Detalls apunts Flashcards
Parsec
Distància a la qual un objecte aparenta una paral·laxi d’1 arcsegon
Relació parsec, paral·laxi i UA
Redshift cosmològic
El factor pel qual s’ha expandit l’Univers des que es detecten els fotons emesos per un cos és 1+z = \lambda_0/\lambda_f
Edat de l’Univers
13.8·10^9 anys
Llei de Rayleigh-Jeans
Modelització radiancia espectral (per freqüència) clàssica
Objectes característics de cada longitud d’ona
Gamma: SN remanants i GRB, X: estrelles de neutrons, UV: quasars i estrelles calentes, Visible: estrelles, IR: gegants vermelles i nuclis galàctics, mm: núvols mol·leculars i pols, radio: pulsars
Magnitud aparent de Johnson-Cousins
Magnitud aparent calculada normalitzant el flux amb el flux de l’estrella Vega
Extinció interna
Perdues de radiacio per absorcio del pols estelar del
disc galàctic
Visibilitat relativa
Mesura de l’extinció global mitjana en una banda x: Rx = A_x/E(B-V)
Zona d’evitació
Direccions d’observació que tenen més de 30 magnituds d’extinció en la banda visible i que només s’observen en IR i radio, ex: regions del centre galàctic
Relació de l’extinció total amb la quantitat de gas
La densitat de columna d’àtoms d’H neutre NH és proporcional a l’extinció total A(V)
Determinació de la lluminositat de galàxies
Perfil de Voigt
Combinació del broadening natural de les línies d’emissió amb el broadening per col·lisions (convolució d’un perfil de Lorentz amb un de Doppler)
Microturbulència
Moviment no-tèrmic en l’atmosfera que causa un “bony” en les línies de transició, augmentant la llum absorbida en cada línia
Lluminositat d’Eddington
Màxima lluminositat que pot tenir una estrella sense trencar-la
Radi vs Massa de diversos cossos celestes
Implicacions de la temperatura en la fotosfera
A alta T, les molècules es trenquen i hi ha poques línies moleculars en l’espectre, mentre que apareixen línies d’àtoms ionitzats. A baixa T, hi ha pocs àtoms d’H a n=2, donant poques línies de Balmer.
Paral·laxi espectrocòpica
Estimació de la distància d’una estrella segons la classe estel·lar: 1. es mesura el tipus MKK, 2. es localitza el tipus en un diagrama HR, 3. es mesura la m i M per calcular la distància
Mesura de metal·licitat segons el Fe
[Fe/H] = log(NFe/NH)_estrella - log(NFe/NH)_sol, on NFe és el número d’àtoms de Fe per unitat de volum i NH els d’H
ODEs dels models estel·lars
Variació de la densitat (massa), variació de la pressió total (moment): per la massa i per la radiació, variació de la lluminositat (energia) i variació de l’estructura tèrmica (temperatura)
Paràmetres dels que depenen les reaccions nuclears
Únicament depèn de la temperatura i densitat de l’estrella
Cel·les convectives
El gradient de temperatura en una estrella pot ser tan gran que crea corrents de material, formant cel·les de convecció
Teorema del virial
-2T = V (T = Ecinetica)
Mesures de velocitat de reaccions nuclears
Reactivitat r=<sigmav> i el rati de reacció f=n1n2*r, amb sigma la cross section dels àtoms, v la seva velocitat i n1,n2 el # de nucleons (pel mateix àtom se substitueix per 0.5n^2)
Processos nuclears (no fusió) a estrelles massives
L’acció dels neutrinos energètics provoca que l’estrella faci més reaccions nuclears i per l’alta energia també hi ha fotodesintegració de nuclis
Condicions físiques dels GMC
Es troben en equilibri virial, la pressió tèrmica és la principal contrarestant la gravitatòria, però també hi ha pressió magnètica, turbulència i rotació
Rotació protoestrelles T-Tauri
Període de 1-12 dies molt variable i actiu
Fluxos bipolars
Expulsions de gas curts en estrelles joves de més de 3Mo
Mort d’associacions d’estrelles
Mentre les estrelles neixen en associacions en els GMCs, per la ionització del gas, es dispersa i deixa d’exercir força gravitatòria
Localització de les estrelles noves en el diagrama HR
Es troben en la línia a baix a l’esquerre de “zero age main sequence” (ZAMS)
Relació opacitat-energia
Amb alta opacitat, l’energia és manté més al nucli
Pressió per degeneració d’e-
Les estrelles es contrauen fins que la pressió per la degeneració dels e- compensa la gravetat, o bé augmenta prou la temperatura per fer fusió del següent element (depèn de la massa)
Contracció de Kelvin-Helmholtz / horizontal branch
Contracció estel·lar després del flash d’He. També es diu així a la contracció de l’atmosfera de planetes gasosos
Pulsacions de les cefeides
S’enlluerna periodicament per la contracció i expansió cíclica de l’embolcall de l’estrella, i es manté polsant per l’opacitat variant de l’He
Vàlvula d’Eddington
Mecanisme de canvi d’opacitat de l’He: en la contracció el gas ionitzat a l’exterior es torna opac i reté els fotons, això augmenta la pressió i es comença a expandir l’estrella, refredant-se i fent-se més transparent
Regió de variació de mida de les cefeides en el diagrama HR
Es troba en la banda d’inestabilitat (inestability strip)
Pulsacions d’estrelles AGB
Per pulsos tèrmics o flashes d’heli a les capes externes, les estrelles a la AGB son variables de llarg període
Nana blanca de C-O
Les estrelles de 6-8 Mo no arriben a fusionar C, pel que acaben morint com nanes blanques de C i O (similars son les nanes blanques de O-Ne). Poden tenir una detonació de C si passen el límit de Chandrasekhar
Mort de les supergegants vermelles
Totes elles acaben en una supernova
Supernoves per inestabilitat de parelles
Per la reducció de la pressió en produir parells d’e-positró, hi ha un col·lapse parcial que fa una explosió termonuclear sense deixar un forat negre
Restes (remnant) de supernova
Capa de gas i pols expulsada enfora per la supernova, que enriqueixen el medi interestel·lar dels elements produits a l’estrella
Hipernoves
Explosions estel·lars per >30Mo amb una energia cinètica molt alta
Noves de ONeMg o Ne
Noves d’estrelles que no arriben a fer fusió de Ne (4-8 Mo)
Nana negra
Quan una nana blanca es refreda molt, deixa de ser visible i es torna “negra”
Supernoves Ia per fusió de nanes blanques
Pot provocar-se una supernova de tipus Ia per la fusió de dues nanes blanques, formant una super-Chandrasekhar mass white dwarf (no es pot usar com candeles estàndard)
Tipus de forats negres
Estel·lars, supermassius, primordials, rotacionals (Kerr) i de massa intermitja, que podrien ser responsables de les fonts de raigs X ultralluminosos (excedeixen el límit d’Eddington de lluminositat)