glòria d’una nació ni cap història fundacional, sinó que se centra en la seva caiguda moral i política. Tampoc apareix la divinitat, la qual cosa fa que els protagonistes històrics siguin els responsables directes de les seves accions. El personatge principal és Cató i no cap heroi mitològic. Totes aquestes característiques van ser molt criticades per Petroni i Quintilià. El propòsit final de l’obra és repudiat una guerra culpable de la situació que viu Roma en temps de Lucà.
🔹A l’època dels emperadors Flavis, la situació econòmica, social i política va millorar; Trajà va iniciar una tasca de resurrecció nacional, fomentant els antics valors i afavorint les lletres, tot buscant la glòria del passat clàssic. Valeri Flac, Sili Itàlic i Estaci van escriure sota el paraigües de Virgili.
🔸Valeri Flac és autor de l’Argonàutica, una obra en 8 llibres que imita, evidentment, les Argonàutiques d’Apoloni de Rodes: Jasó i els seus companys a bord de la nau Argos viatgen a la Còlquide buscant el velló d’or. Medea, la fetillera filla del rei, ajudarà l’heroi a canvi de casar-se amb ell. Després de trair el seu pare i la seva pàtria i de tenir dos fills amb Jasó, aquest l’abandona per la princesa de Corint. Medea embogida, matarà els fills comuns com a venjança. Valeri Flac sap diferenciar-se d’Apoloni dotant als personatges de Jasó i Medea de gran personalitat, a més d’estructurar l’obra a l’estil de Virgili, de manera bipartita.
🔸Sili Itàlic és el més virgilià de tots tres. A la seva obra Púnica, de 17 llibres, busca continuar l’Eneida, establint lligams entre la traició d’Eneas a Dido amb l’odi dels cartaginesos cap a Roma i les Guerres Púniques. Sili Itàlic barreja esdeveniments històrics amb passatges mitològics d’una manera abrupta i poc hàbil.
🔸Estaci va tenir una gran formació a càrrec del seu pare, mestre d’escola. Va escriure l’obra “Silvas”, 32 poemes de temàtica variada i dues obres èpiques, la Tebaida i l’Aquileida. La primera tracta sobre l’enfrontament entre els dos germans Etèocles i Polinices, fills d’Èdip, pel tron de Tebes; la segona obra parla sobre l’heroi grec Aquil·les, quedant inacabada al llibre III, quan es dirigeix cap a Troia acompanyat d’Odisseu i Diomedes. Estaci ens presenta a Aquil·les com un heroi, al contrari que Virgili que fa herois als troians.
- Influència en la literatura posterior
🔹L’Eneida va influir notablement durant tota l’Antiguitat, convertint-se en estudi obligatori a l’hora de rebre una educació, ja que s’utilitzava com a base de comentaris filològics. Un dels comentaris de l’Eneida més complet és el realitzat pel gramàtic Servi al segle IV dC.
- Durant l’Edat Mitjana l’heroi per excel·lència fou Eneas i no Odisseu, ja que aquest es considerava astut i enganyós. De fet Dante el situa al cercle de l’infern en la Divina Comèdia, mentre que ser descendent d’Eneas era tot un honor (de Lucà cal dir que Dante també el va situar a l’infern, però el va situar al primer cercle, entre els clàssics). Godofreu de Monmouth (s. XII) a la seva obra “Regum Britanniae” estableix que els britans són descendents de Britis o Brutus, descendent d’Eneas.
- En llengües vernàcules tenim dues imitacions, dos romanços d’Eneas, un en francès antic i l’altre en alt alemanys, ambdós del segle XII.
- En llengua anglesa tenim obres que ja no són imitacio, sinó que estan influenciades per la tradició èpica de l’Eneida: Beowulf, Brut de Layamon (s. XII), La reina fada d’Spencer (s. XVI) i El paradís perdut de Milton (s. XVII).
- Sobre la història d’amor entre Dido i Eneas van escriure autors de la talla de Boccaccio i Chaucer. Sobre la història entre Lavínia i Eneas tenim obres contemporànies, com la Lavínia d’Úrsula Le Guin (1997).
🔹
