Raó teòrica Flashcards
Àmbits de la raó segons Kant
Kant defineix la raó com la capacitat humana que és motivada per dos motius: el coneixement i l’acció. D’aquesta manera s’estableixen dos ámbits.
El primer és el de la raó teòrica, que cerca la veritat en la realitat.
L’altre és la raó pràctica, entesa com l’acció correcta en l’àmbit de les relacions interpersonals i socials.
Quin és l’origen del coneixement?
Per determinar quin és el seu origen, primer hauriem de saber ‘de què està compost’.
Un coneixement és expressat a través de les oracions, i és d’aquí des d´’on partirem.
Les oracions (o judicis) són aquelles composicions de conceptes que tenen una relació entre sí. Aquests conceptes són substituits per símbols. Seria, doncs, el primer esglaó del coneixement.
La composició d’aquests simbols formarien, com ja hem explicat, els judicis o enunciats, que estableixen el segon esglaó.
En darrer lloc, la combinació dels enunciats, i per tant, establir relacions entre ells, seràn l’esglaó més complexe. Aquesta interrelació és la que ens permet enraonar, que no és més que pensar mitjançant unes normes que ens permeten inferir, és a dir, extreu-re informació a partir d’una altra.
Teories del coneixement i filòsofs que pertanyen a cadascuna.
Al llarg de tota la història de la filosofia han existit dues teories que, d’alguna manera, defensaven postures diferents sobre l’arrel del coneixement:l’intel.ligible i el sensible.
Parmènides sempre ha negar la possibilitat del coneixement sensible, mentre que altres han criticat que aquest es pugui separar del sensible.
El coneixement intel.ligible va lligat al corrent o pensament racionalista.
Segons Plató, l’únic coneixement vertader és el racional, així menyspreant el sensible, ja que pensava que era efímer i canviant. A més, va afirmar que aquest neixia de idees innates que fan que es desenvolupi (teoria de reminiscència).
Aquest coneixement va lligat a la veritat com a evidència, que és aquella que és tan evident que no la podem negar. El fet que pensen que és evident i innegable parteix de les idees innates.
Per a Aristòtil, empirista i deixeble de Plató, va defensar que el coneixement sensible (o empirista) i l’intel.lectual eren complementaris, però que aquest no provenia de idees innates, sinó de la pròpia experiència sensorial.
En aquest cas, podriem relacionar-lo amb la veritat com a correspondència, en la que una cosa serà veritat només si allò del que parla està directament relacionat amb l’objecte.
Postures/actituds sobre la veritat.
- Dogmatisme: és aquella posició que defensa el coneixement de la veritat absoluta. Si parlam de dogmatisme també podem parlar sobre els realistes, els qui tenien el mateix pensament sobre la veritat.
- Escepticisme: és la posició contrària al dogmatisme ja que nega totalment la possibilitat de obtenir cap coneixement. Pirró d’Elis va afirmar que, com que el coneixement varia, no podem tenir la certesa de coneixer la veritat absoluta.
- Cristicisme: kant intentarà dibuixar una posició intermitja entre empirisme i racionalisme.
- Relativisme: aquest nega la mer apossibilitat de la veritat absoluta i universal per a tots, però sí que defensa una ‘opinió particular’ en relació a la veritat.
Explica els diferents tipus de veritat
Abans d’explicar-los cal deixar clar que la veritat es troba al centr d’una relació entre el subjecte-representació-objecte.
-Veritat com a correspondència: com bé diu Bertrand Russell, “la correspondència amb un fet constitueix la naturalesa de la veritat”. Per tant, un enunciat serà vertader si el que es diu d’ell s’ajusta a l’objecte.
Aristòtil també apareix a aquest tipus de veritat amb la seva aclaració “dir d’allò que és que no és, i d’allò que no és que és, és fals; mentre que dir d’allò que és que és i d’allò que no és que no és, és dir la veritat”. Aquesta forma part del racionalisme.
- Veritat com a evidència: també coneguda com la concepció Cartesiana de la veritat, que segons Descartes, quan percebem una veritat tan clara i indubtable, no podem negar la seva vericitat. És, d’aquesta manera, un enfocament subjectiu de la realitat. Forma part de l’empirisme.
- Veritat com a coherència: propi de les ciències formals. Una cosa serà veritat si la coherència del seu anunciat és clara i no amaga cap contradicció.
- Veritat com a èxit: és un tipus que s’aplica a la utilitat de la veritat. És a dir, direm que és vertader si les conseqüències en l’àmbit social són útils.
- Veritat perspectivista: defensa que no hi ha una veritat independent del subjecte, i que per tant, aquesta s’ha de mirar des d’una perspectiva o postura. Al S.XIX Nietzsche va afirmar que no hi ha veritats, sinó interpretacions.
