Tema 5 Flashcards
Els dos tipus bàsics de conjunts vocals
En la música culta distingim els petits grups, fins a un màxim d’uns vint integrants, anomenats de cambra, dels grups mitjans o grans. Els primers poden cantar sense un director visible, als segons els cal sempre un director.
Cant “a cappella” o acompanyat d’instruments
Anomenem cant a cappella una o diverses veus canten soles, sense cap mena d’acompanyament instrumental. Hi ha molta música per a veus soles des de l’edat Mitjana fins avui. Quan les veus no canten soles es diu que tenen acompanyament instrumental. Qualsevol dels grups que veurem en aquesta unitat pot actuar indistintament a cappella o amb instruments.
Els conjunts vocals de cambra. Subgrups?
Els conjunts vocals de cambra
En aquest grups hi ha dos subgrups:
1 - Els conjunts que tenen de dos a nou cantaires que reben l’apelatiu genèric de conjunts de cambra però que reben un nom propi en cada cas: duo, trio, quartet, quintet, sextet, septet, octet i nonet segons que el el nombre d’integrants sigui de dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit o nou cantaires.
2 - Els conjunts d’entre 10 i 20 cantaires que reben el nom genèric de cor de cambra.
tipus generals dels conjunts vocals de cambra
En cadascuna de les dues categories distingirem sis tipus generals: els conjunts de veus iguales: masculins o femenins, i els conjunts mixtes (amb veus masculines i femenines) i, dintre cadascun d’aquests grups, els de veus infantils i els de veus adultes.
D’on prove l’expressio de cambra
L’expressió de cambra prové que la major part de la música que es feia en el barroc (s. XVII i XVIII) era música que es feia en els palaus de la noblesa, que era la que tenia els mitjans per mantenir músics al seu servei. Les cambres dels palaus, encara que eren grans, no eren tan grans com un petit teatre i per tant quan albergaven un concert no permetien més que un nombre reduït de músics i un públic també reduït. D’aquí ve l’expressió de cambra per referir-se als grups petits.
Duo
El duo és el conjunt format per dos cantants ja siguin adults o nens, masculins,
femenins o mixtes. És un dels conjunts vocals de cambra més freqüents i n’hi ha
a quasi qualsevol òpera i a moltes cantates i oratoris.
Trio
El trio, que és el conjunt vocal format per tres veus, ja siguin adultes o infantils, masculines, femenines o mixtes, és també força freqüent ja que abunda en les formes citades: òpera, cantata i oratori.
Quartet
El quartet és el conjunt vocal més freqüent entre els reduïts ja que permet reunir les quatre veus tradicionals de la polifonia (soprano, contralt, tenor i baix) amb un extensíssim repertori de música des del renaixement (segle XV) fins ara. De totes maneres el quartet pot ser exclusivament masculí, femení o infantil, però la més freqüent combinació és la mixta citada amb dues veus femenines (aguda i greu) i dues veus masculines (aguda i greu).
Que és un conjunt vocal?
Un conjunt vocal és un grup més o menys gran de persones que es reuneixen per
interpretar música vocal.
Quintet
El quintet vocal ja no és tant freqüent i potser la combinació més habitual sigui la de les quatre veus de la polifonia però amb la soprano desdoblada en una soprano primera i una soprano segona.
Sextet
El sextet és el conjunt format per sis veus amb qualsevol combinació possible.
Septet
El septet és el conjunt format per set veus amb qualsevol combinació possible tot i que la combinació de dues sopranos, dues contralts, dos tenors i un baix és una mica més habitual.
Octet
L’octet, que és un conjunt de vuit veus, degut a que és el doble exacte del quartet permet el cant de la polifonia però amb dos cantaires per corda en comptes d’un, aconseguint major projecció sonora. Hi ha altres combinacions possibles però no són tan habituals.
Nonet
El nonet és el conjunt format per nou veus tot i que no és gaire freqüent.
Cor de cambra
Entre 10 i 20 cantaires (pot ser que, de vegades, arribi fins a 22 o 24 veus) tenim el cor de cambra que pot actuar tant amb director com sense (més avall veurem les tasques del director) però que si en l’actuació no té director no vol dir que no hi hagi un director de facto que ha dirigit la interpretació en els assajos però que al concert no es veu. De fet el quan el cor de cambra és més a prop dels 10 cantaires (o 12 o 14) és més probable que actui sense director i quan és més a prop dels 20 és més probable que ho faci amb director.
Els conjunts vocals mitjans
Hi ha conjunts vocals mitjans i grans. Els mitjans solen tenir entre 30 i 60 cantaires i s’anomenen cor o coral. Al nostre país en tenim uns quants: el Cor Madrigal, el Cor Vivaldi, la Coral Càrmina, la Coral Sant Jordi, etc.
Aquestes formacions poden ser tan aviat mixtes, com masculines, femenines o infantils. En el cas dels cors infantils n’hi ha un tipus específic format només per nens, dedicats a la interpretació de música religiosa que està patrocinat per alguna institució religiosa: l’escolania. A casa nostra és molt coneguda la de Montserrat. Tots aquests grups sempre actuen amb director.
El director
El director és la peça fonamental del grup.
- triar el repertori en funció del nombre de cantaires i, sobre tot, del nivell qualitatiu del cor.
- En segon lloc ha d’estudiar el repertori de manera que quan vagi als assajos ja sàpiga exactament quina interpretació vol aconseguir.
- Per aconseguir-ho ha de documentar-se de l’època i l’estil
de les diverses pece que es cantaran al concert i aprendre’s la partitura.
Durant els assajos ha d’anar corregint la manera de cantar de cadascuna de les cordes (sopranos, contralts, tenors i baixos) per aconseguir l’estil, el tempo i les dinàmiques que vol.
Finalment, el dia del concert, la feina ja està feta i poc li queda fer al director fora de mantenir la cohesió del grup marcant algunes entrades, el tempo i les dinàmiques ja assajades.
Diguem per acabar que el director, que quan dirigeix una orquestra sempre porta la batuta (una vareta que prolonga i amplia el moviment de la mà) quan dirigeix cors sol actuar sense batuta, només amb les mans.
Els cors grans o orfeons
Els cors molt nombrosos, amb un mínim de 80 cantaires i un màxim indefinit que pot superar àmpliament el centenar, a Catalunya i al País Basc els anomenem orfeons i tenen una llarga tradició que ha permès agrupacions corals tan antigues i sòlides com l'Orfeó Català, l'Orfeó Gracienc, l'Orfeó de Sants, l'Orfeó Laudate , l'Orfeó Lleidatà o, al País Basc, l'Orfeón Donostiarra (de Sant Sebastià, en basc Donostia). Hi ha una excepció en aquesta nomenclatura que són els cors adscrits als teatres d'òpera que mai s'anomenen orfeons, com el Cor del Gran Teatre del Liceu que ateny les 80 veus. A la resta d'Espanya no solen rebre aquest nom, com passa per exemple amb les dues principals formacions corals de Madrid: el Coro Nacional de España i el Coro de Radiotelevisión Española. També pel món hi ha nombrosos cors d'aquesta mida amb fama internacional, molts afegits a les orquestres simfòniques del mateix nom com el New Philharmonia de Londres o el Bach de Munich, però també d'altres amb personalitat pròpia i independent com els Viener Singverein (de Viena) o l'Ambrosian Chorus de Londres.
El repertori d’aquests grans cors
El repertori d’aquests grans cors, a banda de la música popular de cada país, és, sobre tot, el gran repertori simfònico-coral que inclou cantates, oratoris, simfonies corals i, de vegades, també òpera.
Els Cors de Clavé
Grup de cors que sumen un gran orfeó de veus masculines, s’anomenen en plural “Cors” ja que estaven dividits en diverses seus dels barris de Barcelona.
Els Cors de Clavé varen néixer el 1845 de la mà de Josep Anselm Clavé, músic, poeta i polític que va crear en aquell any la societat coral Aurora que el 1850 va esdevenir La Fraternitat i el 1857 canvià pel nom Euterpe (la musa de la música). Posteriorment es crearen multitud de societats euterpenses que periòdicament s’aplegaven en el que amb el temps s’anomenaren els Cors de Clavé. De fet Clavé amb aquests cors volia allunyar els treballadors
industrials de les tavernes (molts hi anaven en acabar la llarga jornada
laboral de 10 i 12 hores) per acostar-los a la cultura i a la música a la
vegada que feien de societats d’ajuda social en crear fons de malaltia,
pensions, etc. És per això que eren cors masculins, ja que en aquella
època encara treballaven molt poques dones a la indústria. En Clavé
va escriure la lletra i la música de totes les cançons que cantaven. Avui
els cors són mixtos, excepte quan interpreten les obres originals del propi Clavé que són per a cor masculí.
El grup d’havaneres
Una altre agrupació vocal típica del nostre país és el grup d’havaneres que solen estar formats per quatre o cinc cantants masculins i s’acompanyen d’un parell d’instruments musicals com l’acordió, la guitarra o el contrabaix. Són homes ja que les havaneres provenen dels mariners catalans que anaven i tornaven de Cuba al llarg del segle XIX i varen importar aquesta música que rep el nom de la capital de Cuba i té un ritme molt característic. N’hi ha en català i en castellà i és tradicional cantar-les i escoltar-les mentre es beu un cremat (cafè, amb rom i condiments, flamejat).
Els grups d’espiritual negres
De les moltes agrupacions que encara podríem incloure aquí, en citarem només una, la dels grups que canten espirituals negres i jazz: hi ha pel món una pila de grups (trios, quartets, quintets) que canten a cappella i difonen aquesta mena de música. Un dels grups que més va excel·lir en aquest repertori fou The Golden Gate Quartet: un grup que va néixer el 1934 i que encara que ha anat canviant de cantaires encara roman actiu avui. La seva època més famosa va ser als anys 50.
