PRIMER SEMESTRAL Flashcards
Venga va que se puede
Com es pot obtenir la cooperació a partir de la racionalitat individual?
En la busca d’un màxim guany/benefici, els actors d’una interacció actuen d’acord a diferents estratègies dins la** teoria de jocs**. En aquesta, n’existeixen dos tipus:
- Suma zero (sense col·laboració). Com ara: El “Blame Game” i el “chicken game”.
- Suma no zero (amb col·laboració). Com ara: la “guerra de sexes” i el “dilema del presoner”.
Segons Rousseau (en la seva teoria de la cacera), si els agents actuen de forma** racional**, s’adonaran que el guany individual en una situació de guany col·lectiu és major que un guany individual tot sol i que, per tant, la voluntat col·lectiva preval sobre la individual.
La gran qüestió és si els agents actuaran o no de forma racional: l‘enfrontament del “què és” i el “què hauria de ser”.
Aquelles persones que s’aprofiten de la col·lectivitat sense aportar-hi (free-riders), poden rebre sancions per part de la societat, que poden ser socials/culturals o legals/institucionals.
Els béns públics i l’acció col·lectiva.
L’acció col·lectiva (més cohesionada com més reduïda la agència que la conforma) és representada en les institucions que s’encarreguen de distribuir béns públics i afectar al sector privat. Aquests, que son indivisibles, poden ser abstractes o materials.
Definició de política.
És important, d’entrada, considerar la polisèmia del terme que es dona, en relació amb la llengua anglesa que diferencia entre: “politics, polities and policies” (la política, les comunitats polítiques i les polítiques públiques). Tenint en compte que existeixen aquestes tres branques dins la política general, podem dir que:
Etimològicament, el terme procedeix de la polis grega com a institució.
La política és una pràctica o activitat humana i col·lectiva que els membres d’una comunitat (formada desde la necessitat de supervivència) desenvolupen per regular els conflictes (inevitables) entre grups. Aquests conflictes afloren i s’agreugen davant dels bens i/o recursos escassos.
La política no malmet el benestar social sino que precisament sorgeix de les desigualtats del conflicte social per garantir la cohesió.
La política dona com a resultat la presa de **decisions vinculants **(entorn als béns públics); que sorgeixen d’una sèrie de regles o pautes i que obliguen (coercionant, si cal, amb la força) als membres de la comunitat.
Tot amb objectiu final d’alterar els equilibris o desequilibris existents per aproximar-se el més possible als models ideals de cadascú, amb l’horitzó comú de preservar la cohesió social i garantitzar la interacció entre individus.
Hi ha diferents visions d’ella: com a compromís (posar gent d’acord); com a autoritat ( “Qui mana?” @Easton, assignació autoritària de valors legítima); com a adquisició de poder ( “Qui obté què, quan i com?” @Laswell, que la gent faci i tingui allò que els poderosos volen); i com a engany (política com a art d’enganyar al poble).
La política i el seu coneixement científic.
La disciplina de la Ciència Política té el seu origen 130 anys enrere.
Segueix el mètode científic, buscant, a través de la inducció i/o deducció, regularitat en les relacions humanes, explicacions del comportament de les persones i possibilitats de generalitzar aquests factors per crear **models **estudiables i fer proposicions.
Tot i seguir el mètode científic, les ciències socials tenen el hàndicap que poden afectar al fenòmen estudiat. Les ciències naturals estàn més separades del seu objecte d’estudi, el que facilita la seva observació neutral.
Té diferents referents, entre ells el dret, la sociologia, la psicologia social (quant a perfils polítics, formes de convenciment) i l’economia (entenent la societat com a mercat, podem utilitzar els mètodes de l’economia per establir sistemes).
Una de les característiques més distintives d’aquesta disciplina és que està en diàleg constant i té una alta acumulativitat (caminem “a espatlles de gegants”).
És important entendre també que no és el mateix una proposició científica que un judici normatiu.
Quant als mètodes utilitzats per aquesta ciència, trobem l’estadístic (quan considerem moltes variables), el comparatiu (quan en considerem poques) i els experimentals (molt poques).
L’objecte de la Ciència Política: el poder o l’Estat?
L’objecte d’estudi de la Ciència Política és la relació entre el poder i l’Estat (entre la societat i les institucions), és a dir, el sistema polític (@Easton).
Entendriem com a poder polític la capacitat d’intervenir en la regulació coactiva del conflicte social. Però també es pot concebre de dos formes diferents: com a eina acumulada lligada als recursos poseïts que es movilitza per aconseguir objectius. O també com a oportunitat de canvi: la situació de l’actor en les relacions amb els altres actors que li permet situar-se en una posició d’avantatge.
Tot i aquestes dos corrents es presenten com contradictòries, no ho són tant: ja que la possesió de recursos permet ubicar a l’actor en una millor posició relacional i aquesta posició d’avantatge permetria a l’actor acumular més recursos per reforçar la seva posició de poder.
Entenem per Estat qualsevol forma de govern i organització del poder superior, que es conforma com una organització proclamada soberana d’un territori.
Amb el Neoinstitucionalisme sorgit al s. XIX, es retorna a l’anàlisis de l’Estat com un agent actiu que es fixa com a centre de la política, ja que aixó facilita diferenciar la ciència política de la resta de ciències socials.
Tot i aixó, no podem limitar l’estudi de la política a l’Estat ja que la política desborda l’Estat i arriba més enllà d’aquest.
L’Estat, les institucions. Teoria de l’Estat.
La “Teoria de l’Estat” fa referència a una disciplina que entèn l’Estat com a centre de la ciència política. Dins de la mateixa tendència hi trobem el Neoinstitucionalisme, que explica que hem d’estudiar l’Estat com a actor central de la política perquè es regeix per les seves propies normes.
Quant a avantatges d’aquesta disciplina, trobem que fixa un terreny propi sobre el qual treballar.
D’altra banda, té l’inconvenient que cal especificar el concepte d’Estat/institució, ja que si l’entenem com a organització del poder hauriem de començar l’anàlisi molt enrere en la història; mentre que, si l’entenem com a tipus específic d’organització política, començariem entorn al l’edat moderna.
Tanmateix, és evident que si entenem que la política consisteix en la formulació i implementació de normes d’obligat compliment, hi ha altres actors que no són Estats que participen en aquest procés. Resumint, podriem dir que la política desborda l’Estat de manera que no podem entendre aquesta ciència com l’estudi únicament de l’Estat.
L’enfocament behaviorialista.
El behavioralisme apareix al s. XX i és la disciplina que estudia el comportament polític dels individus, una mena de conductivisme polític. Apareix perquè les anteriors aproximacions no es preguntàven perquè els individus actuaven políticament d’una forma o una altra. Per exemple: es voten certs partits i no d’altres. (“Quins són els elements que mobilitzen i com ho fan?”).
Què son les institucions?
El “poder” és una paraula polisèmica. Tenir-lo com objecte principal és un altre de les aproximacions a la ciència política. Segons aquesta aproximació, les institucions són el resultat d’una lluita de poder, és a dir, la plasmació històrica d’una correlació de poders. Com a avantatge d’aquesta aproximació, trobem que té més continuïtat històrica que la resta.
Definició ja clàssica de poder, de Dahl (1957)
“X té poder sobre Y sempre i quan: X, pot d’una manera o una altra, fer que Y **faci alguna cosa que agrada més **a X, i que Y no hagués fet en una altra circumstància”.
S’entèn política com a** ús restringit del poder**. El poder sense restringir és força pura i simple.
Les tres dimensions del poder polític.
Podem veure dos cares del poder:
Poder visible:
1ª: Dimensió empírica: Poder evident i obsevable. (“Qui mana i qui obeeix?”) @Laswell
Poder ocult:
2ª: Dimensió d’agenda setting: Determinació sobre què es decideix. (“Qui fa l’agenda política?”). @Bachrach i @Baratz
3ª Dimensió de conformació de preferències: Construcció d’una subconsciència via manipulació i adoctrinament afins al sustent del poder. (“Qui té la capacitat de fer veure a la gent què és i què no és un problema?”) @Lukes
Com a crítica, trobem que és molt complicat demostrar que un individu actua en contra dels seus interessos/voluntat.
Components del poder?
El poder polític emana i s’exerceix a través de recursos com la legitimitat, el carisma, l’expertesa, recompenses, la coerció… que es poden organitzar en 3 components principals (que s’interrelacionen i s’utilitzen simultàniament i alternada):
1r: Força: Ús de l’amenaça per infondre temor.
2n: Influència: Persuasió per aconseguir convicció.
3r: Autoritat: Es recolza en la reputació per aconseguir confiança.
El poder està distribuït desigualment. Com es distribueix el poder?
El poder està destribuït desigualment. Les teories que analitzen la distribució del poder tienen una besant empírica (“Com és?”) i una normativa (“Com hauria de ser?”). Les tres teories dominants sobre la distribució del poder són: la pluralista, l’elitista i la marxista.
El Pluralisme
Dominant sobretot a EEUU, aquesta teoria defensa que** el poder es distribueix en diferents grups i tot ells influeixen en el poder i en la presa de decisions. S’origina amb l’expansió behaviorista quan l’Estat deixa de ser central en l’estudi de la política. Molt relacionat amb la democràcia liberal representativa. Estudia com s’organitzen les demandes que s’elevena les institucions i com aquestes donen resposta, entenent l’Estat com un agent passiu i de reacció**.
En les poliarquies, la participació de molts individus organitzats en grups en negociacions no violentes, porten a les parts a ajustar enteses. No existeix cap grup dominant, sinó que depenent del cas i les aliances de cada ocasió, un grup o conjunt de grups poden sortir més beneficiats que d’altres.
El Pluralisme rep crítiques d’autors que el titllen d’ingenu o poseedor d’un positivisme assumit i amb un anàlisis molt superficial. Així mateix consideren que posa als EEUU al centre de la seva anàlisi i que és difícil reconeixer el paper de les idees així com la distinció entre “protesta il·legítima” i “domini legítim”.
L’Elitisme
En aquesta distribució el poder està concentrat en una minoria (que pot ser diferents col·lectius, segons la font de poder: diners, coneixement, bellesa, etc.) , a la qual la majoria obeeix. Els teòrics en aquest enfocament, entenen que l’Estat té preferències pròpies i actua autònomament en llur defensa i que la configuració d’institucions és molt important. Des de l’elitisme, s’obre camí en l’anàlisi de les polítiques públiques.
Aquesta dualitat entre poderosos i dominats es pot veure en diferents punts durant la història, de manera que és fàcil veure com ha evolucionat i elucubrar com evolucionarà en el futur.
Els elitistes entenen que la dominació és positiva i necessària ja que s’origina i sustenta l’organització social (“Llei de ferro de l’oligarquia”). Aquesta teoria va alimentar i influenciar el feixisme italià.
Quant a crítiques, trobem que és complicat determinar qui forma part de la èlit; i es pregunta si és possible el canvi polític si sempre manen els mateixos; i el canvi d’èlits?
El Marxisme
El Marxisme entén l’Estat com el garant de la societat de classes, sent l’eina que usa la classe dominant per reforçar la seva posició. Entén l’Estat com un actor relativament autònom (encara que és difícil de diferenciar-lo de la classe dominant en si mateixa) i marcat per les faccions que hi ha dins de les classes.
Els marxistes es divideixen en dos corrents principals quan defensen com revertir la situació de dominació, que és negativa per l’àmplia majoria de la societat. Per una banda tenim els socialdemòcrates que volen reformar l’Estat per arribar a un Estat del benestar, i per l’altre els comunistes que creuen en la conquesta de l’Estat via revolució proletària i/o camperola que porti a l’ús de l’Estat per a la destrucció de la societat de classes.
Explica també que el sistema econòmic determina com es distribueix el poder polític així com la concentració d’aquest s’origina en la concentració de poder econòmic. Aquesta teoria ofereix una aproximació molt més completa i complexa que les altres dos dominants. Tot i això, passar de la teoria a la pràctica és complicat.
Grups de concepcions de la distribució competint i cooperant. Guanyadors i perdedors segons el conflicte.
Entre les diferents concepcions sobre la desigualtat hi ha desde fa temps un debat profund, que ha acabat amb combinacions entre elles.
Totes coincideixen en que el poder polític està reparitit desigualment, mentre que discrepen en com es distribueix.
Hem de tenir sempre en compte que els politòlegs tenen una** ideologia base** i això pot afectar als seus judicis.
“Qui diu organització, diu oligarquia”. El poder de la burocràcia.
Els elitistes clàssics i contemporanis.
Modernament, el moviment elitista s’anomena “elitisme clàssic”, i engloba autors com:
@Masca (conceptes classe política vs. dominada)
@Pareto (concepte “èlit política” i “circulació de les èlits”)
@Michels (introdueix la “llei de ferro de l’oligarquia”)
@Weber (concepte “burocratització” i priorització dels interessos propis enlloc de servir al poble).
Els elitistes contemporanis més importants son:
@Mills (élit= govern, grans empreses, exèrcit, Ivy League)
@Miliband (crítica marxista al elitisme)
@Bottomore (èlit política vs. classe política).
És interessant aprofundir en la “llei de ferro de l’oligarquia” de @Michels, que assegura que si hi ha organització es crearà jerarquia (degut a la delegació i especialització en les tasques) i, conseqüentment, oligarquia. L’autor parla d’una “paradoxa dels partits democràtics”, ja que l’oligarquia i la democràcia son dos sistemes completament diferents.
Aproximació eclèctica. Biaix ideològic del politòleg
L’aproximació eclèctica consisteix en l’exercici d’ajuntar conceptes dels diferents sistemes o aproximacions que semblen més encertats en un àmbit.
Aquesta aproximació sobre la Ciència Política agafa del Pluralisme, la distribució canviant del poder; del Marxisme, l’importància del sistema econòmic i els privilegis de la classe propietària; i de l’Elitisme, que hi ha implementat un sistema de minories dominants no sempre gràcies a un sol tipus de recursos sinó que aquesta dominació pot provenir d’altres fonts (carisma, coneixement…).
La comparació entre les tres aproximacions ens mostra com l’ideologia del politòleg pot esbiaixar el seu anàlisis de la política fins i tot sense voler-ho.
Definició de sistema polític.
Concepte proposat per @Easton, comparant-lo a un sistema biològic. Marca la política com un entramat d’elements, que es relacionen entre ells per fer determinades funcions, amb capacitat de reformulació/automodificació. En aquest entramat, cada “òrgan” compleix una funció dins de la col·lectivitat. És a dir, s’entén per “sistema polític” l’Estat i tot el que l’envolta.
El sistema polític (com a subsistema del Sistema Social) s’ocupa de la **presa i aplicació de decisions vinculants** per la major part dels seus membres la major part del temps. Converteix els **desitjos** de la societat (o de la classe dominant) en decisions vinculants per la col·lectivitat. Els límits d’aquest sistema no estan del tot definits, de manera que depenen de diferents variables.
El SP es relaciona de manera molt diferent amb la societat segons si té separació de poders o no (el qual depèn de la repartició de poder i dels processos de reclutament).
Tot el que estigui fora del sistema polític s’entén com a “entorn”, el qual al analitzar-lo ens permet explicar reaccions del SP. Estan molt relacionats (tot i que pot aïllar-se de la societat durant un temps curt: immobilisme polític), de fet sense un SP no podem considerar que hi hagi una societat, i quan cau un SP (Estat fallit = no es poden prendre decisions per falta d’acceptació majoritària), s’intentarà ràpidament formar-ne un de nou.
Esquema de SISTEMA POLÍTIC.
Al voltant del sistema polític existeixen una sèrie d’actors que influeixen en aquest, aquests actors són anomenats entorn. Els subsistemes de l’entorn poden ser intrasocietales (subsistema cultural, estructura social…) o extrasocietals (OTAN, ONU…).
Entrant al sistema polític, els inputs es divideixen en demandes i suports. Quan es dona una sobrecàrrega de demandes, s’ha d’ampliar el canal de tractament de demandes o realitzar una reducció d’aquestes amb els anomenats “gate-keepers”, és a dir, partits polítics que poden marcar prioritats o amagar demandes. L’imput de suports suposa més adhesió al sistema, per aconseguir-lo, els sistemes polítics intenten una socialització de la política amb la promoció del patriotisme propi (generant el suport difús) o mitjançant canvis institucionals/constitucionals. També, una altre forma d’aconseguir suport és mitjançant outputs que acontentin a la societat (com polítiques públiques) per generar un suport específic al sistema. Aquests outputs generen feedback/retroalimentació, que és fonamental per conèixer la situació de rebuda dels outputs.
Aquesta forma de veure el sistema polític entèn l’Estat com una “caixa negra”, que no es considera en l’ànalisi, sinó que té una actitud pasiva de reacció.
Aquesta aproximació ha portat a moltes crítiques. Alguns autors expliquen que no s’elabora una explicació precisa del sistema polític fins al punt que no es pot diferenciar de l’Estat. Així mateix, els neoinstitucionalistes defensen la importància d’analitzar què passa dins de “la caixa negre” per comprendre amb plenitud.
El poder no és força simple. La qüestió de la legitimitat. Els tres tipus ideals de legitimitat (Weber).
El poder no és només força, també cal acceptació (de la societat). Qui té poder ha de buscar consens, transformant l’obediència en adhesió per una qüestió pràctica del manteniment del sistema polític.
@Vallès: Per evitar fer servir la coacció s’intenta justificar la proposta com a justa i mereixedora de l’acceptació voluntària de tots els altres actors. Aquesta capacitat per aconseguir que siguin acceptats els límits que el poder imposa sol conèixer-se com legitimitat. La legitimitat vincula el poder amb el món de les idees i els valors.
@Weber: Hi ha tres fonts diferents de legitimitat (tot recalcant, altra vegada, la importància dels valors i el que creiem nosaltres com a poble que és legítim):
El costum: La tradició. “El precedent es converteix en argument decisiu.” (Molt present en les polítiques conservadores).
El carisma: Heroisme, admiració i/o confiança que genera un líder (democràtic o no)
La** legalitat/racionalitat**: creença de que les lleis son vàlides i racionals, obligació legal d’obeir però també limitació legal del poder. La congruència entre mitjans i objectius sol establir una regla estable. Quan aquesta regla agafa forma de norma escrita es converteix en el fundament exclusiu del poder.
Existeix una quarta font: el rendiment (bo), però no està tan reconeguda; es tracta de la legitimació del poder a base dels resultats de les seves pròpies accions.
La legalitat i la legitimitat. La legitimació democràtica i la seva erosió.
La relació entre legalitat i legitimitat és complexa, no tot el que és legal és legítim, i viceversa. El concepte de legitimitat és més ampli que el de legalitat, mentre que la legalitat comporta la adequació de una decisió o una proposta a la llei vigent, la legitimitat ens assenyala l’encaix d’aquesta mateixa decisió en un sistema de valors socials, que van més enllà de la pròpia llei escrita, inclosa la constitució. Als procediments legals que s’emmarquen dins de lleis legítimes se’ls anomena Estat de Dret.
El concepte “legitimació democràtica”, té a veure amb el consentiment, amb com el poder sorgeix on la comunitat actúa/decideix conjuntament. Aquesta legitimació s’aconsegueix a través de la deliberació legítima, que necessita de tres factors per donar-se: la llibertat de les parts per expressar-se, la igualtat de les parts en el procés de discussió (importància del sufragi universal, també), i la imposició del millor argument al marge de qualsevol coacció o violència.
La democràcia liberal al món és un sistema relativament jove, que està menys consolidat del que hom pensa. Ho veiem constantment en règims democràtics que ràpidament deixen de ser-ho (anomenades democràcies de baixa intensitat).
En el procés de entorpiment de la democràcia liberal, hi podem trobar causes tant externes com internes: la creixent desconfiança cap a les institucions per culpa de la corrupció, els** tribunals polititzats, la manca de polítics conscients i responsables o el propi funcionament dels partits polítics; la pèrdua de drets **civils, la pèrdua de drets polítics o el descontrol del govern; l’acció d’agents no governamentals que dificulten la governabilitat; i les “No go zones” (llocs, geogràfics o d’acció, on l’Estat no hi entra).
L’autoritarisme es presenta moltes vegades com l’alternativa al sistema democràtic liberal fallit. Però no es té en compte que la democràcia es pot auto-arreglar. El procés de desmantellament de la democràcia liberal es veu agreujat per la desafecció de la societat civil en vers la política i la consegüent abstenció que genera (que fa entrar el procés en un cicle viciós), que facilita l’acceptació de sortides populistes (solucions fàcils per a problemes complexes).
El debat “organització política vs. Estat”. Evolució històrica
Ha existit un gran debat al llarg de la història sobre si les formes d’organització anteriors a l’Estat modern eren Estats; actualment es considera el concepte estat quan es parla de l’Edat Moderna o més endavant. Tot allò anterior, queda relegat a societats tribals, polis, imperis, feuds, monarquies estamentals o Estats absoluts.
L’organització política actual suposa una marginació dels vincles de parentiu i una ampliació de les comunitats en pos de la supervivència, el que acaba portant a una especialització, un posterior sorgiment de classes i, finalment, una jerarquització i sorgiment del poder polític. Alguns autors vinculen l’aparició de l’organització amb la de la propietat privada (per tant, la primera hauria nascut per protegir la segona).
Definició d’Estat:
“Aquella** comunitat humana **que, dins d’un **territori **determinat (el “territori” n’és l’element distintiu) reclama (amb èxit) per a si el monopoli de la violencia física legítima”. @Weber
@Maquiavel, el creador del terme en el seu llibre “el príncep”, el defineix com “la forma d’organització política superior d’una comunitat.
Autors posteriors van intentar introduir altres termes com: civitas o commonwealth; i autors anteriors parlaven de res publica (tant per tot allò que es referia al poble i les coses públiques com per l’Estat en si).
Així doncs, entenem l’Estat com la màxima institucionalització de les relacions polítiques, en la que es dona una despersonalització del poder. La llei i l’Estat trascendeixen més enllà de qualsevol individu. Per acabar, remarcar que l’Estat no sols té el monopoli de la violència i la coerció, sinó també el de la producció de dret.
Naixement de l’estat (modern): segle XV-XVI.
Abans de la creació de l’estat modern altres formes d’organització política van ser les societats tribals, les polis, els imperis, el feudalisme, les monarquies estamentals i els imperis absoluts.
El naixement de l’Estat modern tingué lloc entre els segles XV-XVI; gràcies a condicions que l’afavoreixen:
- Expropiació dels mitjans de dominació política (això porta a resistència dels senyors feudals i a molts conflictes).
- En l’economia guanya importància el comerç de llarga distància, que posa en perill tant la seguretat com les transaccions econòmiques públiques (canvis de moneda, bancs, crèdits, inversions, etc.). Trobem doncs que es necessita una entitat que mantingui la seguretat i és aquí quan es passa a tenir exèrcits regulars i permanents. Tot això necessitarà finançament, amb la conseqüent creació de la hisenda pública.
- Consolidació del poder del monarca; la tradició perd importància i es necessiten noves justificacions. S’imposen noves lleis (i noves formes d’interpretar i aplicar-les), i es crea el títol de funcionari per ajudar al rei a gestionar el regne.
- La cultura i ideologia renaixentistes fan que es posi la religió al servei del monarca i revifi la voluntat de fer política i centralitzar-la.
Estat modern: població, territori i sobirania
